Les victòries de l’extrema esquerra i l’extrema dreta demostren fins a quin punt els alemanys estan cansats de la política

Berlín. Un crit d’incredulitat va recórrer la sala on la Unió Cristiano-demòcrata (CDU) –el partit del canceller Friedrich Merz i el pilar fonamental de la política alemanya– seguia la nit electoral de diumenge, quan els resultats van mostrar que, per primera vegada des que es va fundar, el 1945, no obtindria representació en un parlament regional.

Les dues eleccions regionals del cap de setmana passat a Alemanya han donat dos guanyadors molt diferents, situats en els extrems oposats de l’espectre polític.

A Mecklenburg-Pomerània Occidental, on la CDU, d’una manera humiliant, no va atènyer el llindar del 5% necessari per a entrar al parlament, l’extrema dreta d’Alternativa per Alemanya (AfD), qualificada de “extremista” pels serveis d’intel·ligència alemanys, va obtenir la segona gran victòria regional en un mes.

I a pocs quilòmetres, a Berlín, una capital jove i de mentalitat progressista, el partit d’esquerres Die Linke (l’Esquerra) ha aconseguit una victòria històrica que situa la cap de llista, Elif Eralp –una anticapitalista inspirada en el batlle de Nova York, Zohran Mamdani– en el camí d’esdevenir batllessa de la ciutat.

D’una banda, els resultats semblen reflectir una polarització política creixent, una fractura com la que ha esquerdat unes altres democràcies riques. Però també mostren que cada vegada més alemanys refusen la política convencional i, sobretot, els grans partits de centre com la CDU, que ha governat Alemanya disset anys dels darrers vint-i-quatre.

Durant la major part d’aquest període, la CDU va ser dirigida per Angela Merkel, una dona apreciada per un pragmatisme impertorbable. Quan no governava la CDU, governava el Partit Socialdemòcrata (SPD), de centre-esquerra. Tots dos partits són prou compatibles per a haver format sovint coalicions de govern, i s’han compromès a no pactar amb formacions més obertament radicals com l’AfD.

Però ara “aquestes eleccions són contra les elits i contra Merz”, diu Michael Broker, redactor en cap de Table Briefings, una plataforma especialitzada en l’anàlisi de polítiques públiques.

Els polítics tradicionals s’han lamentat dels resultats. “Els extrems han passat al capdavant”, va dir dilluns Markus Söder, president de Baviera i líder de la Unió Socialcristiana (CSU), el partit germà de la CDU en aquell land. “L’AfD i Die Linke. Onada blava i front roig.”

Els resultats són un altre cop dur per a Merz, que té una aprovació entre el 10% i el 15%, un mínim històric per a un canceller en exercici. Bona part d’aquesta caiguda s’explica pels dubtes que Merz, de setanta anys, sigui capaç de reactivar una economia estancada o de fer baixar el cost de la vida, a més del malestar públic per un programa de reformes impopular.

“La gran promesa que teníem en aquest país, que els nostres fills viurien millor que nosaltres gràcies al benestar, la tecnologia i la indústria, s’ha esvaït, i la gent en culpa en part la CDU de Merkel”, diu Broker. Segons ell, això ha causat una fragmentació de l’electorat, amb visions molt diferents sobre l’economia, la immigració i les qüestions socials, que cap dels dos grans partits de centre no ha sabut conciliar.

Les eleccions de diumenge tenien un caràcter molt particular, perquè es feien a l’est d’Alemanya, l’antiga part comunista del país, on el vot de protesta s’ha normalitzat aquests darrers anys. Aquest sentiment s’alimenta d’una barreja de greuges històrics posteriors a la reunificació, sobretot les desigualtats econòmiques persistents, i una sensació molt arrelada de ser ciutadans de segona respecte d’un oest econòmicament més fort.

Abans d’aquest triomf a Mecklenburg-Pomerània Occidental, l’AfD ja havia guanyat a Saxònia-Anhalt, a començament de mes. Tanmateix, ni en l’un cas ni en l’altre no ha obtingut prou vots per a formar govern, i la resta de formacions han descartat de cooperar-hi en virtut del cordó sanitari, pensat per a mantenir els partits extremistes fora del poder a Alemanya.

A Berlín, Die Linke haurà de formar una coalició amb els Verds i els socialdemòcrates, però tot indica que Eralp ho aconseguirà i ocuparà la batllia.

En les enquestes d’àmbit federal, la CDU es manté al voltant del 20%, i el seu soci de coalició, l’SPD, hi afegeix un altre 13%. A l’oest, més pròsper i poblat, la reticència a pactar amb els partits dels extrems continua essent més forta.

Però l’AfD no para de créixer a tot el país: aquesta primavera va avançar la CDU i ara encapçala les enquestes amb un 28%, aproximadament. Les pròximes eleccions federals no es preveuen fins el 2029, però la coalició centrista que ha governat Alemanya durant anys està sota pressió.

Alice Weidel, copresidenta de l’AfD, va proclamar dilluns que el seu partit era el nou Volkspartei, el nou “partit popular” del país, i va instar la CDU a acceptar el ressò creixent de l’AfD i a trencar el cordó sanitari.

Aquestes declaracions han despertat la reacció dels crítics de l’AfD. “A escala federal ja no tenim Volkspartei, un partit de tots”, diu Wolfgang Muno, professor de ciència política a la Universitat de Rostock. “I, per definició, un partit de tots és un partit de centre, ideològicament moderat, mentre que l’AfD no ha parat de radicalitzar-se.” I afegeix: “Hem tingut dues eleccions molt particulars a l’est d’Alemanya i unes altres de completament diferents a Berlín, però les de l’any vinent seran en lands de l’oest, on l’AfD potser tornarà a créixer, però quedarà lluny d’aconseguir cap majoria.”

Els votants alemanys estan profundament inquiets per l’estancament de l’economia i pels canvis que proposa Merz en el sistema de pensions i en la normativa laboral. I per això es tomben cap a partits que ofereixen solucions més simples. En el cas de l’AfD, se centren a rebutjar els immigrants i a tornar a l’energia russa barata. En el de Die Linke, a redistribuir la riquesa amb nous impostos sobre els rics i les empreses.

“Donen respostes molt fàcils a preguntes molt complicades. Prometen creixement econòmic, però no expliquen amb quin pla ni amb quins arguments ho faran, ni com finançaran les propostes de campanya”, diu Broker. “Però les preguntes que plantegen són les correctes. Tenim massa imposts? Tenim massa burocràcia? Tenim massa immigració?”

A Mecklenburg-Pomerània Occidental, la promesa de l’AfD de reobrir el gasoducte Nord Stream, construït pels russos, i d’abaixar el preu de l’energia va donar als votants descontents de la regió un motiu més per a trencar amb la coalició governant de Berlín.

A la capital, l’AfD va prioritzar la immigració i la seguretat, amb propostes com ara més deportacions, una policia de districte i la prioritat dels berlinesos nadius per sobre dels sol·licitants d’asil en l’accés a l’habitatge públic. Aquesta estratègia va permetre al partit doblar aproximadament el resultat anterior, fins al 16,3%, davant el 25,7% de Die Linke.

Die Linke i Eralp, per la seva banda, van fer campanya amb un programa anticapitalista que promet d’expropiar més de 200.000 habitatges a grans propietaris corporatius i netejar les escombraries dels carrers de la ciutat. La campanya d’Eralp, clarament inspirada en la de Mamdani, el batlle socialista democràtic de Nova York, s’ha caracteritzat per l’apel·lació personal i una gran presència a les xarxes socials, que ha funcionat bé entre els joves i ha mobilitzat milers de berlinesos que abans no votaven.

Dilluns, una Eralp exultant va publicar un vídeo amb una salutació a Mamdani i el missatge: “Algú ha de fer-se càrrec de Berlín.”

Però el pla d’expropiacions ha topat amb el rebuig de pràcticament tots els altres partits. Els socialdemòcrates en xifren el cost en uns 20.000 milions d’euros, i no és clar com Die Linke pensa finançar-lo. Merz ha advertit que la mesura tindria “efectes devastadors” sobre la inversió estrangera si s’aplicava i ha dit que esperava una legislació ràpida per a blocar les expropiacions.

Dilluns, Merz va lamentar: “La confiança en les institucions minva i els partits radicals d’esquerra i de dreta se n’aprofiten.” Weidel, per la seua banda, el va qualificar de “canceller feble” i li va demanar que dimitís, a la qual cosa Merz va respondre que no pensava deixar el càrrec.

“Sé que les meves polítiques també han tingut un paper en això”, va dir Merz. “Però crec que les causes van molt més enllà. Vivim canvis profunds del sistema de partits, tant a Alemanya com en molts altres països del món.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb