Ed Sheeran i Macklemore: l’equidistància o prendre partit

Si cridar “Palestina lliure” és més ofensiu que no pas les desenes de milers de criatures mortes per Israel, llavors vivim en realitats molt diferents. Això deia la setmana passada el raper Macklemore en un comunicat en què explicava que l’havien fet fora de la ronda de concerts d’Ed Sheeran, un dels músics amb més discs venuts del món, per haver fet un discurs en defensa dels palestins dalt de l’escenari.

Es veu que l’empresari nord-americà Robert Kraft havia trucat a Ed Sheeran amb un missatge clar: si Macklemore continua a la ronda, no actuaràs als nostres recintes. Això va dir Sheeran al raper, com també que el crit “Palestina lliure” i la bandera palestina havien ferit molta gent amb qui havia parlat.

Ferit, tu.

M’imagino que tothom ja deu haver vist o sentit el discurs de Macklemore al MetLife, però, per si de cas:

No he estat mai admiradora de Sheeran i sembla que la seva màxima acostuma a ser no ficar-se en política. Mira, no sé de què em sona. En tot cas, personalment, ni hi ha hagut gaire decepció ni tinc cap dilema amb allò de separar l’obra i l’autor. No sé com hi respondran els seus milions de fans. Tampoc no era especialment seguidora de Macklemore, fins ara. El seu comunicat, el trobo impecable, i l’enganxaria sencer. N’agafaré alguns fragments, traduïts matusserament. Si bé ell lamentava què havia passat, sabia que havia fet allò que calia i tenia clar de què anava la cosa:

“No sóc cap víctima. Ed Sheeran no és cap víctima. Tenim carreres, diners, oportunitats, seguretat i seguidors a tot el món. Siguin quines siguin les conseqüències que qualsevol de nosaltres hagi d’afrontar per allò que diem, tenim la possibilitat de tornar a casa amb la nostra família.”

“Les víctimes són els palestins. Els homes, les dones, les criatures que han estat assassinats, que han mort de fam, que han estat forçats a viure en una violència inimaginable. Més de 20.000 nens han estat assassinats només a Gaza. Avui hi ha mort gent i demà n’hi morirà més.” No perdem de vista això, demanava.

El cas és que si Kraft es pensava que silenciaria el discurs de Macklemore, l’efecte ha estat el contrari, perquè ha tingut ressò a tot arreu i perquè la censura ha tingut encara un altre efecte, que és que la resta de músics col·laboradors de Sheeran han decidit de plegar de la ronda. I el cantant anglès s’ha quedat tot sol. Per allò de no prendre partit.

En una actuació ara fa un parell de dies, després de tot plegat, Sheeran va fer un petit discurs, que anava llegint d’un teleprompter, i que era tan bullit com forçat i, novament, equidistant.

Sembla que sempre hi hagi d’haver l’afegitó, en aquesta causa. Que t’hagis de justificar, d’excusar, que si defenses els palestins calgui afanyar-se a recordar que això no et converteix automàticament en cap defensor de la matança del 7 d’octubre. Que encara s’hagi de fer l’incís que criticar el genocidi que comet Israel no et converteix en antisemita. De fet, únicament la mala fe pot atribuir un odi al poble jueu a algú que defensa el dret dels palestins de viure amb dignitat a casa seva.

“Si continuava fent concerts, dient ‘Palestina lliure’, amb el suport implícit de l’Ed, el públic cridant i donant suport indiscutible per la llibertat de Palestina, quin artista podria alçar la veu després? L’escenari esdevé resistència. Potser per això aquesta vegada era tan important de silenciar-me”, escrivia Macklemore al comunicat.

“I una de les maneres més efectives de reforçar aquest silenci ha estat instrumentalitzar l’acusació d’antisemitisme. L’antisemitisme és real. I justament per això la paraula és massa important per a utilitzar-la com a escut contra les crítiques a l’estat d’Israel. Quan la crítica a Israel, l’oposició al sionisme o el fet de dir ‘Palestina lliure’ es confon amb l’odi al poble jueu, això no protegeix pas els jueus. Això protegeix Israel a l’hora de retre comptes.”

I sí, és un dels conflictes més enquistats de tots, i a casa nostra desencadena els debats més encesos. Però en l’arrel de tot plegat hi ha una qüestió de drets humans. I és això, que no es pot perdre de vista. Ja sabem com poden ser de llargs els tentacles d’alguns lobbies.

Veig que Sheeran té dues filles: no sé si li han preguntat mai per la guerra ni què els deu haver dit. Jo, aquest estiu en què hem mirat sovint les notícies, he topat amb algunes preguntes d’una criatura de tot just cinc anys.

—La guerra és lluny d’aquí, mare?

—Aquí no hi ha guerra, oi? I no n’hi pot haver, oi que no?

L’aquí i l’allà són molt relatius, quan ets un infant. I bàsicament necessites seguretat, una resposta que et corrobori l’enunciat sense interrogant. És lluny, sí, aquí no n’hi haurà.

Però és un moment en què el temps es bifurca en dues velocitats. Perquè dins el cap s’amunteguen a tot drap pensaments i reflexions que he de passar pel filtre d’una mare que respon a la seva criatura. No tan sols totes les respostes que em vénen al cap a la pregunta concreta (perquè, estem tan tranquils com ens pensem?), sinó també la sensació que allò que li respongui anirà construint d’alguna manera els seus propis pensaments. I també la constatació que la seguretat que ara li puc donar, l’haurien de tenir totes les criatures del món. Però a Gaza n’hi continuen morint, malgrat l’alto-el-foc de fa bo i un any. Mortes, desnodrides, emmalaltides. I això, sense entrar en les conseqüències i seqüeles de viure en un context de violència durant anys i anys. Quina certesa li puc transmetre?

—Per què no tenen casa? 

—On és la seva mare? 

Ara que el conflicte ja no surt cada dia a les portades, perquè hi ha tantes més notícies que necessiten el seu espai, l’episodi de Sheeran i Macklemore ha servit, si més no, per a tornar-lo a fer visible. Diu el raper que es tracta d’un deure. Que la seva actitud no mereix elogis ni gràcies. “No es tracta de ser valent, sinó de ser humà.”

I sí, prendre partit et pot sortir car, diu: “Diners, acords amb marques, patrocinis, festivals, espectacles privats, relacions, accés. He perdut tot això. Però no hi ha una posició neutral entre l’opressor i l’oprimit. Quan una banda té les bombes i el finançament sense fons i el suport militar dels EUA, mantenir-te neutral no et situa pas al mig.” És aquella sentència de Desmond Tutu: si ets neutral en situacions d’injustícia, has triat el bàndol de l’opressor.

És la mínima cosa que podem fer: prendre partit. No fer-nos mai immunes al dolor dels altres, al seu patiment, no normalitzar un genocidi, no perdre la capacitat d’indignar-nos i de reaccionar-hi, de fer-hi alguna cosa.

La primera manifestació d’uns quants infants va ser per Palestina, l’any passat (el dia 4 n’hi ha convocada una altra, per cert). Entenien, a la seva manera, què passava i per què sortien al carrer. Quan veus el món amb els ulls d’una criatura, tot pren una claredat que esparvera. La seva racionalitat pot ser tan aclaparadora! Suposo que la missió que hauríem de tenir és que no els sembli mai que el poder i els diners poden valdre més que el dret d’expressar-se, i que sempre tinguin present que no hi ha res que pugui trepitjar la dignitat de les persones. I, quan passa, cal respondre-hi.