Estimem Catalunya, però estimem-la fluix

Ja hem tornat tots plegats a l’escola: alumnes i mestres. I per aquesta raó les mestres hem posat en marxa les nostres programacions (moltes creades durant l’estiu). Aquest any una servidora s’encarregarà de la música a l’escola, de manera que vaig decidir que, amb els alumnes d’uns deu o onze anys portaria a terme la situació d’aprenentatge o la unitat didàctica (o com vulguin que se’n digui, perquè cada cop canvia) referent a Catalunya.

Em va semblar una idea meravellosa: hi ha cançons sobre castellers, sobre el pa amb tomàquet, sobre calçotades… Podem ballar sardanes i balls de bastons. Podem conèixer els instruments de la cobla… Hi ha un munt de possibilitats! La meva sorpresa va ser quan els vaig demanar què sabien sobre Catalunya. Alguns van comentar que era una comunitat autònoma, que s’hi parlava català… Però no van saber dir-ne gran cosa més.

Vaig preguntar per plats típics: les migas?, els espaguetis? 

Vaig preguntar per alguna festivitat catalana: El “Halloween”? “Nadal”?

També vaig preguntar per la nostra dansa i algú em va dir que eren les sevillanes.

Suposo que us podeu imaginar què van respondre quan vaig parlar de l’himne de Catalunya. No en sabia res ningú. Silenci absolut. No sabien ni que en teníem. Algú va començar a xiular l’himne d’Espanya, però no pas perquè volgués fer el graciós, sinó perquè es pensava que era aquest.

Potser alguns de vosaltres us penseu que els meus alumnes no són intel·ligents. Ho són molt. El problema del seu desconeixement no és la intel·ligència, sinó l’absència de coneixement sobre el tema. És molt curiós, però hem arribat a un punt que fa mitja basarda posar-te a cantar “Els segadors”. 

Vaig explicar-los que a Catalunya tenim un himne i que, segurament, senten molt més l’himne d’Espanya tenint en compte que miren la selecció espanyola de futbol. De manera que em van demanar què sonaria si hi hagués selecció catalana. Doncs “Els segadors”! Molts no en sabien el nom.

Això mateix va passar amb la bandera de Catalunya. A part de no saber quantes barres vermelles hi ha (que això a molts ens ha passat fins que no ens han explicat la llegenda espectacular de Guifré el Pilós), tampoc no sabien que de la nostra bandera en diem senyera. Alguns van comentar que hi havia una estrella blava o una de vermella… Aquí ja entràvem en un altre camp, aquest sí, un punt delicat, però centrem-nos en la senyera i el nostre himne, que és d’això que us vull parlar.

La meva intenció, doncs, era que els alumnes aprenguessin l’himne de “Els segadors”. Quan ens hi vam posar, haig de dir que em va envair una sensació molt estranya. L’himne de Catalunya té aquest caràcter nostrat i potent i aquest menor consistent que fa que, segons com, soni tenebrós. Segur que això no va ajudar en la sensació estranya que vaig tenir. De cop, semblava una patriota nacionalista desbocada ensenyant “Els segadors” als meus alumnes.

Jo recordo haver après aquesta cançó a sisè de primària i no em semblava una cançó adoctrinadora. I aquí ve la meva reflexió: l’adoctrinament l’hem patit des de fora, i de quina manera! Últimament, els catalans ens hem sentit culpables de ser catalans, de parlar la nostra llengua, d’existir. Ens diuen maleducats si mantenim el català, ens han dit terroristes per haver volgut votar, han expulsat sis-cents cantaires perquè duien una estelada i fins i tot la policia ha agredit un pobre menor d’edat que se n’anava a veure el Barça amb l’estelada. L’estelada és perseguida i tots aquells qui la portin o, simplement, combreguin amb el que significa, també.

A poc a poc, sense fer gaire soroll, han fet que la gent que ens estimem el lloc on vivim, en aquest cas Catalunya, ho hàgim de fer fluixet. Estimar fluixet. Estimar de manera justa i suficient, sense excedir-se. Sense fer soroll. Fins i tot, a l’anunci de la Diada que sortia a la televisió no hi havia senyera, hi havia les quatre is dissimuladetes, no fos cas que algú es pensés que som gaire catalans.

Cantar “Els segadors” amb alumnes de deu anys semblava un acte de rebel·lió. Un adoctrinament. I només cantem l’himne del lloc on vivim, eh! Però aquesta era la sensació que sentia. De fet, quan ho vaig explicar a alguns companys de feina m’alertaven que podria tenir problemes.

Evidentment, quan vaig arribar a casa, em vaig posar a reflexionar i a comparar-ho amb els altres països. No conec cap estat que hagi de cantar el seu himne mig d’amagat a l’escola. Tothom el sap des de ben petitó. El senten arreu i el posen sense cap problema; al contrari, amb orgull. Perquè un himne ha de fer aquest efecte: ha d’unir els qui el canten, ha de fomentar aquest sentiment de pertinença, d’identitat compartida amb els altres. I això no ho tenim. I m’entristeix enormement.

Tenim el dret de cantar el nostre himne i cantar-lo sense por. I de conèixer la riquesa del nostre entorn. No pot ser que coneguem més el reggaeton que la sardana. No pot ser que quan parli dels castellers em responguin amb un: “Ah, aquells que pugen els uns damunt dels altres? Això és català? Només ho fem nosaltres?” Doncs sí! Això és nostre i n’hem d’estar ben orgullosos, carai! Que no ho té ningú més!

Aquesta carta, doncs, vol animar-vos a no tenir por, a ensenyar l’himne de Catalunya als vostres fills, a menjar pa amb tomàquet, a veure castellers i sardanes. No cal que ho feu cada cap de setmana, però entendre el món on vivim, el país que ens acull… no està gens malament. Estiguem orgullosos del que som, que som un país petit, però enorme en cultura i tradicions.