Lluís Puig: “En cinc minuts, podria agafar el cotxe i baixar”

Lluís Puig es prepara per al retorn al Principat. L’ex-conseller de Cultura i diputat de Junts al parlament preveu de travessar aviat la frontera i d’exercir presencialment les seves responsabilitats a l’hemicicle. En aquesta entrevista des de Catalunya Nord, la darrera que li farà VilaWeb per vídeo-conferència, parla de l’imminent retorn, que no farà amb Carles Puigdemont, i del que preveu de fer els primers dies.

—Com viviu la proximitat d’aquest retorn al Principat després de tants anys?
—Com una novetat constant, minut a minut: cada missatge que reps, cada trucada, cada entrevista. És emocionant, estic content. És així com ens hem sentit aquests nou anys. No hem estat mai sols, mai. No ha estat un exili d’estar sols en una ciutat on no coneixíem ningú, sense ningú amb qui parlar. Hem estat sempre envoltats d’amistats, de família, de gent que ens ha volgut venir a saludar, a donar ànims. De vegades venien en estats molt depressius i nosaltres els havíem d’animar.

—Vosaltres a la gent que us venia a veure?
—No és broma, no. Segur que sense aquest acompanyament, sense l’escalf i la solidaritat, hauria estat molt més dur. No m’imagino com deu ser de difícil. En aquests moments, vull fer-ho bé. Amb calma, mirant l’agenda. No és fer la maleta, sinó com organitzo exiliar-me de l’exili.

—Amb l’ordre de detenció suspesa per Llarena provisionalment, ja en podríeu tornar, no?
—Sí. Ara, en cinc minuts, podria agafar el cotxe i baixar.

—I per què no ho feu?
—Perquè no puc… Ara tinc una bogeria de feina a la Casa Macià. Amb molts voluntaris, hi col·loquem una pedra de 250 quilograms. El frontal és un baix relleu amb la cara de Macià i, al darrere, hi diu: “Centenari dels fets de Prats de Molló 1926-2026.” Serà un moment molt emocionant. La setmana vinent vénen tots els proveïdors que participen en una feina que s’ha d’acabar el 8 de novembre. No puc marxar dilluns, tampoc. I així van passant coses que tinc compromeses. Ho estic preparant i no trigaré gaire. Però tornem sense que se’ns hagi aplicat l’amnistia.

—Perquè no esperareu que la sala penal del Suprem us l’apliqui.
—No. Que facin el que vulguin, com sempre han fet. Jo sempre m’hi he presentat totes les vegades que un tribunal de justícia m’ha requerit. No hi ha cap problema. El Suprem que faci el que vulgui. No entrava a Espanya per l’ordre de detenció i arrest. Ara ja no hi és. El recorregut que li queda a l’amnistia, per nosaltres, pels CDR i per les altres cent persones, és un pendent, va cap avall.

—Gonzalo Boye deia a VilaWeb que us podien detenir momentàniament i portar-vos a declarar. Us fa sofrir?
—Si ho diu, deu poder passar. En Jaume Alonso-Cuevillas em diu que és el darrer supòsit, el màxim que pot passar. Si a Madrid m’obliguen a declarar, doncs potser hi vaig o potser torno on sóc ara. Dit a la manera rossellonesa: “Belleu sí, belleu no.” Potser sí, potser no.

—En tot cas, assistireu al pròxim ple del parlament?
—No vull dir encara la data. El pròxim ple és d’aquí 15 dies. Ho he d’acabar de gestionar. Tinc molts compromisos. Vull complir amb la meva agenda i vull complir també com a diputat al parlament. Podria ser al pròxim ple.

—La velocitat amb què es desencadena tot ara, després de tant de temps, creieu que té una lectura política?
—Segur. Com tot el que s’ha fet fins ara. No és cap novetat que gestionin els tempos en funció dels interessos. Pot ser una lectura d’interès per al PP que el retorn dels nostres sigui amb el govern de Pedro Sánchez. No sé si n’hi ha més Sempre han gestionat els calendaris com han volgut. És l’únic país d’Europa on passa això. A tots els països saps quin dia declararàs, quants dies té la defensa, quants dies té la fiscalia, i hi ha una data i una hora marcades per a la sentència. No es filtra res, tothom compleix amb els procediments. Tot va com una màquina. A Espanya, en aquests nou anys, han jugat als jocs que han volgut, com han volgut. Ara ho volen tancar ràpidament i oblidar l’expedient. Tot i això, el Suprem va fer la interlocutòria donant cinc dies a les parts i no hi estava obligat. M’imagino que és una forma de curar-se en salut, que cap de les parts pugui denunciar que no s’han respectat els seus drets.

—Tornareu sol, sense el president Puigdemont, que tornarà després de les eleccions espanyoles.
—Ho ha dit, no vol interferir en la campanya. Amb la institucionalitat que ha protegit i defensat, durant nou anys, no pot acabar fent campanya per un partit, encara que sigui el seu. Si no hi hagués hagut la convocatòria d’eleccions, potser hauria estat més fàcil tornar tots junts o aparèixer en públic tots junts. Perquè, per a tornar, hi ha l’avió, el cotxe… Però no és el fet físic de tornar, sinó d’aparèixer. Dimarts passat, que vam estar parlant, ho teníem molt clar. Toni Comín ha de complir amb el seu calendari i amb l’acta al Parlament Europeu. Jo ja estic fent de diputat, però tampoc em puc endarrerir gaire. Tinc el vot delegat a la Mònica Sales, però jo no interfereixo en la campanya electoral. No ens quadren els calendaris.

—Algú pot pensar que el fet que torneu separats és un símptoma que els exiliats us heu distanciat.
—No. Hi ha gent que cerca tres peus al gat. Qui es va distanciar vaig ser jo baixant a Catalunya Nord, ja fa cinc anys. Però és que, quan era a Brussel·les, ens vèiem més per pantalla que no pas físicament i això ho hem continuat fent igual. Durant aquests cinc anys he anat a Waterloo, a Brussel·les, moltes vegades. Totes les vegades que han fet falta. Als trens i els avions d’aquí a Brussel·les, els conec sobradament. Que tornem per separat no vol dir que hàgim estat separats.

—El vostre retorn serà personal o en fareu un acte polític?
—M’imagino, i em sembla que serà així, que el retorn serà una cosa íntima, familiar. Després vull aparèixer en algun acte de cultura i l’endemà, al parlament. Perquè el món de la cultura m’ha donat molt de suport i em continuo sentint del món de la cultura, com sempre ho he estat. Em sembla que l’ordre és el següent: personal, professional i institucional. Entre el viatge personal i l’aparició hi pot haver un dia o quatre. No vull que em persegueixin amb la càmera. No és que vulgui tornar d’amagat, eh? Però vull arribar a casa, tornar-la a veure, trepitjar-la, sentir-me a casa. No arribar-hi, deixar la maleta i tornar a sortir corrents a un acte.

—De Catalunya Nord també n’heu fet casa vostra, no?
—No tanquem aquesta casa. D’aquí a uns mesos ja en parlarem. No és que retardi la tornada perquè estigui embalant els mobles d’aquí.

—No feu una mudança total.
—No, la mínima imprescindible. Per a canviar els mitjons i el raspall de dents. No podré deixar mai Catalunya Nord. Hi he viscut apassionadament durant cinc anys, amb molt bones amistats. I he pogut implicar-me en molts projectes culturals més enllà de la Casa Macià, que és el que més em xucla ara. És un lloc entranyable. No sóc un agent de turisme comercial, eh? Però, és clar, tens les muntanyes més maques, la mar a tocar, el patrimoni artístic, la gastronomia, els vins, l’oli… Falten les gambes vermelles fresques de Dénia o de Palamós. És l’única cosa. Pel que fa a la resta, és un petit paradís.

—Heu dit que havíeu travessat la frontera sense que us veiessin.
—Passejant per boscs. Quan ets a la natura, és igual tot. Hi ha la mateixa herba, els mateixos arbres. Els ocells van de banda a banda. Ningú els pregunta on pertanyen. Va ser en casos com la rebuda de la Flama del Canigó per Sant Joan. Hi va haver una època en què retiraven pedres de colls i m’agradava anar-hi a fer turisme. Sempre m’ha agradat molt la pedra seca. Posaven grans pedres seques per tancar els colls i era bonic anar-los a veure, i allà hi eres. No fa gaire, aquest juliol, hi va haver un aplec al coll de Malrem, per la Menera i Rocabruna. La llibertat, la notes exercint-la.

—De fet, tot i que era diferent, el 2017 ja vau marxar a l’exili, vau tornar-ne i vau tornar a marxar. Ningú us va veure.
—Quan vaig tornar-ne, mira que estava ple de fotògrafs i de càmeres. Vaig tornar-ne amb el Quim Forn i la Dolors Bassa. Ells dos anaven una mica més enrere a l’avió i van arribar a la sortida de passatgers una mica més tard. Jo vaig sortir i ningú no em va dir res. Al Quim Forn, el van reconèixer abans d’arribar a la sortida. El 31 d’octubre de 2017, volia compartir amb la família la informació que havíem recollit dels advocats i el suport polític que teníem a Bèlgica, i prendre una decisió conjunta. Vaig proposar de marxar a l’exili i ho vaig fer. Encara no hi havia cap ordre de citació ni de res. Hi havia el pont de Tots Sants i, en teoria, les citacions no havien d’arribar fins el dia 2. Però el dia 31 a la tarda teníem ja les citacions. Aquell dia ja van començar a gestionar el calendari com els convenia.

—Creieu que Puigdemont ha d’exercir de dirigent de l’oposició al parlament?
—No crec res, jo; que ho respongui ell. N’hi havia que es preguntaven si aniria a la llista de Madrid. Tothom fa bullir l’olla i no sé amb quins interessos. El president Puigdemont, per mi, té una talla política altíssima i la decisió que prengui en llibertat serà bona.

—Què ha estat el pitjor i el millor de l’exili?
—El pitjor sempre és quan es mor algú i no pots ser-hi, o quan tu mateix sofreixes de salut, per algun problema, i tens ganes d’anar al teu hospital amb els teus metges. L’hivern del 2017, amb el fred i l’aigua que queia, veia milers de sense-sostres dormint al carrer, i quan anaves a l’administració belga a fer tràmits, lents i complicats sent ciutadà de la Unió Europea, veies a les fileres del costat gent de pell fosca, que havia fet quilòmetres i feia hores de cua per tot. Hi ha racisme encobert de moltes maneres. Començant pels aeroports: ciutadans de la UE per aquí, de fora per allà. Els moments bons, molts. Tenir una néta, poder gaudir-la cada mes, haver fet unes amistats molt fermes, ser amb la colla de voluntaris a la Casa Macià treballant. I a Bèlgica també els provocàvem. Quedàvem per fer Nadal junts, pel seu aniversari o per Sant Joan. Aquests moments són els que al final t’emportes. Tot el que has après humanament i personalment.

—Ha fet nou anys de l’1-O. Us penediu de res?
—No, de res. És un no en majúscula i en cos 24. Vam fer el que havíem de fer, vam arribar tan lluny com vam poder, penso que mai no s’havia arribat tan lluny. La maquinària de l’estat en sap, de repressió, i de portar aquest clima de desafecció. Però si ningú no ens ha ofert cap proposta diferent en nou anys! Zero propostes, que és el que estàvem esperant fins al 27 d’octubre a la nit. Per tant, si ens estimem la cultura, la llengua, els Països Catalans, hem de continuar lluitant, democràticament. No veig cap projecte diferent que engresqui. Al llarg de la meva vida també he canviat el vot depenent dels moments i de les circumstàncies, però no puc deixar de ser independentista.

—Heu pensat en la distància que potser hi ha entre com penseu que trobareu la gent i com està realment?
—A Bèlgica, a França, a Espanya i a Catalunya, aquests anys hi ha hagut grans mobilitzacions juvenils per temes d’immigració, medi ambient… Ara, per temes d’ensenyament, i no parlo solament de Catalunya. El darrer 11 de setembre, l’ambient va tornar a pujar, poc o molt. Per què? Perquè hi ha unes circumstàncies globals que ens perjudiquen a tots, en l’àmbit europeu, espanyol i català, i algú ha de dirigir el país i resoldre els problemes de la gent. L’àmbit de la cultura està millor ara que fa nou anys. Hem d’aconseguir que la llengua vagi igual de bé. L’espoli fiscal, lingüístic i de competències en tots els sentits no ens permet d’arreglar el que volem per a Catalunya. Quina proposta hi ha? Cap. O independència o espoli. No solament econòmic, eh? Econòmic, fiscal, cultural, lingüístic, etcètera.

—Tornareu a un parlament sense majoria independentista i amb uns sondatges que preveuen mals resultats per a Junts.
—Són enquestes de 800 persones, que cuinen i manipulen com volen. No serveixen. No són gens gratuïtes. És com quan feien les enquestes i semblava que pujava Ciutadans. Tot se’ls va posar de cara. Els interessava que Ciutadans guanyés les eleccions del 21 de desembre de 2017. Doncs mira, ja no hi són. Ara sembla que ho estan aplicant també en algun altre partit, però no m’interessa ni parlar-ne, perquè és el mateix. Si amb Ciutadans hi podia haver una certa dreta una mica centralista al darrere, ara al darrere hi ha una extrema dreta gens centralista. Catalunya porta molts segles de resistència. Jo potser no ho veuré, però la meva filla o la meva néta, potser sí. Amb aquest esperit, hi vull treballar.