PunchMexico nabs notorious drug cartel leaderInquirerSeafarers urge compensation release after SC voids bond ruleThe Jerusalem PostHegseth issues new guidelines on US-Canadian defense partnership, further straining ties - reportCNN TürkAcı haber! Şırnak'ta silah kazası sonucu Astsubay Çavuş Yalın Gergün' şehit olduCumhuriyetErdoğan’a 7 yıl daha verilsin diye seferber olanlar!ZDF heuteEntdecken Sie das ZDF-Nachrichtenstudioسكاي نيوز عربيةبسب "خلية عملاقة".. تداعليات كبيرة لعاصفة نادرة بالبرازيلBBC عربيتحليل: ما الذي يقف وراء تحركات الجزائر وقوات حفتر الليبية تجاه النيجر؟La NaciónBoca fue una fiesta de fútbol de principio a fin, le ganó a Atlético Mineiro y se consagró campeón en la SudamericanaDaily MailThey say I sent too many brave Ukrainians to their deaths... but I had to do everything to stop brutal Russians, ex-commander reveals to LORD ASHCROFT
The Daily Newsstand · Free, Always
Sunday, November 22, 2026

Albert Velasco: “Al més mínim fragment de pintura que caigui, s’ha de trucar a la policia perquè aturi l’operatiu”

Translate

Aquesta setmana ha començat al MNAC el procés per a retirar les pintures profanes de Sixena, el primer pas en l’execució de la sentència que obliga a traslladar les obres a l’Aragó. Però el conflicte està lluny d’haver-se acabat. L’operació més delicada, la de les pintures de la sala capitular, encara ha d’arribar i comporta, segons els experts, riscs molt greus per a la seva conservació. En aquesta entrevista, l’historiador de l’art Albert Velasco alerta dels perills d’un trasllat que considera tècnicament inviable sense malmetre les pintures i assenyala quina és l’única escletxa d’esperança perquè no surtin del MNAC: que durant l’operatiu es produeixi algun desperfecte i els Mossos d’Esquadra hi hagin d’intervenir per aturar-lo. També reclama que el govern espanyol, sobretot el ministre espanyol Ernest Urtasun, encarregui l’informe de l’Institut del Patrimoni Cultural d’Espanya que, segons que defensa, hauria de deixar clar que aquestes pintures no es poden moure.

—Aquesta setmana l’Aragó ha començat els treballs per a emportar-se les pintures profanes de Sixena del MNAC.
—Han començat per les pintures profanes, la part fàcil. És la part amb què el Museu Nacional de Catalunya sempre ha dit que no posaria cap impediment per al seu trasllat, que acataria la sentència. Aquestes pintures no tenen la problemàtica de conservació que sí que tenen les altres, les de la sala capitular. És normal que comencessin per aquestes, perquè, evidentment, si no hi ha problemes, se les emporten cap allà, s’acata la sentència i ja està. Això és el que ha dit el MNAC des del primer moment. Això demostra que el MNAC es comporta d’una manera professional. El museu diu: “Hi ha un conjunt que es pot traslladar sense problemes. No patiu, perquè el tindreu. Però hi ha un altre que té uns problemes gravíssims, de manera que escolteu-nos, perquè us diem què pot passar amb aquest conjunt si ho feu.” El problema és que a l’altre costat no hi ha ningú que escolti.

—Aquesta setmana el govern de l’Aragó deia que el procés actual és una prova pilot.
—És una bestiesa. La persona que ha dit això, que és el director general de Cultura de l’Aragó, Pedro Olloqui, demostra que no sap res del que té entre mans. Aquest és el problema del fet que surtin els polítics amb el vestit del tècnic a dir segons quines coses. Amb les obres d’art medieval i amb les obres d’art que presenten un estat de conservació precari no es fan proves pilot. I, a banda d’això, en l’hipotètic cas que es poguessin fer, no és el cas d’aplicació.

—Què voleu dir?
—Tu fas una prova pilot amb dos casos que són similars. En aquest cas, les pintures profanes i les pintures de la sala capitular no tenen absolutament res a veure les unes amb les altres. És a dir, són incomparables des d’un punt de vista tècnic. No té res a veure. L’altre operatiu és molt més complex, amb uns procediments absolutament diferents, amb unes incerteses i unes inseguretats absolutament palpables i palmàries.

—Llavors com és que diuen això?
—És inexplicable! Tu pots ser davant el Museu Nacional de Catalunya, davant quinze periodistes i dir una frase que no hauries d’haver dit, perquè és el primer que et passa pel cap i ho dius. Però, en aquest cas, crec que no és la qüestió. Ho portaven molt pensat i està fet amb la voluntat d’enganyar l’opinió pública. Estan procurant presentar com dues operacions idèntiques i que, per tant, no hi ha cap perill a l’hora de traslladar cap dels dos conjunts. Quan diuen que és una prova pilot el que fan és avalar-se. Però és una fal·làcia.

—L’altre dia, Pepe Serra, director del MNAC, assegurava que esperava que fossin capaços de cuidar-les, mantenir-les i fer-les accessibles i divulgar-les igual o millor que el MNAC.
—És una exigència legítima, perquè evidentment el MNAC és el millor museu del món en la matèria. És a dir, no hi ha cap museu –ni americà ni xinès ni australià– que sigui a mil quilòmetres de la qualitat de la col·lecció de pintura mural medieval que té el MNAC. És el millor del món amb diferència. Per tant, difícilment cap institució museística de cap lloc del món podrà explicar mai aquestes pintures de la mateixa manera que les explica el MNAC. El museu té una col·lecció absolutament impressionant al voltant de la pintura romànica, i les pintures de Sixena són el colofó. El MNAC és el millor lloc del món per a explicar aquestes pintures. Ara, jo puc entendre que, des de l’Aragó, vulguin tenir el seu patrimoni, és evident. A nosaltres, els catalans, també ens agradaria tenir els centenars i centenars de peces que han marxat cap als Estats Units, Londres, Itàlia o infinitats de museus. Però no es pot tenir tot a la vida. I el que és més important: no es pot aconseguir tot a qualsevol preu. I, en aquest cas, el més greu de tot plegat és que això s’ha fet gràcies a una conxorxa absoluta de les autoritats eclesiàstiques, perquè no podem perdre de vista que Virginia Calatayud va ser la monja que el 2013 va aixecar la mà per impulsar aquest litigi i cedir poders al govern d’Aragó. És a dir, s’ha produït una conxorxa religiosa-política que també ha tingut la quiescència i el suport de les autoritats judicials. Solament cal veure la sentència del tribunal de primera instància i el judici que es va fer a Òscar a principis del 2006. És una sentència escandalosa.

—Creieu que hi ha encara alguna cosa a fer? Ho dic perquè aquesta setmana sentíem el ministre espanyol de Cultura, Ernest Urtasun, dient que ja no hi podia fer res, que va arribar tard com a ministre. Afirma que no ho pot aturar.
—Urtasun és especialista a treure’s les puces de sobre, eh! És especialista a nedar i guardar la roba. Es posa al costat del MNAC mentre, al mateix temps i d’una manera molt sibil·lina, fa coses en contra dels interessos del museu. Tinc molt clar que el que vol és que les pintures marxin. Perquè, si no, el senyor Urtasun el que hauria fet, malgrat que arribés tard, malgrat que hi hagués la sentència o n’estigués començant l’execució, és demanar l’informe a l’Institut del Patrimoni Cultural d’Espanya (IPCE). Sempre ho ha pogut fer, malgrat el que diu.

—Encara que la jutgessa no vulgui aquest informe, com bé ell defensa?
—És cert que la jutgessa ha dit que no el vol. Una cosa absolutament inaudita. És indiferent, això. Aquest informe ha de ser sobre la taula per a protegir tothom, fins i tot el ministre Urtasun. Perquè aquest informe no pot dir cap altra cosa que les pintures no es toquen. Perquè si l’IPCE diu que el Guernica o la Dama d’Elx no poden viatjar, dirà el mateix sobre les pintures. No pot dir una altra cosa. I si diu això, quan comenci l’operatiu per a les pintures de la sala capitular, si passa alguna cosa i algú posa una demanda penal, aquell informe de l’IPCE juntament amb els altres que són sobre la taula, pot servir de capa protectora de totes aquelles persones implicades en aquest procés. Aquest informe ha de ser sobre la taula, tant sí com no. Perquè poden passar coses…

—Com ara?
—Es poden malmetre les pintures. De fet, hi ha molts números que això passi. I, de fet, abans em preguntaves si hi havia alguna esperança, oi? Aquesta és l’única esperança: que passi alguna cosa, que comenci l’operatiu i es produeixin danys a les pintures i que algú que sigui al museu i estigui operatiu truqui als Mossos d’Esquadra perquè vinguin a aturar el procés d’execució. Perquè és absolutament incongruent i contradictori que el procés d’execució d’una sentència acabi causant danys a un bé que ostenta el màxim nivell de protecció legal no solament de la legislació espanyola, sinó també de la catalana. Per això insisteixo: Urtasun hauria d’agafar avui mateix el telèfon i encarregar aquest informe per seguretat de tothom.

—Això Urtasun ho ha de saber…
—Sí! El dubte és per què ho fa… A mi m’ha arribat per mitjà d’una bona font que Urtasun diu que no vol que aquesta institució es posicioni al costat de cap de les dues parts. Però fent que calli, ja s’està posicionant. És incoherent, però tinc una teoria. Tota aquesta operació necessita una pòlissa d’assegurança. En el cas de les pintures de la sala capitular, es diu que estan valorades en 250 milions d’euros i 1.000 milions d’euros, unes xifres que maregen. Cap companyia d’assegurances voldrà cobrir aquesta operació pels riscs que té, perquè, si hi ha una cosa que no agrada a les companyies d’assegurances, són els riscs.

—I si cap companyia no vol fer-ho, què passarà?
—Pot ser el cas en què l’estat espanyol acabi oferint una cosa que es diu la garantia de l’estat. És quan l’estat actua com a companyia d’assegurances. Ho fa habitualment, per exemple, amb el Museu del Prado, quan organitza una exposició temporal i s’hi porten peces de Moscou, de Nova York o d’Austràlia, que fan que la pòlissa d’assegurances tingui un valor de 2.600 milions d’euros. Què passa? Ara imagina’t per un moment que l’IPCE fa l’informe i diu que les pintures no s’han de moure. I ara imagina’t que no hi ha cap companyia d’assegurances que ho vulgui i que l’estat hagi d’oferir-ne la garantia. Estaríem davant una contradicció. Un estat que, a través dels seus mecanismes tècnics, diu que les pintures no s’han de tocar i que ofereix la garantia d’estat, però per a poder fer aquest trasllat. És una incoherència.

—Per què l’IPCE no pot actuar independentment?
—No, és un organisme ministerial subjecte a control polític. El ministre Urtasun i el secretari d’estat de Cultura, Jordi Martí Grau, bloquen que es faci l’informe. És molt greu! És tan greu com si, durant la pandèmia, el ministeri de Sanitat no hagués dit res. És que tenim aquesta incoherència: s’hi han posicionat especialistes internacionals, que han fet informes per encàrrec del MNAC. Fins i tot l’ICCROM (Centre Internacional d’Estudis per a la Conservació i la Restauració dels Béns Culturals), que és l’organisme més important en l’àmbit mundial de la matèria, s’ha posicionat a favor del MNAC. I, en canvi, els espanyols no es pronuncien.

—Urtasun també ha exigit aquests dies que el govern de l’Aragó tractés bé els treballadors del MNAC… Heu pogut parlar amb algú del museu per veure com va el procés?
—No tinc cap contacte amb els treballadors del MNAC. No vull incomodar-los amb preguntes. Sé que no ho passen bé. Personalment, vaig viure una situació similar quan la Guàrdia Civil va entrar al Museu de Lleida per endur-se les obres. No he parlat directament amb ells, però em consta que hi ha una certa tensió. És normal, perquè no és un operatiu normal. I això produeix tensions des del punt de vista tècnic.

—L’Assemblea ha dit aquesta setmana que estan preparats per a defensar les obres. Què us sembla?
—Es podrà protestar, però no es podrà fer res. Ja va quedar demostrat quan va venir la Guàrdia Civil a Lleida l’any 2017. L’operatiu policial va ser bestial. El cas del MNAC és diferent, perquè aquí sempre s’ha dit que vol acatar la sentència, i retornarà les pintures. De moment, no veurem l’entrada de la policia ni veurem cops de porra com a Lleida el 2017. I, de fet, m’ho estimo més així. Al final, si s’han d’endur les pintures igualment… Repetir determinades imatges que no van aportar res de positiu, més enllà d’evidenciar la violència de l’estat espanyol contra qualsevol situació que tingui a veure amb Catalunya. En tot cas, estic segur que, si la policia entra al MNAC, no serà perquè el museu no vulgui lliurar les pintures. La hipòtesi que tinc és que, si la policia entra al MNAC, serà perquè en el procés d’execució s’ha produït algun desperfecte en les pintures i algú ha denunciat que s’ha produït aquest desperfecte. L’única expectativa que tenim perquè les pintures no marxin és que, durant el procés d’execució, s’hi produeixin danys. I llavors serà evident que, si la jutgessa tira pel dret, estarà actuant d’una manera amb la qual, fins i tot, se la podria acusar de prevaricació. Perquè el que no pots fer és continuar endavant amb un procés d’execució que produeix danys en aquestes pintures. És clar, una qüestió molt interessant és que el MNAC ha de fer el lliurament de les pintures el maig del 2027. Ja he vaticinat que això no es produirà i que el MNAC no lliurarà les pintures abans del 2027 per una raó molt senzilla.

—Quina?
—El MNAC sempre ha dit que és incapaç de fer aquest operatiu sense malmetre-les. És un museu seriós i molt professional. És evident que mai de la vida malmetrà un bé cultural. I, per tant, és evident que el MNAC no entregarà aquestes pintures. I, llavors, segurament els tècnics contractats de l’Aragó, perquè l’Aragó no té tècnics que siguin capaços de dur a terme aquest operatiu. Això també ja diu molt. Nosaltres sí que els tenim; ells no els tenen. Han hagut de contractar una senyora de Valladolid que ha tingut problemes amb la seva empresa i no està capacitada per a dirigir aquest operatiu. Veurem entrar-hi els tècnics de l’Aragó i veurem què fan, perquè és un misteri. És una operació que està plagada de misteris, de riscs i de situacions imprevistes. Això està avisat, dit i repetit. Els conservadors saben perfectament com s’han de fer les coses. Tu saps què s’ha de fer per portar un guàrdia des de Barcelona a Nova York. Perquè s’ha fet centenars de vegades. Però aquest operatiu que es vol fer amb les pintures de Sixena no s’ha fet mai a la història de la museologia mundial. Per tant, incerteses, riscs… Tot el que vulguis. És clar, veurem que, si el MNAC no lliura les pintures, els tècnics de l’Aragó entraran al museu i veurem com s’ho faran. I veurem què passarà. Però al més mínim fragment de pintura que caigui de la paret, s’ha de trucar directament a la policia perquè vingui a aturar l’operatiu. I aquesta és la clau perquè les pintures no marxin. Pensa que el que ha proposat el govern de l’Aragó és d’espedaçar tot el conjunt en 72 trossos.

—I això què vol dir?
—Que s’han de retirar prop de 5.000 claus. Retirar claus, serrar-ne molts perquè estan tapats amb guix… Primer, s’hauran de localitzar amb imants, perquè no es veuen a simple vista. I, després, s’hauran de serrar. Saps què vol dir això? Això vol dir vibracions en unes pintures que estan en una superfície pictòrica extremadament fràgil a causa de l’incendi.  Les vibracions són el pitjor que els pot passar a aquestes pintures. S’hauran de serrar també totes les juntes de lliç que s’han fet per dissimular les unions de fragments. Més vibracions. Amb aquestes vibracions és molt fàcil que comencin a desfer-se. I més tenint en compte que a la capa pictòrica s’ha detectat que hi ha centenars de llocs molt fràgils. Això ja ho ha ensenyat el MNAC, hi ha vídeos i tot. El moment clau serà si hi ha algú dins el museu que truqui a la policia per aturar aquest operatiu en cas que passi alguna cosa. És l’única via.

View the original on VilaWeb →

KioskNews shows a cleaned-up reading view extracted from the publisher’s page — the original always lives on their site, not ours.