Homes perfectes

Fa temps que circulen notícies que asseguren que els homes estan ben tips de ser homes perfectes. Els podríeu reconèixer, veritat? Sí, és clar, solien portar arracades petites, una bossa de tela lleugerament desgastada pels anys i saben recitar de memòria el nom de cada barri de Gaza. No ho admetrien en públic, però no es van emocionar amb el gol de Ferran Torres en la final del Mundial de futbol, ni en parlem del d’Andrés Iniesta. També llegien, molt, i publicaven, després, les ressenyes dels seus llibres preferits a Goodreads. Se’ls solia veure a les xerrades sobre noves masculinitats i als pòdcasts on parlaven de vulnerabilitat i d’autoconeixement. Què se n’ha fet, de tots els fans de l’Héctor Bellerín? Van aparèixer fa un parell d’anys, de cop, com un bolet, als anuncis de cervesa sense alcohol i de cotxes elèctrics, duien camisa de lli i feien pujar la canalla a coll, mentre una veu en off deia: “No ho veieu? El món canvia perquè l’home també canvia.”

Entre nosaltres, potser, els hem exigit massa feina. La nova realitat de les dones, segurament per a alguns encara desconcertant, els exigia ser pares presents, cuiners de paella de diumenge, esportistes moderats i consumidors de pàdel, sensibles, però no ploramiques, comunicatius i expressius quan cal i, això sí, sense fer-ne mai un gra massa. Els homes perfectes van entrar, enèrgics, a tots aquells espais confinats, van descobrir la cuina, el supermercat i la reunió de pares i mares del divendres.

Ja fa un temps, per sort o per desgràcia, que els homes perfectes no estan de moda. Els homes d’ara tenen unes altres inquietuds i estan envalentits al pur estil Wall Street. Males notícies, en efecte. Hi havia gat amagat. Ha calgut ben poc perquè es veiés l’empastrada, tot apunta que el procés de “desconstrucció” ha estat, en bona part, un frau, una estafa. Un cas com el d’Errejón –l’home dels discursos més fins sobre les cures i la igualtat, denunciat públicament per una desena de dones per allò mateix contra què deia que lluitava–, en què cap titular no va sorprendre ningú del tot.

Però no us equivoqueu, els homes d’ara també volen ser transgressors, revolucionaris i antisistema. O bé ells, com a mínim, pensen, pretenen, ser-ho. D’una banda, els que han optat pel producte de quilòmetre 0 s’han apuntat a les llistes del partidet d’extrema dreta “regional”. Els podreu identificar perquè se solen queixar de la inseguretat de la “vila”, evoquen les Homilies d’Organyà i es neguen a renunciar als accents diacrítics als missatges de WhatsApp. D’una altra banda, els castizos de missa i correguda de bous, per primera vegada en la vida, han començat a assistir a manifestacions amb la rojigualda en mà, per tot això de la invasió de Ceuta. Després, com a activitat complementària, els més valents volen anar a caçar immigrants als barris perifèrics de la ciutat. En fi, una colla de feixistes que alcen el braç quan sona l’himne d’Espanya i realment entusiasmats pel projecte de Núcleo Nacional. De nit, tenen somnis humits amb dones castes i pures, obedients i submises que els acabaran perpetuant el llinatge. Tot plegat desconcertant, tenint en compte l’estranya obsessió que tenen amb els homenots autoritaris amb bigoti…

Siga com siga, ara torna el mateix eslògan capgirat: “No ho veieu? El món canvia perquè l’home ja no vol canviar.” I, tanmateix, seria mesquí quedar-se només amb la caricatura, perquè n’hi ha, d’homes, que han fet el camí de veritat, i precisament no els reconeixeràs per res del que porten ni del que diuen, els reconeixeràs perquè no cal que ho proclamen als quatre vents. Els altres, els que n’han fet bandera, han fet curt i amb cada promesa incomplerta han deixat el camí llaurat al feixisme i a l’extrema dreta.