Entre una vida remarcable i una campanya electoral prescindible

Avui tenia pensat d’escriure sobre aquesta campanya electoral que se’ns fa tan llarga. Crec que no n’he vista mai cap de tan dolenta, de tan poc atractiva, de tan buida de propostes, de tan poc política. Costa molt de trobar res de trellat, més enllà de promeses que tornen a fer aquells qui les han trencades totes. I més enllà d’aquest circ audiovisual que s’ha instal·lat al mig de tot i ho empudega tot. Un circ on l’única cosa que sembla comptar són les imatges, com més frívoles millor i com més “fresques” –fresques en el sentit de refrescants– millor. Pensava en això aquest matí, en com escriure sobre això, però aleshores he sabut la mort de Xosé Luís Méndez Ferrín, i he perdut les ganes de parlar de banalitats.
Ferrín era un dels escriptors més grans que ha donat Galícia, i bastaria això per a recordar-lo. Va obrir la narrativa gallega al mite i a la inquietud, va fer de la frontera amb Portugal un lloc viu i va escriure a Con pólvora e magnolias un cant dels vençuts que té una ressonància simplement universal. Però va ser molt més que això, perquè en ell la literatura i la revolució no van anar mai per camins separats. Ferrín –que vaig tenir la sort de conèixer fa molts anys, en un moment difícil per a ell, del qual em vaig sentir molt empàtic– va entendre la paraula, el text, la llengua i tot, com una prolongació de la lluita política i de la memòria col·lectiva, i va viure en conseqüència. Sense penedir-se’n mai. Un escriptor excels i un ferm revolucionari al servei de la seua pàtria.
Era un revolucionari en el sentit més antic i més exigent de la paraula –un sentit avui completament en desús, en veient les esquerretes que ens envolten. De jove, amb el grup Brais Pinto, va conèixer el galleguisme prudent i culturalista que s’estilava sota el franquisme. I com que li semblava insuficient arran de la marginació nacional i social de Galícia, va triar un compromís més cru, sense tutela. Va militar a la Unió del Poble Gallec, la UPG – línia proletària, i el 1978 va participar en la creació del Partit Gallec del Proletariat, un grup perseguit pel règim amb una ferocitat desbocada. Més tard es va vincular a Galícia Lliure (Galicia Ceibe) o al Front Popular Gallec. Els noms anaven canviant, però la direcció era sempre la mateixa: la sobirania nacional de Galícia i els drets de les classes treballadores.
Això li va costar una enorme quantitat de processaments, detencions, fugides i presó. El 1969, durant l’estat d’excepció, el van acusar de propaganda il·legal per un text signat amb pseudònim. El 1980 –ja mort Franco feia anys i amb tanta gent celebrant la “democràcia”– va haver d’ingressar a la presó de Segòvia. No en va eixir més moderat, de cap manera. Va continuar essent dur, aspre, incòmode fins i tot per als seus. I va arribar a rebutjar premis i honors literaris quan li va semblar que d’aquella manera algú provava de domesticar-lo. A la Reial Acadèmia Gallega –on va estar entre el 2010 i el 2013– va acabar dimitint i renunciant a la cadira, organitzant un escàndol de mil dimonis. Diuen que va dir –no sé si és veritat, però la frase m’encanta– que qui té la inquietud de la nació com a ofici no sap seure en cap poltrona.
Pense en Ferrin, ara, mentre seguesc amb l’ordinador les discussions de la campanya electoral, i el contrast em fa mal. Mentre algú es juga la vida, i la llibertat, i la tranquil·litat, per un poble i per la gent que treballa, la política d’aquests dies es resol tan sols en un bescanvi de tiktoks i de frases ocurrents. I en amenaces apocalíptiques que la gent s’empassa.
M’entristeix constatar-ho –constatar fins a quin punt en deu anys hem canviat aquelles assemblees memorables on la gent discutia, de manera exigent, com havia de ser la república per aquest circ virtual que tenim avui. Però em resta el consol de saber que una nació no depèn mai d’un sol episodi, i encara menys d’una nit electoral. I que si vam ser capaços de fer-ho aleshores, ho podem tornar a fer. Les nacions, al capdavall, depenen de vides senceres d’esforç i treball, d’aquestes vides que molt sovint no ixen als titulars ni tenen milions de seguidors i que mai –ni una vegada en la seua vida– no s’han prestat a l’espectacle, a fer el ridícul. Al nostre país en cada poble i vila hi havia –i hi ha encara, però desarticulat provisionalment– un personatge d’aquests, respectat, indiscutible per la seua vida i el seu compromís, cohesionant l’independentisme. Ferrin era això mateix.
Sort que la campanya electoral passarà. Falta una setmana i després el temps que tarden a dir-nos qui governarà Espanya. I en poc de temps no en quedarà res, ni ningú recordarà promeses que tots sabem que són mentida. O ens quedaran memòries estranyes, de coses desconcertants que d’ací a un temps ens costarà d’entendre com hem acceptat que passassen, com hem deixat que prenguessen cos i forma. Però, de Ferrín –i avui el pose tan sols d’exemple–, en resta i en restaran els llibres, els articles, la memòria i la seua lliçó de tossuderia, revolucionària. Per a Galícia i per a tots, per a nosaltres també. En resta i en restarà la tasca incansable d’un home que té un vers que avui podria ser el seu testament: “Reclamo a libertade pró meu pobo.”
KioskNews shows a cleaned-up reading view extracted from the publisher’s page — the original always lives on their site, not ours.