No ho hauria de saber, no ho hauria de poder escriure

No és bonic el Mail Obert, avui. No és bonic això que escriuré ara, però no puc evitar-ho. No vull evitar-ho. Cada paraula fa cua per a eixir del palpís dels dits. Empenyen perquè les escriga. Podria començar dient: “Imagineu que…”, però no ho faré. No cal que ho imagineu, us ho narraré en present, perquè és real. Ho era fa un parell de setmanes, fa deu anys i també ho és avui, encara. Espere que no ho siga durant gaire temps.

La cosa és aquesta:

En una habitació qualsevol de l’àrea d’hospitalització de l’Hospital Clínic de València hi ha una dona de més de vuitanta anys, petita, amb els cabells blancs, que necessita oxigen per a respirar perquè té la saturació molt per davall de noranta; que té la tensió molt baixa; que té una ferida oberta al cul perquè fa moltes setmanes que no va al bany a fer les necessitats i les fa en un bolquer per a persones adultes. Cada vegada que les auxiliars de la planta la netegen i la curen, ella crida com una xiqueta perquè la ferida li fa molt de mal. També es queixa i plora quan és al llit o quan l’aixequen. Es queixa perquè no vol menjar, perquè no li agraden els iogurts ni les galetes Maria… Es queixa perquè està malalta, incòmoda, i té por, i té tot el dret del món de queixar-se.

Aquesta dona té dos fills i uns quants néts que fan torns per estar amb ella a l’hospital, però no poden cobrir totes les hores del dia i de la nit, i han de llogar els serveis d’una empresa que facilita persones per a acompanyar malalts ingressats. Per no pagar tantes hores a l’empresa, les lloguen per menys temps i la diferència la paguen directament a la treballadora. Els dos fills d’aquesta dona que és al final de la vida no tenen bona relació. L’un critica l’altra i l’altra l’un davant sa mare, que els diu ves què he de veure jo ara a les velleses. La filla sap que a la mare li donaran l’alta hospitalària, però que no es podrà valer per si mateixa. La mare no vol anar a una residència. La filla vol agafar els diners de la mare per contractar unes cuidadores i el fill no ho vol, però diu que no la pot cuidar perquè l’empresa…

He posat aquests punts suspensius per no allargar la història, i he passat per alt tot de detalls que jo no hauria de saber. No hauria de saber res de la vida ni de les misèries familiars d’aquesta persona ni de cap altre malalt ingressat a l’hospital. Però les sé. Les he vistes, les he sentides sense escoltar-les.

Això i més coses.

Al passadís de la mateixa planta hi ha la família d’un malalt, i el malalt mateix, que han eixit perquè l’altre ocupant de l’habitació s’ha mort. Sí. S’ha mort, acompanyat per alguns membres de la seua família i per un altre malalt i per la família de l’altre malalt. El malalt que no s’ha mort, l’han assegut en una cadira de rodes fins que puga tornar a entrar a l’habitació quan els zeladors n’hauran tret el cos, i els familiars hauran retirat les pertinences d’un petit armariet de paret. Ningú no parla.

Per què avui, que ja hem passat ben bé el primer quart del segle XXI, els malalts encara han d’afegir al seu mal, a la seua angoixa, la falta d’intimitat? Com és que una persona no pot passar un tràngol de malaltia, d’incertesa, de por, de comiat, sense la presència de més persones externes que les relacionades amb la seua cura?

A l’Hospital Clínic de València, que és el que conec, perdoneu, però no sé com va als altres centres del país, les habitacions són molt petites, i són compartides. Dos malalts, a vegades amb patologies greus, incapacitants, aparells que fan soroll com ara respiradors, i els seus familiars, han de compartir un espai que no fa més de deu metres quadrats. I és ací on dormen, mengen, reben la visita dels metges i dels sanitaris. És on fan les necessitats i on els auxiliars els han de netejar. I hi ha un bany petit, també, amb una tassa de vàter que sembla d’escoleta infantil.

A qui té més sort dels dos, li toca el llit del costat de la finestra i pot veure l’alba, la llum del sol, o pot comptar els núvols. L’altre, com que hi ha una cortineta entre els dos llits, pot passar tots els dies de l’hospitalització sense saber si és de nit o si és de dia. Si plou o si fa sol. I això, tant si l’hospitalització és el camí per a guarir-se com si no ho és, no té cap sentit.

No he entès mai per què, quan hom està més sensible, més vulnerable, quan veu que no es pot valer per si mateix, que el seu cos queda a lloure i és vist i tocat per ulls i mans estranyes, a més, ha de passar aquest tràngol. Com és que ha de passar els dies i les nits sabent que a l’altra banda d’una cortineta hi ha unes altres persones que senten, sense voler, qualsevol soroll, lament o llàgrima. La malaltia és lletja i és íntima. No és ni agradable ni humanament empàtic haver de compartir moments tan propis i tan intensos amb persones que no has vist mai. Ni és agradable per a aquestes persones haver de veure o haver de sentir allò que passa darrere la cortineta.

Ja he dit que no és bonic, avui aquest text, però és que no puc entendre com és que els magnífics professionals de la sanitat pública han de fer feina en unes condicions tan poc favorables. Com és que si ells fan mans i mànegues per guarir els cossos malalts, els gestors, els polítics de torn, no fan res per ajudar-los proporcionant tant de benestar com siga possible als pacients.

Com és que es gasten els diners amb el que siga, es fan concerts amb empreses privades, digueu-me demagògica, ara… Però, com és que no fan res pel benestar dels malalts de qui han de tenir cura?

Com és que jo sé i puc escriure la vida íntima d’aquesta dona de més de vuitanta anys?