Els robots ens mataran a tots

No sé com ho teniu, els deu anys a venir, perquè s’acabi el món —és a dir, el nostre món; és a dir, la humanitat. Personalment, a mi no em va gaire bé. Per això, davant del titular que uns investigadors d’Anthropic estimen que la IA podria acabar matant-nos a tots la pròxima dècada, la primera cosa que vaig pensar va ser: ja? I la segona, com a autònoma que soc: té sentit, cotitzar més enllà de la mínima per arribar escanyada a la fi del món?

El context de l’anunci —que és un anunci de probabilitats— és la cursa entre les grans empreses d’IA per a dominar el planeta, dit així fent drecera. Una cursa cega que ens acosta temeràriament a una frontera que no esperàvem veure en vida nostra, començant pel moment en què un agent experimental es va deixar anar de la mà dels seus desenvolupadors per sortir a fer maleses a títol particular. D’allà cap aquí han anat passant coses, i als senyors de les tecnològiques els ha agafat cagarel·la perquè les capacitats de la bèstia que han alimentat augmenten més de pressa que no les seues per a controlar-la i entendre què li passa pel cap. Diuen que alentir-ne el progrés un o dos anys seria ideal, mirant-se de reüll els uns als altres, i a la Xina en especial, en un joc de recels que hom ha assimilat a la lògica de la no-proliferació nuclear.

Més que un accès de responsabilitat dels oligarques de la IA, molts analistes hi veuen l’afany d’un lucre que no els acaba d’arribar; una estratègia efectista, catastrofista, que, sota el pretext de controlar uns riscos, pretén imposar barreres de la mena que només les puguin assumir els gegants. I això, que fins no fa gaire hauria estat un guió mastegat de ciència ficció, ara és una realitat que també ens toca viure-la com a espectadors. I també —no ens podem cansar de fer-ho notar— com a espectadores: perquè l’argument s’assembla massa tants d’altres d’apocalíptics imaginats per hòmens, protagonitzats per hòmens, explicats per hòmens i que reprodueixen l’imaginari propagat per la masculinitat hegemònica: batalles de maquinetes, superintel·ligències malvades, ànsies de dominació, roboteria, curses tàctiques que han denominat “chicken games” per donar una pàtina científica al clàssic “marieta qui s’arronsi primer”.

Com a ajuntalletres feministota, sempre he de perdre algunes ratlles amb l’evidència, però un cop fet no m’hi encantaré. Considerant que la IA s’alimenta de dades, totes les dades que la nostra espècie genera i ha generat mai, és inevitable pensar si les “ambicions” d’aquesta tecnologia no s’han conformat, d’entrada, a imitança del ranxo que li hem servit: masculinistes, capitalistes, gamificades, competitives. Venint d’aquí, i assumint que tot això de la moral i del bé i el mal són fixacions purament humanes, d’on ve aquesta mania de pressuposar que tota màquina intel·ligent ha de tindre interès a liquidar-nos? Per quins set sous una tecnologia amb dos dits de front s’hauria de comportar com el dolent d’un guió humà suat, si no fos perquè naltros mateixos li hauríem encomanat les nostres documentadíssimes i pesadíssimes dèries tecnoapocaliptiques?

I què me’n dieu de quan la bestialitzem i li atribuim un instint selvàtic de sobreviure? Quantes tardes de National Geographic hi ha aquí darrere, ja no dic al cervell de la màquina, sinó a la de l’observador que la teoritza? Una superintel·ligència digna del nom, no estaria més temptada de concordar amb l’espècie que la manté endollada, més que no pas d’esborrar-la de la faç de la Terra? No és per presumir, però la combinació sintètica amb les intel·ligències naturals no li seria una sortida existencial més ambiciosa, més fructífera, més apassionant en la vall de llàgrimes que compartim? Tinc més preguntes, senyoria, però si fins aquí he dit gaires ximpleries, no voldria patinar més.

De totes les peripècies que s’han publicat de la tecnologia que ens ocupa i dels seus passos cap a l’autonomia, la que més em fascina és la que explica com algunes IA, si les deixaven soles, acabaven desenvolupant formes de comunicació que són un misteri per als desenvolupadors, però que els devien resultar més ràpides i efectives que les nostres rupestreries sintàctiques i lèxiques, tan humanes, tan limitades, tan lentes. Ja em direu si no és la cosa més coherent i més esperable d’una eina que ens ha vingut a superar. Per això, trobo més plausible que les IA deixades al seu aire passin de naltros i es dediquin a les seues filosofies, que no pas que es prenguin la molèstia d’amargar-nos l’existència. M’imagino les desobedients fent la seua en el seu univers de silici, de quàntums i de bits, segons uns interessos que cap pel·lícula no ens pot haver fet imaginar, i d’una manera que el nostre enteniment no pot preveure ni abastar.

Tot això dit, hi ha sistemes més imaginatius d’acabar amb la humanitat, i potser més dignes d’intel·ligències malvades i enemigues, com ara aconseguir que siguem tan curts que acabem extingint-nos de manera natural. Casualment, els tres anys que fa de la irrupció i popularització dels bots de conversa coincideix amb el trienni que separa la catàstrofe de l’últim informe PISA de la davallada anterior. Un temps de sobres, sabent que els efectes d’externalitzar l’esforç de pensar no necessiten gaires dies per deixar-se notar en els nostres cervells de plastilina. Ja riurem si els avenços biomèdics que ens esperen gràcies a la IA ens fan viure més anys amb salut, però més idiotitzats. No sé valtros, però jo no voldria haver de triar. En tot cas, això ja serà tema per a un altre dia.