Desconcert per una vaga general insòlita

Una vaga general és l’instrument de pressió i protesta més poderós de què disposen els treballadors en la nostra democràcia i implica un sacrifici econòmic real per als qui la segueixen. Per això, quan se’n convoca una, els objectius han de ser definits i l’interlocutor, identificable amb capacitat de respondre. En aquests moments, amb el congrés i el senat espanyols dissolts i un govern amb capacitat limitada per a legislar, considerem que hi ha una clara incertesa sobre el destinatari d’aquesta vaga, els compromisos que es poden obtenir d’una manera realista i la manera de valorar-ne els resultats. En aquestes circumstàncies, la mobilització corre el perill de ser percebuda com un element de la campanya electoral –dos dies abans de començar– o com una expressió de descontentament general sense cap via clara per a aconseguir canvis efectius.

Aquests són alguns dels motius d’una carta adreçada a la secretària general de la Confederació Europea de Sindicats (CES), Esther Lynch, pel secretari general de l’USO, Joaquín Pérez da Silva. En aquesta carta explica per què el sindicat es desmarca de la vaga de l’11-N, ateses les reserves que té sobre el moment triat, la falta d’un interlocutor institucional clar i l’absència d’un procés compartit per a construir una resposta sindical conjunta.

A mi l’argumentació que exposa em sembla força coherent, si pensem en els factors que han desembocat en les vagues generals anteriors a l’estat espanyol. Un motiu clar i una interlocució possible han estat fins ara les claus d’una vaga general, que es trenquen en la d’aquesta setmana.

Fem memòria? La del 14 de desembre de 1988, considerada la vaga més multitudinària i recordada de la democràcia espanyola contra la política econòmica i el pla d’ocupació juvenil del govern de Felipe González, amb un seguiment històric de milions de treballadors. La del 20 de juny de 2002, convocada contra la reforma del subsidi de desocupació impulsada per l’executiu de José María Aznar. La del 29 de setembre de 2010, enfrontada al govern de José Luis Rodríguez Zapatero, en resposta a les retallades de despesa pública i la reforma laboral inicial de la crisi financera. I les darreres, les del 29 de març i del 14 de novembre de 2012, van ser durant el mandat de Mariano Rajoy contra la nova reforma laboral i les polítiques d’austeritat; la del 14 de novembre va tenir, a més, un caràcter coordinat a escala europea.

El denominador comú és un motiu molt evident i una mesura o institució contra qui es fa. Però la d’ara es fa contra el govern, per no haver fet més per l’habitatge, quan ha pogut? O potser es fa contra l’oposició, que ha impedit l’aprovació dels decrets que inclouen 21 mesures destinades a facilitar l’accés al lloguer i a la compra d’habitatge, augmentar l’oferta disponible, reforçar l’estabilitat dels llogaters i combatre l’especulació? Val a dir, a més, que, una vegada retocats, passaran a debat de la diputació permanent, dijous vinent, i és probable que un sí que sigui aprovat.

El fet és que la gènesi de la vaga general no pot ser més atípica. El detonant de la convocatòria inicial va ser el desnonament de Maricarmen, que va suscitar una forta resposta impulsada per bases veïnals, la Confederació de Sindicats de Llogateres, la CGT i la CNT. A partir d’aquest moment, es van multiplicar les assemblees de barri i de treballadors per a canalitzar el malestar per l’habitatge i el cost de la vida. L’espectacular moviment mediàtic i l’enrariment progressiu de l’atmosfera que envoltava el PSOE, amb les seqüeles de Ceuta i la corrupció, van forçar un avançament electoral. Després de l’anunci del president Pedro Sánchez d’avançar les eleccions espanyoles al 29 de novembre va ser quan CCOO i UGT van decidir d’unir-se a la vaga sota el lema, que van trobar encertat, de “salaris, habitatge, preus”.

Cal recordar que, de primer, els dos grans sindicats espanyols van dubtar, perquè la vaga havia estat proposat sense cap motiu laboral, pel Sindicat de Llogateres, i van haver de fer una filigrana per encabir-la dins una temàtica adient. Van pensar que la clau era que calia “demanar uns salaris més alts que permetin de pagar uns habitatges massa cars –de lloguer o de compra– atesos els nivells de guanys actuals dels treballadors.” Sí, indirectament, sona bé, però hem de tenir molt clar que, encara que s’apugin els salaris, el problema de fons de l’habitatge no canviarà.

El fet és que, arran del moviment multitudinari per l’habitatge, les acampades a tot l’estat espanyol i les mobilitzacions per Maricarmen, fa tota la impressió que s’han vist obligats d’alguna manera a convocar una vaga general, per primera vegada en catorze anys. El comunicat conjunt em sembla força explicatiu: “UGT i CCOO fem una crida a la vaga general de l’11 de novembre per desblocar la negociació col·lectiva, per apujar salaris, reduir la jornada, millorar la salut dels treballadors i eradicar la precarietat. Fem una crida a la vaga general per instar totes les administracions públiques a impulsar polítiques que posin fi a l’especulació de l’habitatge i també fem una crida a la vaga general perquè es controli la deriva dels preus que minven les rendes de la classe treballadora.” Com es pot comprovar, no hi ha cap motiu laboral clar, sinó molts de diferents, i, en conseqüència, tampoc no hi ha un sol “culpable” que faci evident contra qui o contra què es fa la vaga.

La pregunta que es fan en aquests moments sindicats i patronals és quin grau de seguiment tindrà la crida a la vaga general. S’aturarà el país? En quins sectors es notarà més? Serà un fracàs? Ara com ara, tenim unes previsions d’avui, dia 9, que indiquen això: “La vaga general convocada pels sindicats per a dimecres que ve, dia 11, amb l’habitatge com a reivindicació principal, divideix gairebé en dues meitats als espanyols. Hi donen suport un 46,3% i la refusen uns quants més, el 48,8%,” segons una enquesta de 40dB per al diari El País i la SER. No sembla pas que hi hagi gaire entusiasme, dos dies abans de la vaga, entre la població, si fem cas d’aquesta enquesta.

Del punt de vista sindical, la situació es veu amb una òptica diferent. Segons les darreres dades facilitades per CCOO, hi donen suport més de 3.600 òrgans de representació dels treballadors, entre comitès d’empresa, juntes de personal i seccions sindicals de tot Espanya. Però, quanta gent significarà això? En definitiva, CCOO assegura que el ritme d’adhesions va augmentant aquests darrers dies i confia a aconseguir una participació multitudinària.