Què hem de compartir?

Una societat pot ser molt diversa i continuar essent “una” societat? O, dit d’una altra manera: què han de compartir persones amb llengües, religions, costums i concepcions de la vida molt diferents per poder conviure dins una mateixa comunitat política?

La pregunta és inevitable en una societat que rep immigració. Però les respostes acostumen a oscil·lar entre dos extrems. El primer consisteix a pensar que la cohesió exigeix una considerable homogeneïtat cultural: qui arriba s’ha d’adaptar a la societat receptora i deixar enrere, almenys en l’espai públic, bona part d’allò que l’en diferencia. El segon sosté gairebé el contrari: en una societat plural no ens correspon establir què han de compartir els seus membres, perquè això implicaria privilegiar la cultura de la majoria. Crec que cap de les dues respostes no és satisfactòria.

La primera confon integració amb assimilació. Les persones que s’incorporen a una societat no haurien d’haver d’abandonar llur religió, llengua familiar, costums o manera d’entendre la vida simplement perquè són diferents dels de la majoria. Una societat liberal es caracteritza precisament perquè no imposa als seus membres una única manera correcta de viure.

Però de la defensa de la diversitat no se segueix que no hàgim de compartir res. Imaginem una societat formada per grups culturalment molt diferents que disposen de les seves escoles, freqüenten els seus espais, consumeixen els seus mitjans de comunicació i es relacionen fonamentalment amb membres del mateix grup. Podrien respectar-se mútuament i, tanmateix, viure pràcticament els uns d’esquena als altres. Tindríem diversitat, sens dubte, però no integració.

Aquest risc no és una especulació purament teòrica. Quan la immigració es concentra territorialment i coincideixen segregació residencial, escolar i socioeconòmica, es poden formar comunitats amb molt poc contacte entre si. Evitar aquesta situació no exigeix que tothom comparteixi la mateixa cultura. Exigeix, però, que existeixin espais comuns. L’escola n’és probablement un dels més importants. No solament perquè transmet coneixements, sinó perquè és un dels primers llocs on persones procedents de famílies molt diferents aprenen a conviure com a membres d’una mateixa societat. Per això la segregació escolar és un obstacle que va molt més enllà de la qualitat de l’ensenyament: afecta les condicions en què es construeix una ciutadania compartida.

I aquí apareix la qüestió decisiva. Què ha de contenir aquest espai comú? Una democràcia liberal no necessita que tots els ciutadans comparteixin una concepció de la vida bona. Podem discrepar sobre la religió, la família, la sexualitat, l’educació dels fills o sobre què fa que una vida valgui la pena. El pluralisme no és una anomalia que calgui superar, sinó una conseqüència normal de viure en una societat de persones lliures. Però hi ha desacords que una societat liberal no pot resoldre simplement dient que totes les opcions són igualment respectables. Pensem, per exemple, en la igualtat entre homes i dones. Podem respectar una comunitat religiosa que atribueixi significats diferents als papers de l’home i de la dona. El que no podem acceptar és que, en nom d’aquesta tradició, es privi una dona de drets que reconeixem als altres ciutadans. No perquè la nostra cultura sigui superior a la seva, sinó perquè hem assumit uns principis que protegeixen tothom.

Aquesta és una de les aportacions fonamentals del liberalisme, que podem formular mitjançant tres principis: autonomia, inviolabilitat i dignitat. En conjunt, protegeixen la capacitat de cadascú de construir el seu projecte de vida i impedeixen sacrificar els drets de les persones en nom d’una finalitat col·lectiva. Aquests principis funcionen en les dues direccions. Obliguen la societat receptora a respectar les diferències que no vulneren els drets de ningú, però estableixen també els límits del reconeixement: una pràctica no és justificada simplement perquè sigui tradicional, cultural o religiosa. La cultura mereix protecció perquè és important per a les persones, però no pot convertir-se en una raó per a deixar-les desprotegides davant la seva cultura.

No necessitem, per tant, homogeneïtat cultural. Necessitem alguna cosa diferent: cohesió cívica. I la cohesió cívica requereix institucions comunes, espais de relació, una escola que no separi els infants segons l’origen i també instruments que ens permetin de comunicar-nos els uns amb els altres.

A Catalunya això ens porta inevitablement a la llengua. És assimilacionista demanar a una persona que s’hi instal·la que aprengui català? Ho seria si integrar-se exigís abandonar la llengua d’origen i substituir-la per la de la societat receptora. Però no hi ha cap raó perquè llengua comuna signifiqui llengua única. Una persona pot parlar àrab amb els seus pares, castellà amb alguns amics i català a la feina. El fet important és que disposi dels instruments necessaris per a participar plenament en la societat on viu. Per això defensar el català com a llengua comuna no significa exigir a ningú que renunciï a les altres llengües que formen part de la seva identitat, sinó garantir-li l’accés a una llengua que permet de participar en l’escola, la feina, les institucions i la vida social del país.

Hi ha, doncs, exigències legítimes d’integració. Una societat liberal pot demanar a qui s’hi incorpora que respecti els drets dels altres, accepti les regles democràtiques i adquireixi els instruments indispensables per a participar en l’espai públic comú. I la societat receptora, al seu torn, ha d’evitar la discriminació i la formació de guetos i acomodar les diferències compatibles amb els drets dels altres. Això significa que la integració és un procés recíproc, encara que no sigui perfectament simètric. Qui arriba s’incorpora a una societat que ja existeix, amb institucions, llengües i una història que no comencen amb la seva arribada. Però aquesta societat tampoc no continuarà exactament igual després d’incorporar-lo. Les societats que reben immigració canvien, com han canviat sempre. La qüestió no és evitar aquest canvi. És determinar què estem disposats a transformar i què considerem necessari compartir.

Podem viure plegats sense ser iguals. Però viure plegats significa alguna cosa més que viure els uns al costat dels altres. Necessitem drets que ens protegeixin, institucions que compartim, espais on ens trobem i alguna manera d’entendre’ns. Una societat plural no necessita una única manera de viure. Necessita, això sí, un món comú en el qual puguin conviure maneres diferents d’entendre la vida.