Allò que Lluís Permanyer va aconseguir de canviar a Barcelona i allò que resta pendent

El 23 d’octubre de l’any passat es va morir d’un atac de cor Lluís Permanyer, el gran cronista de la ciutat de Barcelona. Un any després apareix la seva obra pòstuma, Per Barcelona (Editorial Destino), una mena de resum testamentari d’allò que, amb el seu tarannà de vetllar per la vida cívica patrimonial i cultural de la ciutat, va reivindicar en el curs de la seva carrera periodística a les planes del diari La Vanguardia. A la primera part del llibre aplega una selecció de reivindicacions que va aconseguir que els governs municipals esmenessin o encarrilessin. La segona part inclou tot allò que no va aconseguir millorar i que la ciutat encara té pendent. 

La presentació del llibre es va fer a la llibreria Laie de Barcelona, al carrer de Pau Claris, fa pocs dies. El lloc li escau, ara més que mai, no tan sols perquè la Laie era la seva llibreria de capçalera, situada al costat de casa seva, sinó perquè d’ençà del mes de maig la sala del pis de dalt, on hi ha la cafeteria, és la sala Lluís Permanyer. A més, en una de les parets s’hi ha penjat una fotografia seva, obra de Roser Vilallonga. És un primer pla del perfil, en un exterior que, segons que ens va explicar Vilallonga, és d’una sessió de fotografies que li va fer una vegada al castell de Montjuïc, cercant un espai exterior amb vistes a la ciutat.

El llibre porta un pròleg de Josep Antoni Acebillo, l’urbanista que va estar al capdavant de la renovació de Barcelona durant la dècada dels vuitanta i noranta. Acebillo va ser la persona clau en la transformació urbanística de Barcelona i va conèixer Lluís Permanyer per mitjà de l’arquitecte Oriol Bohigas, que també va estar al capdavant de l’àrea d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona. Va ser la família de Permanyer que va pensar en Acebillo per prologar Per Barcelona, perquè apareix en uns quants capítols del llibre.

A la presentació del llibre, a més d’Acebillo, també hi va parlar com a convidat l’arquitecte Òscar Tusquets i va moderar l’acte el periodista Miquel Molina. La sala Permanyer de la llibreria Laie es va omplir de gom a gom amb amics de la família, companys de La Vanguardia i convidats del Grup 62. En certa manera, va ser Lluís Permanyer qui va triar l’editorial, perquè aquest llibre es va presentar al premi Josep Pla, però no el va guanyar. Arran de la seva mort, l’editorial Destino es va interessar per l’original, que coneixia arran del premi. 

A l’acte hi van assistir el tinent de batlle Albert Batlle, els periodistes Lluís Foix i Tomàs Alcoberro, l’escriptora i poetessa Marta Pessarrodona, l’estudiós de la literatura Narcís Garolera, l’historiador Borja de Riquer, el mag Hausson, el publicista Lluís Bassat…

Podeu comprar Per Barcelona de Lluís Permanyer a la Botiga VilaWeb

Miquel Molina va fer un bon resum del llibre. Va explicar que mostra una visió panoràmica del treball de Lluís Permanyer, com a cronista i com a activista en favor de la ciutat. I en va destacar la qualitat humana. Per exemple, va recordar que sovint Permanyer havia renunciat a una exclusiva periodística en favor d’aconseguir que es resolgués un problema de la ciutat amb discreció. 

Entre les exclusives que va donar Permanyer i que han passat a la història periodística i cultural del país, es destaca l’article sobre el testament en vida de Joan Miró, i, en un altre ordre de coses, l’article on es podia llegir per primera vegada que Di Stéfano no seria fitxat pel Barça sinó pel Reial Madrid. 

Fites aconseguides i qüestions pendents

A la primera part del llibre, Permanyer fa una relació de les seves aportacions a favor de la ciutat. I a la segona es dedica a recordar les coses que va denunciar o reivindicar però que no va poder canviar. I les va deixar escrites precisament per recordar-les i que –potser– s’acabin duent a terme. Entre allò que Permanyer no va poder resoldre, Molina va destacar: posar una placa al número 44 del carrer d’Avinyó, on, seguint la tesi de Josep Palau i Fabre, hom creu que hi havia el prostíbul on Picasso es va inspirar per pintar el quadre Les senyoretes del carrer d’Avinyó; no tornar a instal·lar una pista de gel a la plaça de Catalunya; suprimir els cables telefònics de les façanes; donar algun sentit a l’obelisc de la cruïlla de la Diagonal i el passeig de Gràcia; enderrocar el mal anomenat pavelló d’Itàlia; tornar a posar en funcionament el rellotge de la plaça de Catalunya de l’edifici del BBVA, perquè marqui bé l’hora; donar vida a l’edifici del Banc d’Espanya, que considerava un furóncol de la plaça de Catalunya; millorar l’entorn del Palau Moja; aconseguir que el Teatre Romea passi a dir-se Teatre Sagarra; aconseguir que l’aeroport de Barcelona s’anomeni Joan Miró; revertir el tramvia de la Diagonal…

Acebillo, la plaça de la Mercè, l’obelisc de la Diagonal i l’escultura de Maillol

Josep Antoni Acebillo va deixar Barcelona durant dotze anys i quan hi va tornar va deixar de participar en actes públics, perquè, segons que va dir, l’avorreix molt la situació actual de la ciutat. És per això que l’home que va decidir i dissenyar les accions urbanístiques de Barcelona que foren clau durant gairebé dues dècades, un home a qui també agrada xerrar, va marcar la presentació aportant informacions que ultrapassaven el llibre tot i que Barcelona n’era el fil conductor. 

Acebillo va explicar que la relació que tenia amb Permanyer era d’una complicitat asimètrica. “Ell era molt amic d’Oriol Bohigas, però com que era molt llest sabia que era jo qui ho decidia tot. I a mi em passava el contrari: quan havia de fer un projecte el consultava a Permanyer per saber si hi havia res a tenir en compte. Per exemple, quan vaig haver de redissenyar la plaça de la Mercè, per donar perspectiva a l’església vam decidir d’enderrocar uns edificis, que òbviament no eren catalogats. Ho vaig consultar a Permanyer per si podia tenia alguna connotació negativa i ell em va explicar que en un dels pisos hi havia viscut Picasso. Això no ho sabia jo ni ningú del meu departament, que eren els que s’ocupaven dels aspectes històrics de la ciutat. Li vaig demanar ajuda per parlar amb tot de gent perquè s’entengués el projecte i no s’oposessin a l’enderrocament. I ho va fer.”

La qüestió de l’accidentat obelisc de Diagonal – passeig de Gràcia també té la seva cosa. Acebillo va explicar que a començament dels anys vuitanta, quan va entrar a l’àrea d’Urbanisme, van posar fil a l’agulla per restituir l’estàtua de Viladomat que coronava l’obelisc el 1936. Telefònica ho havia de pagar. Però quan ho començaven a preparar, va arribar el cop d’estat del 23-F, les obres es van aturar, l’escultura de Viladomat va anar a parar a la plaça de Llucmajor –com a possible monument a la República– i la reforma de l’obelisc va restar pendent.

Acebillo va afegir: “Em sento molt ben reflectit en el capítol sobre tenir una escultura de Maillol a Barcelona. Mira que teníem artistes representats, però no teníem cap escultura d’Aristides Maillol, no hi havia manera de posar-nos d’acord, fins que, resolts els jocs del 92, amb els diners que havien sobrat de les empreses olímpiques es va comprar una escultura de Maillol. El que va passar després amb aquesta escultura no ho explicaré però se’n podria escriure una novel·la terrorífica.”

Òscar Tusquets no es va mossegar la llengua i va recordar una anècdota àcida amb relació a les obres d’ampliació del Palau de la Música Catalana, que ell va planificar i dirigir i que van durar trenta anys: “Quan érem a la meitat de les obres, un dia Oriol Bohigas em va dir que calia recuperar les garlandes de les balustrades de la primera i segona plantes, perquè Domènech i Montaner volia una visualització de les tres plantes. Molt abans que jo arribés s’havien substituït per unes balustrades de vidre. Vaig fer cas a l’Oriol i vaig preparar una proposta de recuperació de les garlandes. Però Millet i la junta d’aquell moment van dir que les garlandes d’en Domènech  eren de molt mal gust. Jo els vaig dir que no havíem de discutir el gust del Domènech, sinó si aquella proposta era fidel a la seva idea. Un dia vaig explicar aquest fet al Lluís Permanyer i es va indignar. Va escriure un article a La Vanguardia denunciant-ho. Millet va trucar al comte de Godó i va exigir-li que en Permanyer es presentés davant seu perquè hi havia de parlar. En Lluís va acceptar i un dia ell i jo vam anar a veure en Millet. En Permanyer quan va veure el to prepotent que gastava en Millet, li va dir: ‘Vull aclarir-li que sóc aquí per l’amistat i l’admiració que tinc per la feina de l’Òscar Tusquets, no pas perquè m’ho hagi dit el comte de Godó.’ I jo vaig pensar: quina lliçó. Això és un senyor. I, tot i que aquesta anècdota no apareix al llibre, és dels aspectes que no va aconseguir capgirar. Després de trenta anys treballant al Palau, les balustrades no es van canviar, perquè, segons la junta, Domènech no tenia bon gust.”

“Ara no tinc ningú amb qui parlar de Barcelona”

Acebillo va explicar per què és important una figura com Lluís Permanyer: “A mi m’interessa allò que hem perdut pel fet que en Lluís ja no hi sigui. Jo ara no tinc ningú amb qui parlar de Barcelona i no puc parlar del fet que és inadmissible traslladar l’Hospital Clínic a la part alta de la Diagonal. En Lluís escriuria un article cada dia contra això. Ell tenia unes virtuts que anaven més enllà de la seva professió periodística. I eren virtuts tangibles.”

Òscar Tusquets va reblar la figura de Permanyer dient: “A mi em sembla que el llibre ens ensenya molt bé com en Lluís es podia interessar pel tramvia de la Diagonal i també per la mala col·locació d’un fanal que s’havia posat d’una manera que tapava una mica el monument de Cambó o que davant una casa de Gaudí hi havien posat un quiosc. I amb això era bastant únic. A més, era un home que recorria Barcelona a peu cada dia i hi descobria coses impressionants. I això és el que fa el llibre tan atractiu. Perquè és molt exemplificatiu de la seva amplitud d’interessos. És la complexitat del personatge allò que el fa interessant.” 

Precisament, la complexitat de Permanyer també s’exemplifica, segons Acebillo, en la manera de mirar l’urbanisme d’una ciutat, que, citant el geògraf Edward Soja, es basa en tres categories: la ciutat observada, la ciutat viscuda (funcional, fruit de la urbanitat) i la ciutat dibuixada, “que només s’entén a Barcelona i a Manhattan. Aquí a Barcelona la gent sap què són vint metres, perquè és la mida d’un carrer de l’Eixample. I en Lluís Permanyer es movia en totes tres categories. Perquè vivia Barcelona amb tal intensitat… Jo no he conegut tantes persones que coneguin la ciutat d’una manera tan complexa.”

I tanquem amb unes paraules d’Òscar Tusquets: “Hem dit que té gràcia que cap al final del llibre faci uns capítols d’aquelles coses que no va aconseguir canviar. Però encara té més força descobrir la quantitat de coses en què li van fer cas. I en molts capítols penses: ‘Encara sort que li van fer cas.’ I que li fessin cas, ho trobo totalment excepcional.”