L’atac d’ansietat del ‘piolín’ o quan la por canvia de bàndol

El judici de Roger Español contra els quatre policies espanyols responsables d’haver-li buidat l’ull ha quedat vist per a sentència. És l’únic judici per la violència policíaca del Primer d’Octubre i sembla difícil que pugui acabar en condemna: per la inèrcia del tribunal d’haver qualificat –del primer dia de judici al darrer– com a defenses les acusacions i, també, perquè els acusats han comptat amb la defensa de tot l’aparell de l’estat, tant de l’advocacia de l’estat espanyol com de la fiscalia, que aquesta vegada, excepcionalment, no ha estat acusació. Però el fet d’haver arribat fins aquí és tota una victòria per a Roger Español, Irídia, Òmnium i l’ANC, que han bastit una acusació molt seriosa i sòlida i que han aconseguit de fer seure al banc dels acusats aquests policies, que han arribat a l’extrem de mirar de carregar el mort al company (“qui va decidir com disparava la pilota era l’escopeter”, “jo vaig disparar perquè vaig rebre l’ordre de disparar”).

I no sols això, sinó que també el comandament de més rang dels acusats, l’inspector UC50, no va comparèixer al jutjat el dia que havia de declarar per una pujada sobtada de tensió causada, suposadament, per un atac d’ansietat, segons que es comentava als passadissos del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Això va fer endarrerir la sessió de dijous, que havia de ser la darrera. Finalment, l’inspector Ángel Diego Vaquera Alonso, conegut com a Camel 50 o UC50, de la unitat Camel dels antiavalots de la policia espanyola que l’1-O va ser enviada de Madrid, hi va acabar compareixent, tres hores més tard, amb cara d’amargor. Va declarar al tribunal molt nerviós, sense respondre ben bé allò que li demanaven els advocats de les acusacions. Tenia la boca seca, anava fent glops d’una ampolleta d’aigua que duia a les mans i li tremolava la veu.

A Camel 50 li costava de passar aquell tràngol. Tenia ansietat. Però a Camel 50 no li van tremolar pas les cames quan aquell matí plujós del Primer d’Octubre va sortir del vaixell del Piolín atracat al port de Barcelona amb la idea d’anar a pegar als votants, quan es va adreçar a l’Escola Ramon Llull després d’haver-se repartit els col·legis electorals de Barcelona que anirien a rebentar. Camel 50, és a dir, Ángel Diego Vaquera Alonso, va tenir la fredor (o la ràbia, potser) d’inaugurar la pluja de cops que van rebre totes les persones que s’havien assegut al bell mig del carrer de Sardenya en protesta per la violència policíaca al Ramon Llull.

Així ho recollia el titular del jutjat d’instrucció número 7 de Barcelona, Francisco Miralles, en la interlocutòria de processament d’aquest comandament policíac, descrivint així la situació que hi havia abans de les càrregues i les pilotes de goma: “Si bé el clima és evidentment tens i se senten esbroncades i insults envers els agents de policia, no es veu en tot l’enregistrament [del vídeo aportat com a indici] cap agressió a cap agent.” La gent restava asseguda amb les mans alçades, fins que “l’agent UC50 s’abaixa la visera del casc, s’acosta a les persones que hi ha assegudes i comença a utilitzar contra elles la seva defensa [la porra], amb cops de dalt a baix, cosa que provoca un tumult de persones que es volen enretirar cap enrere.”

L’inspector Vaquera Alonso, tan nerviós davant el tribunal i els advocats que li demanen tretze anys de presó per haver mutilat Roger Español, no va vacil·lar gens quan, pocs segons després d’haver començat la pluja de cops contra gent pacífica, va ordenar, pràcticament al mateix temps, que els escopeters comencessin a disparar, primer salves i, tot seguit, pilotes de goma. L’únic col·legi del Primer d’Octubre a Barcelona on es va fer servir aquest armament, prohibit, per cert, pel Parlament de Catalunya.

Aquell dia, l’inspector Vaquera Alonso tenia uns quants agents a les seves ordres, els de la unitat Camel que van actuar al Ramon Llull; els mateixos que, seguint les seves ordres, van pegar a la gent asseguda a terra mentre insultaven i humiliaven tothom dient coses com ara “et cagaràs”, “xucla’m la polla”, “fill de puta, aquest és el teu vot”, tal com va recollir el jutge Miralles en l’escrit de processament. I Vaquera Alonso, àlies Camel 50, va anar supervisant l’actuació dels seus homes, uns pocs metres rere seu, i va cridar “pilotes!” perquè comencessin a disparar. I no va aturar l’ordre quan va veure que la gent s’acostava i que la distància que hi havia entre els manifestants i els policies no superava els quinze metres i no estava justificat l’ús de pilotes de goma contra la gent, tenint en compte els criteris establerts en la circular interna de la policia del 2013. I va poder veure com un d’aquests trets impactava contra Roger Español i que la gent que era prop seu cridava que s’aturessin els trets, amb les mans alçades, que hi havia un ferit. I, tanmateix, ni ell ni cap dels seus homes no han reconegut haver vist que hi havia un ferit i gent implorant-los que paressin. I van continuar disparant.

El màxim responsable de tot plegat, aquell dia, era aquest inspector que dijous passat va tenir un atac d’ansietat quan li tocava parlar d’allò que va fer l’1-O, davant un tribunal i havent de respondre les preguntes de l’acusació. I aquest fet, el viatge de nou anys en què Vaquera Alonso passa del gest d’abaixar-se la visera per començar a pegar a la gent al gest de beure aigua compulsivament davant el jutge per la boca seca i la tensió disparada, és una petita gran victòria. Perquè, per primera vegada, la por ha canviat de bàndol i els acusats han passat a ser els acusadors (mal que li pesi, al tribunal). I perquè, segurament, aquest cas i aquesta actitud marquen el camí que caldrà seguir.