Crisi de l’habitatge i ‘performance’ electoral

He de confessar que, com a visionari de les expectatives de govern del PSOE en els últims anys, no he estat molt clarivident, perquè fa anys que predic que el que va acabar passant era impossible. Ara, tornaré a arriscar-me, perquè, si bé la campanya electoral fa anys i panys que dura a l’estat espanyol, aquesta vegada va de bo: el revival del 15-M d’aquest cap de setmana ho certifica.

Això no nega que ens hàgem de llevar el barret davant un prestidigitador com Pedro Sánchez, autèntic mestre de l’absència d’ideologia, d’ètica i de principis, en un sector en què precisament la mancança d’aquests valors és la senya d’identitat. L’actual president del govern espanyol fa un vídeo de mig minut en què llança papers a la paperera com si fossen triples de la NBA amb l’alcalde de Nova York i ja tenim nova estrela mundial del progressisme. De la mateixa manera, Pedro Sánchez i el PSOE ens tornen a exigir que els votem perquè resolguen els problemes que no han resolt ni han tingut intenció de resoldre durant els anys que fa que governen, amb les mateixes paraules exactes fins i tot amb què ens ho exigien quan eren a l’oposició, i tot l’espectre que s’autositua a l’“esquerra del PSOE” perd l’oremus per eixir al rescat d’aquells que qualifiquen de traïdors i venuts i per sentenciar, una vegada més, les seues expectatives electorals (però, al mateix temps, refermar les expectatives crematístiques de la seua elit dirigent, que, en el pitjor dels casos, sempre tindrà un plat calent a la taula del PSOE). I, si no, vindrà el feixisme.

El curs polític que ha de portar a les eleccions autonòmiques i locals del maig del 2027 i a les eleccions estatals (que podrien ser fins i tot abans, si Pedro Sánchez decideix fer una d’aquelles maniobres d’allò que en l’argot periodístic espanyol en diuen “minuts iugoslaus”) ja té el seu relat. Mentre l’acampada de la Puerta del Sol madrilenya debatia sobre tallers de pancartes o practicava ioga, Pedro Sánchez feia el seu primer míting de campanya i prometia que –ara sí– el consell de ministres d’aquesta setmana aprovaria mesures sobre habitatge que, evidentment, no solament seran fum de botja, sinó que, a més, el govern no té majories per a convalidar-les al parlament ni té intenció de negociar-les. Però té discurs, per tant. No seria estrany que Sánchez aprofitàs aquest blocatge de les mesures sobre habitatge per convocar eleccions avançades i fer-hi girar la campanya i la campana. Només ha tingut vuit anys de presidència per a no fer-hi res, no ens cal ser exquisits per vuit minuts més.
A l’estat espanyol hi ha quaranta-quatre desnonaments cada dia. És a dir, si fa no fa, un cada mitja hora. Per estatística, al voltant d’un terç són a Catalunya, el País Valencià i les Illes. Amb tota classe de drames personals dels pitjors que ens puguem imaginar. Aquesta setmana, sense anar més lluny, Olga Matute, de 54 anys, s’ha suïcidat a l’Hospitalet de Llobregat, abans de ser desnonada pel fons d’inversió Promontoria Coliseum Real Estate, amb participació del Banc Sabadell, tal com ha denunciat l’Associació de Veïns i Veïnes Som Santa Eulàlia. Ara, l’agenda mediàtica i política espanyola no ha decidit que aquest era un problema vertaderament rellevant i no hi ha reaccionat en conseqüència fins que no ha triat un cas exemplar al cor de Madrid, el de Maricarmen Abascal. I per què ho ha fet?

Aquest text –òbviament– no és una crítica a tothom qui s’hi ha sentit interpel·lat, perquè n’hi ha prou de ser humà i tindre capacitat d’empatia per a fer-ho. En som molts, els qui hem vist en el cas de Maricarmen casos que ens haurien pogut passar a nosaltres. El de la meua àvia materna fa un parell d’anys, per exemple.

Afortunadament, tot va acabar bé, perquè tothom, per totes les parts, va actuar com a ésser humà. I, a més, hi va influir la sort. Però la bona qüestió és que les nostres vides no haurien de dependre d’aquests colps de l’atzar. Allò que vull destacar és per què ens hi hem identificat, amb aquest rostre, i no amb tants altres que ens han amagat, i si aquesta reacció té fonament o és només performativa.

Perquè em preocupen –i molt– dos aspectes de la qüestió. El primer és com ens porten a un relat que només focalitza un problema d’ètica personal, com si tot es resumís en una disputa entre bones persones i males persones. Aquest marc d’anàlisi, malauradament, s’adiu perfectament amb aquests temps d’exhibició de virtut, perquè les nostres societats s’han fet laiques, però no han abandonat el púlpit i el confessionari. No. Cal abordar un canvi del sistema, perquè, de la mateixa manera que una operació del renyó no pot dependre de si el metge de torn és bona persona o no, tampoc no n’hauria de dependre que tinguem un sostre davall del qual viure o no.

L’habitatge no pot ser una mercaderia regulada per les lleis del mercat únicament, perquè u no pot prescindir-ne. Per tant, pagarà el que calga sempre que puga, com passa ara com ara. I, quan ja no pot, al carrer. Tothom hauria de poder gaudir d’una casa que només hauria de pagar per la via dels impostos. Una seguretat social per a l’habitatge, com la que hi ha per a la salut. I, si se n’ha de fer negoci, que no siga amb la necessitat i la desesperació com a base.

Ara, aquests canvis estructurals no són –ni s’esperen– damunt la taula. N’hi ha prou de veure com, una setmana abans de l’acampada, Ada Colau havia reaparegut per a expressar la frase preferida de qualsevol polític: se sacrificarà per tothom, si li ho demanen, i ens farà el favor de ser la nostra candidata a la presidència del govern espanyol. Gràcies, Ada. Si tota aquesta performance sobre l’habitatge acaba amb canvis destacats, benvinguda sia. Però les apostes en favor d’aquest resultat es paguen en negatiu.

És per això que, en segon lloc, em preocupa molt com pot afectar aquesta situació el moment polític valencià. Perquè en les pròximes eleccions ens juguem les expectatives –si més no– d’una generació de valencians. A Madrid ens diuen que, per fi, el poble s’ha despertat. Però quan ho va fer el poble valencià, després de la Gran Riuada, amb una pala i ple de fang, ens varen dir que això que només el poble salva el poble era feixisme. Així i tot, d’aleshores ençà, els valencians hem complit la nostra part i hem estat al carrer quan ha tocat. La protesta per a reclamar responsabilitats polítiques per la dana complirà d’ací a un mes dos anys de mobilitzacions continuades i les assemblees de l’ensenyament són al peu del canó i preparen un altre curs de lluita, després d’haver acabat l’anterior amb ni més ni menys que un mes sencer de vaga indefinida. Allò que se’n diu societat civil, en el cas valencià, fa els deures, com dèiem.

Ens falta la política. Amb aquest panorama, quin aprenentatge tindrà aquesta generació de valencians que s’han polititzat aquests anys, si el govern del PP renova el mandat a les urnes d’ací a mig any? Tots els congressos regionals del PP han arrancat, llevat del valencià, tot esperant que Madrid dicte sentència. De la mateixa manera, la dimissió obligada de Mazón i el recanvi per Pérez Llorca es va negociar i executar des de Madrid. El president de la Generalitat, sense alçar una cella més que l’altra, simplement s’espolsa les puces en Feijóo, quan li pregunten sobre el seu futur polític. Abans d’assumir aquest càrrec, afirmava de manera contundent tot el contrari. Si la Generalitat sembla una gestoria és perquè és una gestoria.

El PSOE no té intenció de disputar la victòria al País Valencià. És lògic. Per a fer-ho, hauria d’alterar equilibris espanyols més que consolidats. I el paper dels valencians en el sistema nacional espanyol és el de ser subalterns. De la mateixa manera que en la riuada del 1957, el pla Marshall, anunciat a so de bombo i platerets, ha passat de llarg. No l’esperava ningú, d’altra banda. El govern del PSOE només ha ajudat el de la Generalitat amb l’autorització d’endeutar-se més. I el de la Generalitat, és clar, només ho ha aprofitat perquè els seus amiguets de l’ànima hi fessen negoci. Ni tan sols amb aquesta tragèdia s’ha posat pres en consideració la condonació del deute il·legítim producte de l’infrafinançament, una promesa del PP i del PSOE de ja fa més d’una dècada.

Compromís creix en les enquestes. Molt. I és lògic. No és ni el PP ni el PSOE i és la força política de quilòmetre zero, aquella que fins i tot el militant de Vox més acèrrim accepta que almenys sap per on van els barrancs, que el Magre no desemboca a Cullera i que una gota freda, encara que siga com les normals de cada tardor, és una emergència greu que cal prendre’s seriosament. No és poca cosa. Cap dels consellers del “govern dels millors” de Carlos Mazón, començant pel seu president i per la responsable d’Emergències, no en tenia ni idea, de tot açò.

Tanmateix, no em puc llevar la sensació d’oportunitat perduda. Compromís ha pecat fins ara de no enfrontar-se al PSOE. I tenia una autopista per a fer-ho, com hem vist. Si Compromís és percebut com a subsidiari del PSOE –i ara com ara és percebut així–, potser creixerà fins a registres de rècords i impossibles d’imaginar fa quatre dies. Sí. I no serà fàcil criticar-los. Però de la mateixa manera no serà fàcil tampoc llevar-nos la sensació que un altre discurs i una altra proposta més valents haurien pogut aconseguir els vots que faltaran per al canvi de govern. Un canvi de govern que, encara que, en acabant, torne a defraudar, com segur que passarà, serà necessari simplement per a no llançar al fem l’aprenentatge polític de tota una generació, com explicàvem adés. Només per higiene, és imprescindible.

Aposte a cavall guanyador si dic que el PSOE no solucionarà res i tot quedarà en performance electoral, ja veurem si reeixida o no. Això sí: servirà –com el 2008– per a salvar els mobles de casa, mentre es fagocita tot l’espai al seu voltant amb l’oferta tan seductora de simplement no ser ni PP ni Vox. El problema, per tant, és un altre. I és que cal assumir que no té sentit dependre del PSOE per a fer –o, fins i tot, proposar– canvis estructurals, perquè la mateixa essència del PSOE és impedir-los. I, si no, ja no seria el PSOE. En aquest sentit, cal emancipar-se’n, encara que només siga mentalment. Per a actuar-hi en conseqüència quan s’estiga definitivament preparat. Ara seria un bon moment, de fet.