Eleccions Maricarmen

Ja es deu haver dit que la nova votació dels decrets d’habitatge és el primer acte de campanya del president del govern espanyol, que ha sabut aprofitar una ocasió d’or per a incomplir una altra paraula de les seues: que l’oposició es podia esperar asseguda fins el 2027. Ho escric com si m’hi anés res, en aquestes votacions, però això és irrellevant; la pugna electoral espanyola m’arribarà com l’aigua que avui m’ha inundat l’escala de casa, i me la faran incumbir com em van fer repercutir l’onada Maricarmen des del “nucli irradiador” de Madrid.

Farà deu anys del Primer d’Octubre, i encara vivim empantanegats en aquest cicle pesat, adàmic, de veure repetida la història en minúscules, si no li volem dir historieta. Els qui van voler encomanar la revolució catalana a l’Espanya fraternal, ara miren de convertir les “revolucions” de l’Espanya fraternal en les nostres. Amb el 15-M els va mig funcionar, i l’invent sempre els mig funciona mentre els dics de contenció de la qüestió nacional estiguin controlats. D’aquesta manera, mentre el TC espanyol suspenia disposicions catalanes pro-habitatge, no vam veure plantar cap campament indignat al cor de cap capital. En canvi, quan ha estat un partit català que els ha tombat les seues, aleshores sí, punys enlaire, a les acampades!, ni oblit ni perdó, no passaran.

Si Catalunya fos Espanya, que figura que és la idea de tot plegat, no sé si les plataformes d’habitatge espanyoles haurien deixat que el suïcidi immobiliari de l’Olga Matute passés per alt dels grans altaveus estatals. Matute era militant del sindicat d’habitatge del seu barri, de manera que no es pot dir que fos un cas com un altre per als moviments bessons amb capital Madrid, ans al contrari: hi va haver condemnes, comunicats, minuts de silenci, i fins i tot algun conat d’aprofitament per part dels partits i que al final no devia ser tan aprofitable. No hem sabut tampoc per les teles espanyoles que aquesta mare de família, el dia que la van fer fora de casa, tenia acollida una altra mare de família que també havia estat desnonada. Aquest joc desventurat de nines russes hauria pogut ser la gota rodona que vessés el vas fa més de mig any, mentre l’Olga era ben viva. Tampoc la seua mort en silenci va resultar prou detonant per a una explosió que havia de vindre disset dies més tard, de sis-cents kilòmetres més lluny, amb un desnonament tristament ordinari però àmpliament mediatitzat.

No va ser fins al rebombori Maricarmen, que els principals opositors del govern espanyol van començar a fer ús polític del cas de l’Olga. A partir d’aleshores, les olimpíades de l’oportunisme han vist batre rècords de minut en minut. Molts depredadors s’han aprofitat de la seua mort per llançar-la al cap dels maricarmistes: “La Maricarmen catalana a qui no van ajudar”; “Ningú no va acampar per ella”, regalimaven alguns titulars ultres. Per fer-nos a la idea de la dimensió del femer: si el desnonament de l’Olga s’havia reactivat, era perquè el congrés espanyol havia tombat la moratòria corresponent amb els vots del PP, Vox, UPN i Junts. Però no cal caure en el recurs fàcil d’assenyalar sospitosos habituals: en l’estira-i-arronsa de la legislació per l’habitatge, molts actors han estat a les dues bandes de la corda, amb menció especial per als socialistes, que el 2020 van votar contra la regulació dels lloguers a Catalunya i avui en fan bandera a Madrid.

Però l’Olga no era de Madrid i, sigui com vulgui, les eleccions espanyoles se les endú el símbol Maricarmen. Només hauria faltat que l’entisanxisme hagués furgat en el seu passat com ha fet amb l’heroïna del Retiro —“era una inquiokupa”; “no saludava a l’ascensor”; “espantava la canalla”. Només hauria faltat que haguessin esbombat que la catalana era antifeixista, o feminista, o encara pitjor, que havia militat en un partit independentista, i més pitjor, que havia participat en l’organització del referèndum amb els terroristes del CDR del seu barri. I malgrat que el seu perfil és un estàndard en la població del Principat de mitjana edat, i que no faria aixecar cap cella a ningú que hi hagi viscut els últims deu anys, em temo que, com a símbol, no hauria resistit l’escrutini en la mateixa mesura que una ciutadana madrilenya amb les seues virtuts i els seus defectes “com tothom”.

Tot això, és clar, és teclejar per teclejar. De l’últim que es tractaria és de fer rànquings dels estralls d’una crisi que ja té damnificats de totes les edats, condicions socials, adscripcions nacionals. Dèiem que la història es repeteix i del 2010 ençà, amb el primer desnonament aturat per una PAH incipient, i el primer suïcidi associat a una ordre de desnonament, cada vegada és més difícil que aquesta mena de finals arribin a sacsejar el sismògraf social, polític, electoral. Setze anys més tard, si no fos per aquest càlcul obscè de l’oportunitat, per aquesta carronyeria que ha convertit la política dels espanyols en una peixera de taurons, podríem dir que ja era hora. Els qui no ens hi sentim concernits però ens hi concerniran a la força, ja ens podem preparar per les crides a salvar les maricàrmens d’Espanya i tots els xantatges que vindran.