La cultura no es porta als ulls

L’article editorial d’ahir sobre els incidents que hi hagué dissabte a Catalunya Nord i a l’estat francès ha rebut molts comentaris, cosa que sempre agraesc, perquè ens permet de sostenir un debat interessant. Tanmateix, hi ha hagut uns quants subscriptors que han volgut presentar els fets en una clau que crec que tinc l’obligació de discutir obertament, perquè el raonament que hi ha al darrere és tan rotundament fals com perillós. 

Aquest raonament diu –si fa no fa– que el problema que hi ha al darrere de les protestes i la violència és una pretesa “cultura nord-africana” o “tercermundista”, que xocaria amb una, també presumpta, “cultura occidental europea”.

Bé, el problema principal d’aquesta idea és que parteix d’un supòsit que no s’aguanta dret: pretendre que la cultura és una cosa que cada persona porta incorporada segons el lloc d’on ve, com qui porta el color dels ulls, i de la qual no et pots desfer de cap manera.

Com hem après tots durant la nostra vida, la cultura no funciona així. La cultura de cadascú no és un paquet geogràfic que s’hereta en bloc, sinó una cosa radicalment personal, feta i construïda a partir de cada biografia. 

En la conformació cultural de cadascú hi participa la família i l’origen, és clar que sí, però també l’escola, la faena, les lectures, la ciutat on has viscut, la gent amb qui t’has relacionat, els amors i els desenganys, les sèries de televisió que t’agraden, el menjar que et fa feliç o la música que escoltes. 

Crec, doncs, que a ningú no li serà gens difícil d’entendre –i compartir– que entre un enginyer amazic de Casablanca, un pastor àrab d’un llogaret perdut de l’Atles i una estudiant feminista francòfona de Tunis hi ha més distància cultural –entre ells, magribins tots– que no pas entre qualsevol d’ells i qualsevol veí de Bétera. 

De la mateixa manera, parlar de “la cultura occidental europea” com si fos una sola cosa és igualment absurd. O més encara. Què tenen en comú, culturalment, un llaurador catòlic practicant de l’Alentejo i un informàtic pagà de Tallinn? Què caram comparteix una catedràtica de Bolonya amb un camioner búlgar que no puga compartir també amb un metge d’Orà que ha fet la carrera a Montpeller?

I, sobretot, la pregunta decisiva: quina cultura té un xicot nascut, posem per cas, a Vic, de pares marroquins? Aquesta cultura “nord-africana” que alguns li volen atribuir sense conèixer-lo –i tant si ell ho vol com si no!– o la cultura de l’institut on ha estudiat en català, del barri on ha jugat a futbol somniant que un dia aniria vestit de blau-grana al Camp Nou, la cultura de la sèrie policíaca sueca que mira a la nit i la colla amb qui va a sopar –i beure– cada dissabte? 

Doncs la mateixa pregunta val per als joves de les barriades franceses, que són –en una proporció aclaparadora– ciutadans francesos, nascuts a França, xiquets escolaritzats a l’escola laica de la República, consumidors de l’univers mediàtic francès i parlants d’una llengua que –és cert– els seus avis no parlaven, però que ells la tenen com a seua. 

Si els defineix res –si defineix res aquests joves que alguns pretenen criminalitzar fàcilment en bloc– no és pas un Magrib que molts coneixen amb prou faenes d’haver-hi anat alguna volta de vacances, sinó aquesta França del dia a dia que els ha promès –a ells, en tant que joves francesos– igualtat i unes oportunitats de créixer socialment i prosperar que, simplement, no s’han concretat en res.

Pretendre, finalment, que les imatges de saqueigs o actes violents demostren res no fa pas el raonament més sòlid. Ben al contrari: converteix una generalització més que discutible en una mena de llei natural, inapel·lable. Entre les imatges d’aquests dies a París s’han vist joves amb banderes palestines, franceses, bretones o corses que ataquen botigues, però curiosament això no ha estat prou per a adjudicar la violència a la “cultura corsa” o a la “cultura bretona”. Per no parlar de les estelades i senyeres que enarboren els estudiants de Perpinyà. O per no recordar –i bé que ho sabem nosaltres, que ho hem viscut milions de vegades– que l’alegria dels manifestants per a sentir-se molts i forts no la poden tapar vídeos seleccionats de trenta segons, per més que les xarxes ens els encadenen l’un rere l’altre.

Quan un fenomen social de l’abast i l’enorme magnitud del que veiem aquests dies a l’estat francès, en compte d’atribuir-se als fets concrets que l’originen, s’atribueix, alegrement i impúdicament, a la “naturalesa” d’un “col·lectiu”, la trampa és massa evident i cal denunciar-la sense contemplacions. Perquè si és així –si fos així–, ja no cal investigar res, ja no cal pensar si la protesta té raons o no, si els joves estan emprenyats o no, si l’estat i el govern són culpables d’això que passa o no.

En canvi, jo estic convençut que cal mirar les causes concretes dels aldarulls. Perquè tan sols les causes concretes expliquen per què aquests aldarulls passen avui i ací, i no van passar fa deu anys ni a l’altra banda de la ciutat. Causes que, a més, són ben clares: la pobresa, la desocupació juvenil, la segregació urbana, la discriminació a l’hora de cercar feina o pis, la relació amb la policia, el sistema escolar desfet o tot de conflictes concrets que encenen una espurna en un lloc ple de llenya seca… 

Aquestes sí que són causes i raons que es poden mesurar, que es poden discutir i, sobretot, que es poden combatre en un sistema democràtic, en benefici de tothom. Ara, no hi ha res a combatre si en compte de debatre sobre aquestes coses tot es limita a carregar els neulers a una “cultura” –entesa com una essència immutable davant la qual l’ésser humà no pot fer res, no té capacitat de canviar, ni pot decidir. 

I ves que no siga precisament per això que hi ha qui la prefereix com a “explicació”. Quina tranquil·litat per als poderosos saber que qualsevol en té la culpa, tret d’ells…