Eloi Vila: “La guerra, ara mateix, és el centre de moltes de les coses que faig”

Durant anys, Eloi Vila (Sant Esteve de Palautordera, Vallès Oriental, 1972) ha anat a cercar les històries que la guerra del 1936-1939 va deixar enterrades. Va començar fa quinze anys amb Cartes des del front (Ara Llibres) i, després, ha continuat fent-ho amb programes com ara Trinxeres i Quanta guerra!, escoltant testimonis que, en molts casos, parlaven per primera vegada d’allò que havien viscut. Ara, a El silenci heretat (Ara Llibres), recupera algunes d’aquestes històries per parlar del “trauma col·lectiu” que hem heretat com a societat per culpa d’un silenci que encara avui costa de trencar.

En aquesta entrevista, Vila parla de la necessitat de reconstruir aquestes memòries, de les cartes com a testimoni i també com a eina de guerra, i de les històries personals que ha conegut durant anys de treball sobre la memòria històrica. Parlem de Jaume Calbet, de Sisquet Comavella, d’Enric Clusellas i de Leandro Bondia, però també de la por, la vergonya i el silenci que van fer que molts supervivents no expliquessin mai les coses que havien viscut. Per Vila, recuperar aquestes veus no és sols mirar enrere: també és entendre com aquell silenci ens continua condicionant el present.

—Em comentàveu que el relat que s’ha fet de la guerra del 1936-1939 no ha estat innocent.
—Gens. Per exemple, no es parlava de “cop d’estat”, sinó de “levantamiento nacional“. O s’utilitzava el terme guerra civil d’una manera molt intencionada, per a mostrar una societat confrontada i, alhora, per a eludir certes responsabilitats, com ara la intervenció de les potències feixistes europees. A més, en la documentació franquista, els camps de concentració eren anomenats camps de presoners. Evidentment, no eren camps d’extermini en massa com els dels nazis, però sí que eren selectius.

—Al llibre recolliu la història de Jaume Calbet, que va passar per un d’aquests camps.
—És un relat que surt a partir del Quanta guerra! Jaume Calbet es va morir a cent cinc anys, un mes i mig després d’haver enregistrat el programa. Ell era de la Lleva del Biberó. El van enviar a la batalla de l’Ebre, però va acabar en un camp de concentració a Santoña, quan el van fer presoner a Cantàbria. Em va explicar que en va sortir pesant sols trenta-set quilos. Amb llàgrimes als ulls, em deia: “Recordes les fotografies dels jueus als camps nazis? Doncs jo també n’era un.” Trenta-set quilos. És una bestiesa.

—Tot i que no se sàpiga tant, n’hi va haver molts, de camps de concentració.
—Sí. Tot això m’ho va explicar Carlos Hernández de Miguel, que va ser un dels especialistes més importants en camps de concentració franquistes. M’explicava que, a tot l’estat, n’hi va haver 303 d’oficials. Se n’ha parlat molt poc, però eren camps de triatge. És a dir, es demanava informació dels presos a autoritats franquistes, batlles, regidors, caps de la Guàrdia Civil, capellans… I, a partir d’aquí, amb tota la documentació requisada, es determinava una pena: afusellament, presó, treballs forçats, llibertat… Eren camps d’extermini selectius.

—Belchite és un bon exemple d’aquesta manipulació del relat de què parlàvem. Què hi va passar?
—L’exèrcit republicà va conquerir Belchite a final d’agost del 1937 i s’hi va estar fins a principi del setembre. Va ser una batalla molt dura de deu dies contra una unitat de l’exèrcit franquista. Hi van morir cinc mil persones. Va ser una lluita cos a cos, casa a casa. També hi van morir molts nens, que utilitzaven com a enllaços d’informació. Quan els republicans conquereixen Belchite, hi ha part de destrucció del poble, però després, quan els franquistes recuperen la població, s’hi produeix un bombardament molt destructiu de les aviacions feixistes italianes. I és llavors quan Franco decideix de no reconstruir el poble i de deixar-lo tal com va quedar. Era un símbol de “la barbàrie roja”, que deia Franco, i per això va fer construir un Belchite nou al costat.

—…
—Al llibre explico la història de Sisquet Comavella. En aquest cas, la vam conèixer quan fèiem Trinxeres, un programa en què caminàvem per l’últim front de la guerra. La primera cosa que em va dir va ser: “Tinc cent anys i mig i encara recordo l’olor de carn cremada.” El van enviar a Belchite un parell de dies després de la batalla i el van obligar a cremar piles de cadàvers putrefactes. Les parts que no es cremaven, com les extremitats, les havia d’agafar i tornar a posar a la pila de crema. Quan vam acabar la conversa, em va dir que el dia que es va casar el seu fill a Montserrat va descobrir que també es podia plorar de felicitat.

—Molts d’aquests testimonis, era la primera vegada que explicaven tot això. I ploraven. I ho feien davant vostre: a més d’escoltar-los, els donàveu la mà si feia falta. Hi ha una part humana rere tota aquesta feinada del llibre i dels programes.
—Intentes d’acollir-los i de fer que se sentin còmodes per a explicar allò que vulguin i de la manera que vulguin. Però també cal agafar una mica de distància. A vegades et penses que tens una responsabilitat que realment no tens. Si expliquem això és perquè és interessant i necessari i perquè hi ha una mena de trauma col·lectiu que s’ha format a partir d’un silenci: el silenci de la gent que va anar a la guerra, el silenci dels qui no en van tornar, el dels milers de desapareguts… Els periodistes rescatem històries humanes de la guerra, però en cap cas en som especialistes. No som especialistes en res, només intentem de reconstruir una part de la història.

—Una dada que m’ha impactat molt: l’estat espanyol és el segon país del món amb més desapareguts, entre 114.000 i 140.000 durant la guerra i el franquisme. Només és superat per Cambotja.
—Sí. No són xifres exactes, però els historiadors s’hi han posat d’acord. És clar, tota aquesta gent, com que no va tornar, no va poder explicar la seva història. Però el detall més fort és que els que sí que en van tornar, també van callar.

—Per què?
—Per molts motius. El principal va ser la por de la repressió que els esperava els quaranta anys següents de dictadura. Uns altres van callar per protegir-se del dolor i protegir les generacions següents. Un altre motiu és la vergonya d’explicar què has viscut. Fa vergonya explicar que has passat dies en una trinxera ple de polls i pixat fins a dalt de tot. O que, per a menjar, tens un plat de cigrons podrits que no valen res.

—Què ha implicat, aquest silenci?
—S’ha transformat en una mena de trauma col·lectiu. Els néts dels qui van anar a la guerra no sabem les històries dels avis, i els nostres pares tampoc no les han sabudes. És un silenci molt dolorós. I la cosa més dolorosa de totes és que encara hi ha molta gent que no sap on són els seus avis.

—Tenint en compte tot això, quina anàlisi feu del moment actual?
—Aquest silenci s’afegeix en un moment en què les generacions que vénen saben molt poques coses d’allò que va passar, perquè s’ha treballat poc, perquè no ha estat temari obligat. És clar, d’aquí a la banalització del franquisme hi ha una línia molt fina. Ara, assenyalar els joves i dir que ara abracen el feixisme… És mentida, això. Hi ha joves amb una mirada absolutament contrària. Sempre fotem els joves al mateix sac i no és just. Però és veritat que el desconeixement pot portar a tenir una mirada que, en alguns casos, es converteix en exaltació.

—Diríeu que la guerra s’ha convertit en el centre de la vostra vida professional?
—Ara mateix, sí. No és l’únic element, perquè també faig el programa d’entrevistes Al cotxe! i moltes altres coses que m’interessen. Però sí, la guerra, ara mateix, és el centre de moltes de les coses que faig. I això que va ser totalment per casualitat, eh? Perquè els meus avis eren massa grans per a enviar-los a la guerra i no hi van anar. Vull dir que no és que tingués una història relacionada amb la guerra dels meus avis ni res d’això. Però, un dia, a Ara Llibres em van proposar de fer Cartes des del front, i entrar en totes aquestes històries em va impressionar.

—Què n’heu après, després de tants programes, tantes entrevistes i llibres?
—Mira, una de les coses de què m’he adonat és que quan entres en aquests dolors tan profunds, no ho fas simplement per fer-ne un producte narratiu per a la televisió, la ràdio o un llibre. No. Ho fas per conèixer i alimentar l’esperit crític. I també m’he adonat d’aquesta necessitat impressionant que ha estat com una bomba de rellotgeria. Amb Quanta guerra! hem fet tres temporades i en farem una altra. La gent et demana ajut. Intento de donar un cop de mà a tothom qui puc, però també m’he de desprendre d’aquesta responsabilitat. Però és que realment és inabastable. Hi ha milers i milers d’històries per a explicar.

—I com feu la selecció de les que voleu explicar?
—En aquest cas, he fet una selecció d’històries que expliquessin molt bé aquest silenci de què parlàvem. Una d’aquestes, per exemple, és la d’Enric Clusellas, avi de la meva companya, la Joana. L’Enric era un artista impressionant, humorista gràfic que treballava a l’Esquella de la Torratxa, on va coincidir amb Pere Calders. Tots dos se’n van anar de voluntaris a la guerra, al front de Terol, a fer de cartògrafs. Allà, Pere Calders va escriure un llibre que es diu Unitats de xoc, il·lustrat per l’Enric. Després se’n van haver d’anar cap a l’exili. L’Enric va trobar feina a París i s’hi va poder retrobar amb l’Amàlia, la dona. Però, quan els nazis van ocupar França el juny del 1940, van decidir de tornar. Van tornar amb bicicleta: ell pedalava i, al darrere, van lligar un cotxet on anava l’Amàlia, que estava embarassada. Durant el viatge de tornada, un tanc nazi pràcticament els va aixafar, però per sort l’Enric va ser a temps de tirar-se a la vorera i salvar-se. Quan van arribar a la frontera de l’estat espanyol, l’Amàlia va tornar a casa, però a l’Enric el van portar a un camp de concentració. D’allà estant, s’enviava cartes amb l’Amàlia, i és així com es va assabentar que el seu fill, tot i haver nascut, es va morir al cap de pocs dies per culpa de les lesions de la caiguda. Jo, a l’Enric, el vaig poder conèixer i sempre li deia: “Enric, quan m’explicaràs tot això que vas viure a la guerra?” Ell em deia que sí, que algun dia ja m’ho explicaria. No m’ho va explicar mai. Tot ho he sabut per les coses que me n’han explicat les filles.

—Una altra història molt potent és la de Leandro Bondia.
—Leandro Bondia em va trucar plorant per demanar-me ajut per a reconstruir la història del seu pare, en Francisco, un home de la Noguera que havia emigrat a l’Argentina abans de la guerra. El 1934 va tornar a Barcelona i, quan va començar la guerra, es va posar a treballar reconstruint refugis antiaeris a Barcelona. Quan es va acabar la guerra, va dir que no volia anar a l’exili perquè no volia abandonar la família, de manera que el van tancar a la presó provincial de Lleida el juliol del 1939. La família l’anava a visitar cada setmana, fins que un dia van deixar de dir el seu nom entre els presos que podien rebre visites. La mare d’en Leandro es va desmaiar allà mateix i ell va entendre que el seu pare havia mort: l’havien afusellat. Sota el matalàs de la cel·la van trobar unes cartes dirigides a la família, amb el missatge següent: “Si sabeu que sóc innocent, no feu mai allò que fan ells: respecteu i sereu respectats.” Després, la Mercedes, la dona d’en Francisco, va intentar de saber on era enterrat i va descobrir que era en una fossa comuna del cementiri de Lleida.

—Les cartes han estat clau no sols per a saber totes aquestes històries, sinó que també van ser utilitzades com a arma de guerra. Ens ho podríeu explicar?
—Eren una arma de guerra bàsica. No era la més mortífera, però sí la més determinant, i se’n van adonar els exèrcits durant la Primera Guerra Mundial, en què hi havia milers de soldats que van morir en trinxeres infectes perquè perdien l’esperança, perquè no tenien esma ni sabien per què ni per qui havien de lluitar, perquè no tenien notícia dels de casa. Per tant, es deixaven anar. Es van adonar que, si el correu funcionava, hi havia una esperança per la qual lluitar i, per tant, la moral de l’exèrcit no queia. El correu havia de funcionar com un rellotge. I això ho van aplicar durant la guerra del 1936-39 i, després, durant la Segona Guerra Mundial.

—Tant al llibre com als programes de televisió que heu fet heu explicat més històries republicanes que no pas franquistes. Per què?
—Hi ha uns quants motius. D’entrada, fins que no hi va haver l’ocupació franquista Catalunya era territori republicà i, per tant, la majoria dels joves els van cridar per anar a lluitar amb l’exèrcit republicà. I, a més, moltes vegades, tot i que les famílies ens expliquen les històries, no volen que es facin públiques. Els costa molt.

—És només una qüestió de temps, pair la guerra?
—Pair-la sí, és una qüestió de temps. Quan passen setanta-cinc anys o vuitanta, el dolor ja està una mica més amortit i apareix aquesta necessitat de recuperar la memòria. El problema és que hem arribat molt tard a les lleis de memòria històrica, i això té una causa: quaranta anys de dictadura, de repressió i d’un relat imposat, i una transició tutelada pels qui havien guanyat la guerra, amb una mena de pacte no escrit de no mirar enrere. I això té un preu. Ara és molt curiós perquè, quan alguns dels qui sempre han dit que no s’havia de mirar enrere arriben al poder, poden acabar eliminant aquestes lleis o deixant-les sense pressupost. I això impedeix de cercar desapareguts, dignificar les víctimes o retirar la simbologia franquista. És molt greu, perquè si ve això, estem arreglats. Això ja ha passat recentment a les Illes…