Care Santos: “Més val que ens mentalitzem que les nostres coses aniran als Encants”

L’any passat, l’escriptora Care Santos (Mataró, 1970) va publicar L’amor que passa, una novel·la basada en les cartes que el seu pare, Antonio Santos, va enviar a la seva mare, Claudina Torres, durant un llarg festeig epistolar, entre Sevilla i Mataró, i com aquesta relació improbable va arribar a bon port, malgrat tenir-ho tot en contra. El llibre va ser escrit després que l’autora d’Habitacions tancades, Desig de xocolata (premi Ramon Llull) i Diamant blau, entre més, trobés aquells documents excepcionals, després de la mort de la mare. Ara torna a les llibreries amb Buidar la casa (Columna), un relat íntim sobre el procés de desmuntatge del que havia estat la casa familiar, a partir dels espais, els objectes i les absències que hi va descobrint, en la lluita contra rellotge per preservar la memòria.

—En el llibre anterior, partíeu de les cartes entre els vostres pares, que havíeu trobat justament quan la vostra mare va morir i vau buidar el pis. D’alguna manera, és com una continuïtat, aquest, amb l’anterior?
—Sento que forma un díptic amb l’anterior. I també forma part d’un procés vital, és clar. De tot allò que té a veure amb nosaltres, el que sentim i vivim, és inevitable. De la mateixa manera que vaig trobar les cartes i les vaig convertir en matèria novel·lística, el que més m’agrada d’aquest llibre d’ara és que no me’l vaig plantejar mai com un llibre. El vaig començar a escriure per a mi, era una escriptura molt personal que necessitava. Una mica com necessitava escriure a l’adolescència, quan tenia moltes coses a dir. Vaig començar a embrutar quaderns, a escriure a mà, que feia molt de temps que no ho feia i, a partir d’aquí, va sortir alguna cosa que no sabia ben bé què era i que va descobrir l’Eva Piquer. L’Eva em va demanar un article per a Catorze, i en aquell moment no tenia ganes ni disposició per a fer-lo, però vaig rescatar un d’aquells texts. Se’n va enamorar i em va proposar de començar una secció. Una secció que va llegir la Glòria Gasch, la meva editora a Columna, que em va dir que s’havia de portar a un llibre. I vet aquí el llibre. El llibre és aquesta selecció de texts molt personals, molt viscuts, endreçada i ampliada, perquè hi ha un terç més, aproximadament, que no va sortir mai la secció, i que és tot un material que jo escrivia perquè no podia evitar-ho.

—Dèieu que vau acabar escrivint sobre el moment vital que us havia tocat viure. De fet, buidar el pis perquè es moren els pares és un exercici que a molta gent li toca de fer tard o d’hora, oi?
—Qui no ho ha fet ho farà. I per la mateixa raó, és cert que parlo d’una experiència molt personal meva, però en realitat passa com amb tota la literatura, si tu parles de tu o del teu poble, si la cosa està prou ben feta, acabaràs parlant de molta gent, molta gent s’hi acabarà trobant i li acabarà ressonant allò que expliques. Evidentment, aquest llibre ressona a molta gent, i no només als qui han passat per aquest procés de buidatge d’una casa estimada, sinó també gent que ja s’ho imagina o que pensa que un dia passarà i es pregunta on aniran a parar les coses que té, qui s’ho estimarà… El destí dels objectes, en definitiva. És el destí de la memòria i el destí de la nostra vida.

—D’alguna manera, no són només objectes, sinó que són plens de records i de vivències.
—Qualsevol cosa petita que trobes en un calaix, en un lloc on aparentment no té sentit, en té. Tots els objectes són plens d’històries. Porto tota la meva trajectòria com  a novel·lista parlant de la història dels objectes, vertebrar una història al voltant d’un objecte. Per mi és una dèria, sempre ho ha estat. Com volies que no m’aturés a fer-ho amb els objectes de la casa on vaig créixer, on tot allò que vaig remenar tenia mil significats?

—A casa dels pares, d’alguna manera, també desmunteu casa vostra. O, si més no, bona part dels vostres records…
—Casa els pares és casa és teva i alhora no ho és. És casa teva perquè t’hi vas trobar, sense voler ni poder triar. Després, arriba un dia que tu tries un lloc i algú amb qui conviure en aquest lloc, i ja és casa teva. Però no pots evitar, cada vegada que tornes a casa dels pares, aquest sentiment ambivalent d’aquest lloc on va quedar una part de tu o on pots trobar aquesta part de tu. Perquè, si tot va bé, de casa els pares un dia se n’ha de marxar per sempre.

—Vau marxar d’hora de casa els pares?
—Quan vaig marxar no vaig pensar que fos massa d’hora. Pensava que era quan tocava. Però després m’he adonat que no era tard. Per una altra banda, sí que l’última vegada que vaig tancar la porta, vaig sentir que la nena que havia estat es quedava allà per sempre.

—I quan deixa de ser casa els pares, aquella casa?
—Casa els pares es va transformant. Primer és casa teva, després casa els pares. En el meu cas, com que el pare es va morir, va passar a ser casa la mare. Més tard, casa la iaia, perquè per als meus fills era casa l’àvia. I en algun moment deixa de ser tot això i és un lloc nou, on una família jove i potser amb tot per fer comença una nova vida allà on tu buidaves la teva, que s’ha acabat.

—De fet, en el vostre cas, el pis era de lloguer i el propietari tenia la intenció de fer-ne dos pisos.
—Diguéssim que amb la meva mare se’ls va fer una mica llarga l’espera. Tots els veïns de la primera fornada ja s’havien mort i tots els pisos s’havien venut. L’únic que quedava era el de la meva família. Estaven delerosos de transformar-lo en dos habitatges i vendre’ls per separat. No n’he volgut saber el preu ni res. Crec en la transformació. Al capdavall, la vida és canvi, ens agradi o no, no hi hauria vida sense canvi, un cicle s’acaba i un de nou comença. De vegades fa mal, però és absolutament necessari i, fins i tot, bonic.

—Hi ha un moment que dius que us adoneu que us assembleu a la vostra mare, oi?
—És que, és clar, a qui m’hauria d’assemblar si no? Remenant punyetetes, em quedava claríssim, que teníem els mateixos gustos i les mateixes dèries, que ens agradaven les mateixes coses… Per exemple, compartíem la dèria pels bols. Entre els seus i els seus mai no tindrem prou joves per a regalar-los tants bols! Encara que els fills s’anessin emparellant. I, en el fons, fa gràcia, perquè la meva relació amb la mare no era especialment bona, però descobrir que segurament t’hi assembles més del que hauries estat disposada a reconèixer és una lliçó de la vida.

—Aquell pis va acollir dues persones amb gustos, aficions, dèries, com dèieu, molt diferents… El mateix pis era determinat per la professió mèdica del vostre pare.
—Era un pis d’aquells d’abans, però que a més era una rara avis, perquè era habitatge i era consulta de metge. El pare era metge i una part del pis era despatx, sala d’espera i bany dels pacients, sala de reconeixement i raig-X. La màquina de raig-X em feia molta por, perquè feia soroll a la nit. A més, podia passar que a les tres de la matinada truqués al timbre una mare que tenia una criatura malalta. I el pare sortia amb pijama, bata i sabatilles a atendre’ls. Això formava part de la idiosincràsia del pis. A més, eren persones aficionades a tota mena de coses i al col·leccionisme: pintura, escacs, segells… I, és clar, dos lectors molt diferents. Quan mor un lector, has de plantejar-te més coses.

—De fet, vau dubtar molt sobre què hauríeu de llençar i què us hauríeu de quedar.
—Tothom que ha hagut de buidar un pis sap que passes per diferents etapes. Primer, no vols llençar res. Després, vas fent i ho llençaries tot. Segurament s’ha de trobar l’equilibri. A mi, almenys, m’interessava trobar un lloc per a les coses. Que la biblioteca acollís els llibres que valen la pena, que hi hagués un lloc per als quadres, que tot tingués el seu lloc. Vaig prendre moltes molèsties per a no llençar-ho tot. Però vaig llançar moltes coses i entenc que és inevitable. Allò que per a una generació és un tresor, per a nosaltres pot ser una nosa. I això els passarà als meus fills.

—Què us ha fet més il·lusió quedar-vos?
—M’he quedat un tauler d’escacs magnètic del meu pare, que era molt modern malgrat que era molt antic. M’he quedat un got misteriós que tenia una D dibuixada, i no sabíem de qui era, aquella D. Només sabíem que el got era molt antic i havia passat de generació en generació. Vaig fer una mena d’investigació documental per veure si trobava algú amb un nom començat per D. I vaig resoldre el misteri de per què la meva àvia i la meva mare l’havien guardat. Sobretot he guardat petites coses, que tot plegat cabés en una vitrina.

—Com dèieu, quan buidem el pis dels pares o els avis, ens fa pensar com serà quan a algú altre li toqui desfer-se de les nostres coses…
—Més val que ens mentalitzem que moltes de les nostres coses aniran als Encants. I aquest serà un bon destí, perquè poden acabar en llocs molt pitjors. I ens hem de mentalitzar que, per molt que vulguem estalviar aquesta feina als nostres fills, i jo quan ho feia hi pensava molt, hi hauran de passar. Hauran de passar pel mateix procés d’haver-se de preguntar què en faig d’això, si ho dono, si ho llenço, què diria la mare… Intentaré explicar-los abans què en penso.

—En parlàveu gaire, amb la vostra mare?
—”Us haureu de comprar un castell per posar-hi totes les coses que tinc aquí”, ens deia. I és clar, quan anava despatxant coses –una mica a poc a poc, perquè hi havia cada peça…–, pensava “des d’allà on sigui em renyarà”. “Somniaré amb ella i em renyarà.”

—Hi ha un cert grau de penediment, quan decidim no endur-nos segons què?
—Sempre passa. Quan escrivia el llibre, si en parlava amb algú, tothom em deia que s’havia penedit mesos després d’haver regalat tal cosa o haver donat tal altra. Estava molt convençuda que no em passaria. Perquè tenia la sensació que tot ho estava rumiant molt bé, i que les coses eren decisions meditades. I, en canvi, mesos després, em vaig descobrir a mi mateixa enyorant o penedint-me d’haver-me desfet de les coses més inversemblants, com un ganxo de carnisser. La nostàlgia és força imprevisible.

—Esteu en pau?
—Sóc una persona de fer les paus amb certa facilitat. I, malgrat que en aquell moment no m’ho semblés, crec que m’ho vaig pensar bastant. I crec que vaig fer les coses bastant assenyadament, sense deixar-me portar. Perquè, al final, deixar-te portar pel que penses que la teva mare et diria, a part que és una hipòtesi, no deixa de ser també una melangia innecessària. La mare ja no és aquí, les seves coses ja no són seves, perquè cal continuar endavant. I continuar endavant vol dir continuar amb la teva vida, no omplir la teva vida de la vida d’un altre.

—D’alguna manera és com una recopilació d’absències, oi?
—Les cases acostumen a ser més de les dones que no pas dels homes. I, si no a totes les cases, almenys a la meva era així. El fet és que la meva mare ho propiciava, això de conservar totes les absències. Un dia vaig obrir un calaix i em vaig trobar totes les ulleres de tots els morts de la família. Primer m’ho vaig passar molt bé buscant cada ullera de qui era a partir de les fotos, i mirant la fesomia de cadascun, però després no em va deixar de sorprendre que hagués guardat totes les ulleres…

—De fet, la vostra mare tenia tendència a conservar coses. Com els telèfons…
—La mare tenia una relació molt intensa amb els telèfons. Sempre penso en aquell personatge de Jaume Cabré, que diu “la meva vida hauria estat bastant més tranquil·la sense telèfon”. Penso que en el cas de la mare, també. Però sí, els tenia tots guardats. Els góndola, tots aquells tan bonics i sofisticats. I els mòbils.

—A vegades als Encants hi veus grapats de fotografies, imatges de gent que va tenir una vida. Sovint passa que, amb la desaparició dels qui coneixien tothom qui surt a les fotos, aquesta memòria s’ha perdut.
—Aquests calaixos plens de fotografies, si no s’han endreçat o algú hi posa una mica d’ordre, la memòria és curta i en un parell de generacions estem disgustadíssims perquè no sabem qui són. Quan el vam obrir va aparèixer molta gent que el meu germà no coneixia. Però jo tenia un as a la màniga. A mi sempre m’havia agradat preguntar a la mare i, de fet, ella era molt bona transmissora de la tradició oral. Per tant, un dia ens vam asseure amb ella i vam resseguir l’àlbum de casament persona per persona. Per això, quan vam anar traient fotos del calaix, jo tenia la meva guia que havia fet a partir d’aquella conversa.

—Amb aquestes cases dels pares desmuntades, desapareix l’última generació que ha pogut fer la seva vida gairebé completament analògica?
—És probable, perquè, per exemple, amb això de les fotos, els meus fills estaven sorpresos quan van veure’n el calaix ple. Moltes d’aquelles fotos eren les úniques que hi havia, d’aquella persona només hi havia aquella foto, ja està. Ara mateix la transmissió d’aquesta memòria virtual és una llauna. Quina mena de memòria podrem transmetre, si tenim milions de fotos al telèfon?

—Aquella generació sense xarxes socials, ni telèfons intel·ligents, ni contrasenyes…
—En aquest sentit, hi hem perdut, perquè aquesta herència és impossibilitat de transmetre. Pots pensar a veure a qui regales la foto de l’oncle vestit d’apatxe, però quan en tenim tantes que no mirarem mai més, és com si no en tinguéssim cap.

—Hi ha dos objectes, curiosament religiosos, que sembla que dialoguin: la petxina del vostre bateig i una Santa Teresa d’Àvila.
—Són religiosos tots dos, que curiós. La petxina és de plata, i allà hi posa el nom amb què vaig ser batejada, Macarena, perquè el meu pare era sevillà i li feia molta il·lusió tenir una filla que se’n digués. Però, després, sempre he estat Care. De fet, oficialment és el meu nom, perquè vaig fer els papers al registre. També vaig apostatar, per tant, del bateig només en queda la petxina. I la Santa Teresa era una santa d’aquelles d’Olot, de quaranta centímetres. M’agrada perquè és la patrona de les escriptores, i a més, la iaia en tenia a totes les botigues. Es deia Teresa i amb aquesta Santa Teresa hi havia una història molt bonica, que ara no explicaré, i que ella considerava un miracle. I ho sembla, sí.

—Quan va morir el pare, com es va adaptar la mare a la solitud?
—En algunes coses es va adaptar molt, i en unes altres, gens. Per exemple, tota la part del despatx del pare va quedar intacta. El pare hauria pogut tornar a passar visita. Només va treure la màquina de raigs-X, perquè tenia uns materials que no era convenient conservar. Però, per una altra banda, la mare es va expandir per tota la casa. Em sembla que passa a tothom que viu sol. De cop i volta, la casa immensa que havia allotjat tota una família i el gos, no era prou per a ella. Va omplir tots els armaris i a totes les habitacions hi feia coses. No consentia que ningú li digués que havia de llençar coses, tot ho necessitava. Aquell gran pis, de cop i volta, li era petit.

—El llibre l’heu escrit per als vostres fills o per a vós?
—És inevitable que hi hagi referències als fills, però temo que és un llibre que,
com poques coses que he escrit, és fruit de la necessitat que jo tenia d’endreçar i conservar. Perquè escriure també és conservador. Tot allò que no em podia quedar, ho recordava escrivint-ho. I fent-ho a mà.

—Encara somnieu en cases?
—Sí, somnio en cases, però els somnis van evolucionant amb els anys i la transformació personal. Ara sobretot somnio en fonaments. És curiós.

—Els passadissos de què són metàfora?
—De la por. Ara són una metàfora, però durant anys van ser reals. A casa hi havia un passadís llarguíssim que era com un món. Fosc, llarg, ample. Sempre hi havia de passar, era ineludible. Tots els escenaris de por són per a mi com aquell passadís nostre.

—Hi ha un moment en què tanqueu la porta per darrera vegada. Què sentiu?
—Aquest moment ha d’arribar sempre. Tanco, abans faig un vídeo per aquest afany meu de conservar sempre i de recordar i de poder tornar. Però no he tornat a mirar el vídeo. En el moment que tanques, sents alhora alliberament i tristor. T’has fet gran per sempre. Ja no tornaràs mai allà on eres.