El judici s’acosta al final: “O es va seguir el protocol i Roger Español té ull, o no en té perquè no es va seguir”

Les acusacions als policies responsables de la mutilació de l’ull dret de Roger Español ja han enllestit la feina. El judici podria haver quedat vist per sentència avui, just nou anys després del fatídic tret, però aquest matí l’inspector responsable d’aquella unitat d’antiavalots ha hagut de ser atès d’urgència per una pujada de tensió. Arran d’aquest imprevist el judici ha començat tres hores tard i no hi ha hagut temps de tot. Demà encara faltarà que la fiscalia i les defenses exposin els seus informes, que demanen l’absolució, però el gruix del judici ja ha estat exposat i permet situar sobre quins elements haurà de girar la sentència del tribunal.

Aquest migdia finalment han declarat l’escopeter Israel Ramos Cruz i els seus superiors aquell dia: els subinspectors Francisco Herrera Carrasco i José Miguel Grandioso Requena, i el cap de la unitat, l’inspector Ángel Diego Vaquera Alonso. Aquest darrer, que ha dit que com a policia s’havia enfrontat a situacions de més perill que com a agent antiavalots, ha tingut una pujada de tensió crítica abans de la seva declaració. I, quan ha parlat, ha començat amb la veu molt tallada i nervis evidents, tot i que amb el pas de les preguntes s’ha pogut relaxar.

El fet que aquest hagi estat l’únic judici sobre la violència contra el referèndum li dóna una transcendència especial. Les imatges d’aquell dia van fer la volta al món i van causar condemnes de governs i entitats de drets humans, però pràcticament tots els autors dels 1.006 ferits han restat impunes. Per això les acusacions han remarcat en els seus informes finals que allò que està en joc en aquesta sentència és si, realment, el monopoli de la violència està constret per unes normes, o si té via lliure quan un bé superior com la unitat d’Espanya ho justifica. Aquest migdia, l’inspector Vaquera ha declarat que no van contemplar que l’ús de bales de goma pogués tenir un potencial lesiu com el de Roger Español, perquè “si s’ajusta al protocol, no en té”. Una frase cabdal, que Benet Salellas, advocat de Roger Español, ha fet servir per acorralar i despullar els policies acusats de manera palmària: “O es va seguir el protocol i Roger Español té ull, o no en té perquè no es va seguir.”

I és que, a la pràctica, el judici ha girat principalment al voltant de dues qüestions clares: si la situació que es va donar al carrer de Sardenya de Barcelona, entre el de la Diputació i la Gran Via de les Corts Catalanes, justificaven l’ús d’unes armes tan potencialment perilloses com les bales de goma; i si hi va haver un dol per part de l’escopeter i els seus comandaments. Sigui un dol directe o eventual, aquell que comet algú sense cercar directament un resultat il·legal, però plenament conscient que pot passar i que assumeix en la seva acció. Les pilotes de goma estan prohibides als Mossos d’Esquadra d’ençà del cas d’Ester Quintana, però no per part de la policia espanyola, sobre la qual el parlament no té potestat. Per a ells, el seu ús el determina una circular de 2013 sobre l’ús de mitjans antiavalots que fixa unes distàncies mínimes de 50 metres com a regla general, 25 en casos excepcionals i 15 a tot estirar en situacions de “perillositat extrema”. Una descripció ambigua, i que recau en el criteri de l’inspector d’aquella unitat, que n’ordena l’ús al crit de “pilotes”, i l’atura quan diu “alto el foc”.

Durant el judici, s’han determinat tres moments claus de tota la seqüència des que els policies van sortir de l’escola Ramon Llull després d’haver aconseguit a cop les urnes, i fins que van haver marxat per la Gran Via després d’haver deixat un ciutadà borni. El primer és quan una munió de ciutadans es van asseure al mig del carrer de Sardenya davant de les furgonetes per a evitar que els policies marxessin i repetissin l’actuació a altres col·legis, com era previst. Després d’una mitja hora de concentració, l’inspector Vaquera va ordenar de carregar amb porres i disparar salves per obrir el pas a les furgonetes. Els vídeos del moment ja mostraven que entre el primer cop de porra i el primer tret a l’aire van passar només vuit segons, però avui l’inspector ha reconegut que les ordres es van donar simultàniament, deixant per terra el principi de progressió en la severitat dels mitjans antiavalots.

Un cop dissolta l’asseguda, les furgonetes van poder avançar pel carrer de Sardenya, amb els policies al voltant, seqüència que ens mena al segon moment clau del judici. Després de l’actuació policíaca, i amb els ànims encesos, a la cruïlla del carrer de Sardenya amb el de la Diputació, els votants van agafar unes tanques grogues d’obres que hi havia al carrer i les van llançar al pas de les furgonetes, cosa que va incrementar la tensió. Els policies continuaven disparant salves a l’aire i carregant amb els bastons policíac, i un d’ells justament va picar Español a la cuixa. Amb el cop, el bastó li va caure a terra i Español va dificultar-li que el recollís. Després d’això, com assenyala un informe dels Mossos d’Esquadra, l’escopeter acusat, Israel Ramos, ja va disparar contra Español, sense que s’hagi pogut determinar si va ser una bala de goma o una salva.

En aquell moment, a la cruïlla, i quan la tensió era més elevada, encara no s’havia donat l’ordre de disparar bales de goma. Va ser una mica després, quan els policies ja eren a mitja illa de cases, que l’inspector Vaquera va cridar “pilotes!”, i els comandaments inferiors van replicar-les fins a arribar als escopeters, que van començar a disparar. A les declaracions, l’inspector i els subinspectors Grandioso i Herrera han dit que és una ordre habilitant, i que és cada escopeter si ha de discernir si es donen les circumstàncies de seguretat per disparar. En canvi, l’escopeter acusat ha empès tota responsabilitat cap als seus superiors: “Quan rebo l’ordre de disparar bales de goma, la compleixo.”

La segona sessió del judici fou monopolitzada per altres policies d’aquella unitat, que van repetir com un disc ratllat les mateixes descripcions: un clima absolutament hostil, amb insults i llançament de pedres, llambordes i runes d’obra. Un relat coordinat, però que només ha existit en les declaracions dels policies que, com bé ha assenyalat Salellas, depenien tots orgànicament d’un dels acusats. En canvi, la resta de testimonis –votants, veïns i periodistes– i, més important encara, les imatges enregistrades desmenteixen absolutament aquell relat apocalíptic construït a la força per encaixar en el supòsit de “perillositat extrema” que fixa la normativa. Per si no n’hi hagués prou, hi ha un altre element clau que durant tot el judici les acusacions s’han dedicat a delimitar: en el moment que l’inspector va ordenar l’ús de bales de goma ja s’havia superat la cruïlla de carrers, quan més tensió hi havia hagut. Com ha dit Salellas, els fets que narra la policia són els d’una tensió in crescendo, però les imatges i els altres testimonis mostren més aviat un soufflé: una tensió que creix després de les càrregues i els trets de salves amb un punt màxim amb el llançament de tanques, però que després es desinfla.

Tota prova absolutòria presentada per les defenses i la fiscalia –que en aquest judici s’ha alineat amb els suposats agressors i va a la contra d’un ciutadà particular– recau en les declaracions dels acusats i dels altres policies. No ha aportat ni un sol vídeo, ha destacat Salelles, cosa molt rellevant perquè els agents duien càmeres, i perquè José Miguel Ruiz Iguzquiza, cap de tots els antiavalots desplegats aquell dia a Barcelona, va declarar que no havia obert cap investigació interna perquè les imatges li mostraven una actuació reglamentària. De quines imatges parlava, si suposadament no existeixen imatges de la policia espanyola del moment del tret a Español?

El dol de l’escopeter, la clau de volta per evitar l’amnistia

Aquest judici té una particularitat que el fa únic. Perquè els acusats rebin una condemna no n’hi ha prou que el tribunal els consideri culpables d’haver lesionat Español, sinó que cal que es determini un dol –la voluntat deliberada i conscient de cometre un acte il·lícit o contrari a la llei– en l’actuació. Si no hi ha dol, els policies serien absolts. Entre els supòsits exclosos per la llei d’amnistia hi ha el fet d’haver mutilat voluntàriament un òrgan o sentit d’algú. Però cal que es determini aquesta voluntarietat. També hi ha una condemna per tortura o tractes degradants, delictes pels quals també demanen que els policies siguin condemnats agafant-se a interpretacions més modernes de la tortura que aquella d’un presoner torturat en una cambra fosca, però que és més difícil que el tribunal es faci seves.

I si es tracta de trobar motius pel dol, Salellas n’ha donat nou. En primer lloc, el que Israel Ramos tenia a les mans era una arma de foc, amb tot allò que implica. “Si algú dispara una arma de foc ningú accepta que se’n pugui despreocupar del resultat”, com ha fet quan ha declarat que no es va interessar per què havia passat amb el seu projectil. En segon, que el tret fou voluntari i a criteri de l’escopeter, tenint en compte que l’ordre dels comandaments era habilitant i era ell qui havia de tenir cura si era o no el moment de disparar. Un tret que, en tercer lloc, era esperable que pogués ferir algú, més encara tenint en compte que a Catalunya i al País Basc hi ha prohibicions expresses a utilitzar-ne.

Com a quart motiu, Salellas ha exposat que el perill era “imputable, conegut, assumit i no jurídicament aprovat”, perquè contravenia la circular que estableix que només es pot disparar contra individus que agredeixen i que suposin un risc. “Estableix una distància de 50 metres, i que a determinades situacions excepcionals, que es pot disparar a 25. I que quan hi hagi perillositat extrema, es podrà disparar a 15 metres.” Español va caure a terra a 14,12 metres de l’escopeter, de manera que com ha destacat Anaïs Franquesa, advocada d’Irídia, per força havia de ser una mica més a prop de l’escopeter. I comptant que l’arma ja fa ben bé un metre, l’acusació considera que Español devia ser a uns 12-13 metres del canó de l’escopeta. Israel Ramos va ignorar el protocol, establert justament per a evitar mals majors, tal com ha dit l’inspector Vaquera. Si s’ajusta al protocol, no té un potencial lesiu. Per tant, si s’ignora el protocol, sí que en té. I Ramos, que ha reconegut que minuts abans havia disparat una altra pilota de goma, ho sabia. Una reiteració que per a Salellas mostra una voluntat ferma i una acceptació del resultat que se’n pugui derivar: el motiu número cinc per a considerar el dol.

Perquè, com han dit els policies, disparaven contra persones. Si Ramos volia lesionar Español, hi hauria un dol directe, però si no ho pretenia però acceptava la possibilitat que passés, seria un dol eventual. Motiu número sis. Per a reforçar la seva tesi, Salellas ha citat una sentència de Manuel Marchena que, justament, ratificava una condemna a dos mossos amb dol eventual per haver sotmès a un manifestant a un risc que els agents no podien controlar. En setè lloc, Salellas ha indicat que hi va haver dol per la pròpia excepcionalitat d’haver disparat bales de goma, quan no va passar enlloc més de Barcelona i en molts pocs casos a Catalunya. Allò que va passar al carrer de Sardenya fou excepcional? No, el que fou excepcional és la resposta que hi va donar aquella unitat –amb l’inspector Vaquera al capdavant–, disparant bales de goma a votants que protestaven mans amunt.

El vuitè motiu del dol és la denegació de l’auxili, com han ratificat els policies amb les seves declaracions, que han dit que no van assistir els ciutadans ferits. De fet, han arribat a dir que ni en van ser conscients, tot i tenir-los al davant. En aquest cas, el dol es planteja a la inversa: si el fet d’auxiliar el ferit pot fer pensar que no hi havia intenció de fer-li mal, que no se l’ajudi convida a pensar el contrari. I, finalment, el motiu número nou per a considerar que l’escopeter tenia dol és d’una simplicitat absoluta: “És el que conclouríem en altres casos. Si un ciutadà agafa una arma de foc i dispara contra un grup de persones, res ni ningú salvarà aquesta persona d’una condemna per delicte dolós.”

Les imatges, contra el relat de la unitat acorralada

Un cop Salellas ha estret el cercle condemnatori sobre els acusats, Anaïs Franquesa ha desfet el relat dels policies, havien descrit l’ús de porres, salves i pilotes de goma pràcticament com a inevitable per a deixar d’estar acorralats pels votants. Tot comença perquè els manifestants s’asseuen davant dels furgons policíacs i, segons els agents, no podien sortir. Durant el judici s’ha fet evident que des de l’helicòpter que sobrevolava Barcelona els va suggerir de fer mitja volta i marxar cap a la Diagonal, una de les principals artèries de la ciutat. Segons l’inspector, ho va descartar perquè li havien dit que hi havia unes quatre-centes persones darrera i no era segur, però, de nou, les imatges ho desmenteixen.

Com ha exposat Franquesa, els vídeos mostren que quan els antiavalots van arribar a les furgonetes no hi havia ningú al voltant i al darrere. I, fins i tot, els bombers que eren davant del cordó policíac i que van ser emprats com a mitjancers per a demanar als manifestants que marxessin, els van suggerir que es dirigissin a la Diagonal. “Si hi hagués hagut una actuació violenta, un bomber no els ho hauria suggerit de cap de les maneres”, ha dit Franquesa.

De fet, si hi hagués hagut tanta gent hostil darrere, el cap de grup no els hauria donat l’esquena per a negociar amb els asseguts. Durant les declaracions testificals, tres agents van dir que eren darrere les furgonetes i que per això no van veure què passava on seia la gent. Però ai las! Les imatges mostren que no, que tots ells eren a la línia policíaca, just davant de l’asseguda, amb el seu cap d’equip. Només quatre agents, com ha remarcat Franquesa, cobrien la rereguarda. “Molt violenta no devia ser la concentració”, ha dit, si amb aquests quatre agents n’hi va haver prou perquè no arribessin a les furgonetes.

Els enregistraments d’aquell dia han estat clau, tant pel seu valor probatori intrínsec com perquè han servit de base per als informes pericials. En aquest sentit, Franquesa ha posat l’accent en l’ús del rebot, que els experts d’Omega Research Foundation van declarar que estava prohibit a escala internacional perquè augmenta la imprevisibilitat del rebot. Tant l’investigador d’aquest centre Neil Corney com un dels pèrits de la policia espanyola, ha recordat Franquesa, van coincidir que amb poca inclinació, la bala de goma rebota a gran alçada, podent ferir fàcilment òrgans superiors del cos.

La tenalla als comandaments

Resolta la responsabilitat de l’escopeter, l’advocada d’Òmnium Cultural Laia Serra, ha descrit per què consideren igualment culpables del tret l’inspector Ángel Diego Vaquera i els subinspectors Francisco Herrera i José Miguel Grandioso. I la de l’Assemblea Nacional Catalana, Esther Palmés, ha dit que si l’oficial d’aquella unitat s’ha escapat del judici malgrat que estava jeràrquicament entre el subinspector i l’escopeter, és per la manca de col·laboració de la policia espanyola, que no els va detallar l’organigrama de la unitat fins que van haver presentat l’escrit d’acusació.

La tesi de les acusacions és que no cal haver premut el gallet per ser responsable del tret si es tenia el deure i la possibilitat d’impedir-lo. És la comissió per omissió, que segons l’acusació el Tribunal Suprem espanyol ha equiparat a l’acció, i que no depèn només del rang: exigeix coneixement explícit de la situació i possibilitat d’evitar-la, i es fonamenta en els deures de la llei orgànica de forces i cossos de seguretat de l’estat.

Laia Serra l’aplica comandament per comandament. Vaquera va donar l’ordre, tenia una visió panoràmica del carrer, ha admès que la distància es va reduir, i no la va revocar. Grandioso, segons l’acusació, va transmetre l’ordre, i qui no la revoca la fa seva. Herrera no era superior directe de l’escopeter, però tots els agents han explicat que s’ha d’obeir qualsevol comandament, i era a pocs metres quan Ramos va disparar contra Español i en va ser plenament conscient.

L’informe dels Mossos d’Esquadra situa els comandaments a la vorera, amb visió directa i sense obstacles d’un tret a una distància curta, i d’una persona que cau a terra ferida. Tot i això, tots tres han declarat que no van veure cap ferit ni cap conducta antireglamentària. Demà serà el torn de la fiscalia i de les defenses, que demanen l’absolució.