La dona de Jensen Huang

A Història somiada, Arthur Schnitzler descriu un milió de petites traïcions matrimonials. Una parella jove i ben avinguda, de classe mitjana alta, s’expliquen dos moments efímers en què gairebé es van trair. Ell parla d’una dona en un llogaret de platja; confessa a la seva dona que va seguir l’altra, hipnotitzat. La dona li parla d’un home que va passar un dia prop del seu balcó. La nit després, ell ha d’acudir al llit de mort d’un pacient i tot es trastoca. Ara que l’he llegida, no puc evitar pensar en l’esposa blanca del fundador de Nvidia, Jensen Huang, caigut en desgràcia per uns afers extramatrimonials.
Vaig llegir no sé on que la mena d’amor més fràgil és el de la parella consolidada. Cada gest petit de rebuig o bé es passa per alt o bé es magnifica, si qui el comet és el company de vida. És a aquest menyspreu, a aquests ulls en blanc ara exasperats, que he dedicat la joventut? Història somiada en descriu alguns, de moments com aquests. Com més subtils, per força han de ser més dolorosos. Penso en la dona blanca de Jensen Huang, en concret en un vídeo que es va filtrar en què tots dos ballaven. Semblava la gala d’una trobada oficial, quan ja s’han servit les postres. Huang, d’aparença molt més jovenívola que la seva dona, evitava visiblement la mirada embadalida d’ella, amb el cap recolzat a l’espatlla d’ell i el cos relaxat d’algú que encara confia. Ballar plegats és una cosa que es feia i que potser ha quedat enrere, com el segle XX i com la devoció de la dona de Jensen Huang.
Quan saps que el creador de Nvidia –no entraré en detalls sobre l’empresa, que és tan important i que està tan a l’ordre del dia– ha mantingut relacions sentimentals amb una suposada espia xinesa –preciosa i molt jove– i també amb una alt càrrec a la quarantena, el gest desmenjat de Jensen amb la seva esposa es fa especialment dolorós. Aleshores la lectura corporal cobra sentit. Potser només se’m fa insuportable a mi, massa sentimental per fer front a la realitat. Llegeixo la Història somiada de Schnitzler i veig girar a la pista de ball la dona ingènua a la seixantena de Jensen Huang i una sensació d’abisme molt superior a la de morir sola, és a dir, no tenir parella: tenir-ne i perdre-la. I si jo fos aquesta senyora d’ulleres i cabells curts que balla amb Jensen Huang? Tot plegat seria terrible, i a més a més no ho sabria fins que ja ho sabés el món sencer.
Estimar és exposar-se no només al dolor definitiu que és la mort de l’altre, sinó a una miríada de plausibles i ben possibles humiliacions prèvies. Hi ha moltes ocasions que ens poden dur a convertir-nos en la dona de Jensen Huang, les possibilitats són gairebé infinites. Un viatge d’aquests de feina; una amiga d’ell que no és gaire el seu estil, però comparteixen vocació. Al carreró davant d’un hotelet de dues estrelles, o a les aplicacions de lligar –i per a més inri t’ho diu una amiga, i a sobre el teu home s’ha retratat malament i en contrapicat (mira que t’ho he dit vegades, que no et posis aquesta camisa!, etcètera).
Jensen Huang, tan ambiciós de mena, un home d’acció i vitalíssim, probablement molt intel·ligent, ja ha suplicat poder tornar a dirigir l’empresa que ha creat. És possible que, encara avui, el destí dels homes importants el segelli la bragueta? Sembla que sí. La línia dels cinquanta anys en amunt és molt mala edat per a l’home, sobretot si té un cert poder. Se sap vell, però encara se sent jove. Entén, perquè a ells també els arriba, que si en lloc d’humans fóssim lleons ben aviat l’exemplar jove els arraconaria en combat i exterminaria la seva prole. Trist el fat dels lleons vells, condemnats a caminar sols sense la tribu fins que es moren. És contra això, que l’home compromès i avorrit d’una certa edat es rebel·la. La por del temps que fuig l’empeny a sortir del cau com si la vida encara fos nova. Excuseu-me per caure en la vulgaritat de comparar els humans amb les bèsties.
Cal, per viure bé, certa dosi d’entusiasme i d’autoengany. Saber que podem perdre-ho tot en qualsevol moment i alhora mantenir la convicció irracional que l’amor és per sempre. Qui ha perdut de debò, en tot això, és Jensen Huang. I no pas per la feina –ell creu que sí, és clar, però s’equivoca, els homes moren i no han tingut temps d’entendre res. El problema no és la feina, sinó la xacra de la traïció. Com que no sóc venjativa, jo el deixaria tornar a Nvidia. Al capdavall, és la seva empresa. Quin problema hi ha, que sigui un home infidel que ja no estima la seva dona? Només és un alt directiu, no n’esperàvem gran cosa. Faci diners, dugui la vida que vulgui, deixi que l’enredin dones que no l’estimen de veritat. Espero que la senyora Huang cobri un bon divorci, i que es faci passar el disgust a còpia de martinis en algun complex turístic. Deixa’l marxar, reina, ja has guanyat. Ell no ho sap, però la devoció sempre guanya.
KioskNews shows a cleaned-up reading view extracted from the publisher’s page — the original always lives on their site, not ours.