Carta a @Marcxxx_17

Suposo que no te’n recordes, de mi. Vull dir que segurament em tens guardat en aquell racó de la memòria on arxivem la gent en qui no pensem mai, però que si tornen a aparèixer a la nostra vida sí que som capaços de situar. Com la funció d’apps en desús dels smartphones: les pots reactivar quan vulguis, però segurament no ho faràs mai. Deixa’m que t’intenti refrescar la memòria.

Ens vam conèixer fa més de vint anys: devia ser el 2004 o el 2005. Tots dos érem usuaris d’un fòrum d’internet. Era un d’aquells fòrums temàtics que havien anat formant una comunitat, plena de gent anònima amb problemes diversos a la vida tàctil, i on eren molt evidents les jerarquies. Tu n’eres un usuari actiu i veterà: de fet, ja t’havien ascendit a moderador. Jo hi havia entrat feia pocs mesos, però al principi només llegia, sense atrevir-me a participar-hi. Fins que un dia vaig respirar fondo i hi vaig publicar un post. Devia ser un comentari pretesament contundent sobre una polèmica lligada a l’actualitat del moment, però no recordo què hi deia exactament. Sí que recordo vívidament els nervis de just després, esperant per veure si obtenia respostes: l’excitació gairebé física, la sensació de perill. No ho he tornat a sentir mai més.

Tu em vas respondre aquell post i vam començar a parlar per privat. De seguida ens vam caure bé. Teníem edats similars (érem adolescents, tot i que tu eres una mica més gran), però a mi em semblava que havies viscut molt més i m’esforçava a impressionar-te. De vegades intentava semblar culte, de vegades mordaç, unes altres volia semblar indiferent o misteriós. Amb tu vaig descobrir el marge que et dóna la socialització per internet: hi ha una intel·ligència concreta que només es pot projectar virtualment. No sé si tu menties a l’hora d’explicar qui eres, què feies i què sabies, però ja et dic ara que jo sí que ho feia. I estic segur que saber-ho no et decebrà, perquè en les relacions virtuals sanes hi ha una mena de pacte tàcit segons el qual s’assumeix que allò pot ser un teatret o no, però que en tot cas això no és el que importa. 

Durant anys vam parlar pràcticament cada dia. Ens vam conèixer amb aquella confiança i profunditat que només són possibles amb aquelles persones amb qui, de fet, no us coneixeu. Vas ser el meu primer ciberamic. I mai no vaig parlar de tu amb ningú.

Vam mantenir el contacte durant força temps. Del fòrum vam saltar a uns altres llocs: primer, a unes altres plataformes; després, a uns altres xats; finalment, a les xarxes socials. Vam continuar parlant per privat, cada vegada més espaiadament, vam descobrir en silenci que tampoc no ens interessàvem tant, vam arribar a la conclusió (també en silenci) que ja ens ho havíem explicat tot, i ens vam perdre la pista. És allò que passa amb les persones: coneixes algú, us caieu bé, us rieu les gràcies, us voleu seduir i us feu il·lusió; però és precisament quan ja heu deixat de riure-us les gràcies, de voler-vos seduir i de fer-vos il·lusió quan se sap si sou amics o no. No va ser una ruptura traumàtica per part meva, i posaria la mà al foc que per part teva tampoc. 

Entenc que, arribats a aquest punt, et preguntis per què t’escric aquesta carta, @Marcxxx_17. T’escric per dir-te que últimament he pensat en aquella època. Hi vaig pensar fa uns quants mesos, per exemple. Estava aturat en un semàfor amb la moto, fent scroll al mòbil amb el cervell en punt mort. Quan el semàfor es va posar verd, no me’n vaig adonar. El taxista del meu costat va tocar el clàxon, va abaixar la finestra i em va increpar: “No pot ser, tots feu el mateix, això és una malaltia.” Semblava preocupat per mi de manera genuïna (i la senyora presumptament japonesa que portava al taxi devia quedar esparverada). Al semàfor següent, uns metres més endavant, un noi amb barba incipient va abaixar la finestra de la Renault Kangoo i em va cridar: “Manel, sou uns cracs, no afluixeu!” I el taxista s’ho va mirar sense entendre res. De vegades t’esbronca un taxista i al cap d’uns quants segons un desconegut et demana que no t’arronsis.

Va ser aquell scroll furtiu en un semàfor (un scroll brut i automàtic, sense cap intenció, una mena de piti en un aeroport) allò que em va fer pensar en l’internet dels fòrums, dels blocs i dels xats. I em vaig preguntar què havia canviat, d’aleshores ençà. Potser és el fet de tenir internet a la butxaca i d’haver perdut la necessitat “d’entrar” a internet (aquella breu cerimònia), perquè ja hi som a dins tota l’estona. Potser ens ha passat amb internet la mateixa cosa que passa amb totes les drogues, que es converteixen en una addicció en el moment precís en què deixen de ser divertides.

I fa poques setmanes vaig tornar a pensar en l’internet de principi i mitjan anys 2000. Era a casa, estirat al sofà, mirant stories d’Instagram amb l’únic propòsit de no fer qualsevol altra cosa. Em va aparèixer algú que no em sonava ni remotament i vaig entrar al seu perfil per esbrinar qui era. En un interval d’uns cinc o deu minuts em va passar quatre vegades més: gent que era a dins del meu Instagram, a qui havia començat a seguir en algun moment, però que no recordava qui eren. No sé a tu, però a mi això abans no em passava. I vaig pensar que potser és això, el que s’ha trencat d’internet. Tota aquesta acumulació, tot aquest soroll constant, tota aquesta bulímia. Tota aquesta paràlisi per agitació. La sensació d’haver perdut el control de les meves interaccions per culpa d’haver lliurat les claus del meu oci digital a una gent horrorosa de Silicon Valley. 

O sigui que suposo que trobo a faltar tot allò. M’he resistit molt a admetre-ho, però és innegable que ho trobo a faltar. No em refereixo a les converses amb tu ni amb tots els altres ciberamics que van venir després. Em refereixo a aquell internet, el d’abans de l’algorisme, on bàsicament fèiem dues coses: fer xats i posts. Sé que és ridícul, però trobo a faltar fer xats i posts com aleshores.

És cert: encara en fem, de xats i posts. I de vegades encara és divertit. Però deus estar d’acord amb mi que tot està molt empantanegat. Expressar-te a internet actualment és sinònim d’haver de bregar constantment amb la dictadura de la literalitat. Vam marxar de la piscina petita i a la gran és plena de gent que hauria de fer un curset per punts per tenir-hi accés. I ser espectador a internet actualment vol dir estar exposat tota l’estona al mercadeig de la popularitat. L’altre dia vaig llegir un tuit que deia, més o menys: “Us en recordeu, quan rèiem de la gent que explicava la seva vida a internet? Tant de bo tornessin, perquè ara tothom te la vol vendre.”

Tinc la sensació que els de la nostra generació som els únics que continuem creient que internet és una conversa. Alguns de nosaltres continuem fent xats i posts com si no hagués passat res. Continuem sadollant la nostra set d’interaccions, però ja fa estona que parlem sols. Hem quedat atrapats en aquest internet de la pitjor manera que pots quedar atrapat en un lloc: quan saps que només depèn de tu sortir-ne.

Sempre m’ha fastiguejat la nostàlgia perquè és una de les formes més baixes de manipulació emocional. I especialment obscena és la nostàlgia de la nostra generació, que, com diu un amic meu, és una nostàlgia d’una vida que ni tan sols era tan diferent de la que tenim ara. No estem ni legitimats per a enyorar. Ja sé que és fàcil menysprear el vici de la nostàlgia quan ets jove i tens bona memòria, i jo cada vegada sóc menys jove i tinc més mala memòria, però encara em resisteixo a abandonar-m’hi. O sigui, que no pretenc romantitzar aquells anys, perquè l’internet d’ara és fill del d’aleshores i, per tant, en certa manera deu ser culpa nostra i tot allò ens ho devíem robar nosaltres mateixos. No em veuràs mai parlar d’aquell internet com una mena d’artefacte antisistema, ni com una àgora digital ni com un espai de llibertat en xarxa. Perquè idealitzar una adolescència només perquè va ser la teva és el primer pas per a tornar-te un feixista o un pesat. Simplement, érem gent que fugíem de nosaltres mateixos i vam trobar aixopluc.

Aquesta no és una carta optimista ni tampoc un crit d’auxili. Simplement, tenia ganes de tornar a parlar amb tu després de tant de temps.