Som davant una nova pujada del preu dels diners: serà l’última?

Els augments successius del preu dels combustibles durant el mes d’agost han passat factura en els índexs d’uns quants països europeus. La repercussió en alguns ha estat superior que no pas en uns altres, però la important alça de la mitjana de l’IPC de la zona euro, de quatre dècimes, no pot passar per alt al Banc Central Europeu (BCE). La presidenta, Christine Lagarde, ho ha avisat repetidament i se n’espera una resposta ràpida.

Per això s’albira una setmana moguda, amb l’encariment del preu dels diners tant a la cúpula com als mercats financers. De moment, l’euríbor a un any avui al matí ja ha arribat al 3,108% i ha encadenat una tendència alcista els primers dies del mes, cosa que deixa la mitjana provisional del setembre ja en el 3,079%. Amb l’agost tancat, la xifra que de veritat arriba a les quotes de les hipoteques ja ha quedat fixada. La mitjana mensual ha estat del 2,952% després de vint-i-una jornades de cotització, respecte del 2,855% amb què va tancar el juliol: és a dir, ha pujat de +0,097 punts. És la mitjana més alta del 2026 i la que ja apliquen els bancs en les revisions d’aquest mes. I sembla que el setembre seguirà el mateix camí. Una mala notícia, doncs, per als hipotecats a tipus variable.

L’augment de l’euríbor és un avís del mercat interbancari que ens espera una pujada dels tipus oficials. De fet, ara mateix els analistes financers sols tenen una incògnita abans de la reunió del BCE dels dies 9 i 10 de setembre: què farà a les reunions posteriors. Per a mirar d’esvair aquesta incògnita, un sondatge realitzat per Reuters i publicat dijous passat concloïa que la institució de Frankfurt elevarà els tipus directors per segona vegada aquest any dijous vinent i després pararà. Així, una majoria aclaparadora –aproximadament, el 91% dels economistes enquestats– preveu que, després de l’alça de dijous, la taxa ja no es tornarà a tocar enguany.

Segons l’enquesta, doncs, l’augment seria l’últim d’aquesta tanda. Si fos així, confirmaria que el cicle de pujades, obert el juny del 2026, seria un dels més curts de la història monetària europea. Les raons que aporten per a la deducció es basen en el sentit comú. Pensa la majoria que, en un context internacional de dificultats de les finances públiques com l’actual, amb un augment important dels rendiments dels bons a deu anys a tot arreu, el BCE no estarà realment disposat a afegir més llenya al foc.

En realitat, els funcionaris del BCE semblen ben poc inclinats a introduir un nou enduriment monetari després del setembre, en part gràcies al fet de considerar unes expectatives de moderació de la inflació a llarg termini, segons que han declarat recentment unes quantes fonts a Reuters, que s’afegeixen així als resultats de l’enquesta.

De moment, doncs, un augment de 25 punts bàsics portaria l’anomenat tipus de “facilitat de dipòsit” al 2,50%. Aquest nivell no és que sigui cap novetat, perquè ja va estar en vigor un curt període de temps l’any passat –del 12 de març al 22 d’abril–, però en sentit contrari a l’actual, atès que llavors anava de baixada. Recordem que el pic de la ronda anterior, que va començar el setembre del 2023, va ser significativament més alt, d’un 4,00%, i va durar fins al juny de l’any següent.

El detonant d’aquesta inflexió a l’alça es basa en una sola causa. Segons l’estimació avançada per l’Eurostat el primer de setembre, la inflació anual de la zona de l’euro va arribar al 3,3% a l’agost, respecte del 2,9% al juliol. La diferència amb l’objectiu del 2%, per tant, augmenta amb força per segon mes consecutiu. La composició d’aquest increment, no obstant això, també aporta un missatge esperançador. L’esclat prové gairebé només de l’energia, per la tensió que viuen els mercats del gas i del petroli, amb el conflicte de l’Iran en situació d’incertesa total.

Però la realitat és que els altres components de l’índex de preus avancen a un ritme molt més modest i els serveis fins i tot s’alenteixen respecte de la primavera. El BCE, en definitiva, s’enfronta a un xoc d’oferta important, cosa que el situa en un dilema clàssic dels bancs centrals: o ignora un augment que no pot controlar o actua per impedir que els efectes es difonguin posteriorment als sous i als preus interiors. I ha triat la segona alternativa. Recordem, en aquest sentit, que va ser el primer banc central a respondre al xoc energètic, amb un augment dels tipus al juny, i va revisar les projeccions d’inflació per al 2026 i el 2027.

Així mateix, cal tenir present que el consell de govern del BCE, a l’última reunió, va deixar molt clar que “encara que les decisions continuen depenent de les dades, un nou augment de les taxes seria probablement necessari, tret que les perspectives d’inflació millorin significativament”. El document mirava de desactivar qualsevol lectura que portés a pensar que l’acomodament havia estat la causa de la pausa registrada al juliol. Els governadors consideraven important no deixar entenent que l’aturada dels augments de tipus decidits en aquella reunió significava que s’havia arribat a la fi del cicle de pujades. De fet, les paraules emprades anunciaven el compromís implícit per al setembre.

Quant al futur més immediat, tres cites estructuraran les setmanes vinents. La decisió i la conferència de premsa del dijous 10 de setembre, en primer lloc, amb les projeccions dels preus dels serveis del BCE, que diran si la institució apunta a una tornada al 2% el 2027. La següent estimació avançada de l’Eurostat, que s’espera per al 2 d’octubre, permetrà de comprovar si l’empenta dels preus continua limitada a l’energia… o no. I finalment, més enllà, les reunions dels dies 28 i 29 d’octubre i 16 i 17 de desembre a Frankfurt diran si el nivell del 2,50% és compatible, o no, amb les noves dades.

Dit això, hem de tenir molt clar que el risc principal en aquest context d’encariment del preu dels diners no procedeix del BCE, sinó del barril de petroli. Una nova empenta cap amunt del preu de l’energia reobriria el debat sobre els tipus d’interès, que els experts sembla que consideren avui tancat… potser amb massa rapidesa.