Jordi Badia: “La lleialtat lingüística es va despertant”

El filòleg Jordi Badia i Pujol (1963) ha escrit el seu tercer llibre de divulgació lingüística, El català, precís i clar (Rosa dels Vents). Partint de cinquanta paraules, Badia vol millorar la riquesa lingüística dels seus lectors. Són cinquanta mots que descriu amb tots els sinònims i matisos de significat, locucions i frases fetes, per a fer entendre que tenim sempre mil opcions i no una de sola, a l’hora d’escriure. Vol evitar que ens empobrim fent servir sempre els mateixos mots. Jordi Badia, corrector i cap d’estil de VilaWeb, i autor del bloc El clot de les Ànimes, ens explica a casa seva, a Callús, que de Salvem els mots, el primer llibre de la trilogia, se’n van publicar vora deu mil exemplars, al costat d’un capità Haddock, envoltats de la biblioteca i a prop d’un calaix on guarda les llibretes de l’escola republicana de la seva mare. Una dona que va pujar nou fills, tres dels quals filòlegs, i que es va casar amb el qui acabà essent secretari general del Partit Carlí de Catalunya, els carlins socialistes. De tot això també parlem en aquesta entrevista que vol donar eines en línia per a enriquir l’idioma.

—Diu que sou un filòleg molt influït pel vostre germà gran, Joan Badia, que va acabar essent batlle de Callús encausat pel Primer d’Octubre. I de jove, alumne del seminari de Vic.
—El seminari era una via perquè els fills poguessin estudiar quan no hi havia diners. Hi estaven interns. Al seminari de Vic hi havia una figura, Josep Ruaix, gran divulgador de la llengua catalana, que va influir tota una generació. També hi havia Narcís Garolera, Josep Tió… El meu germà Joan ens va enlluernar, als dos petits. En Jaume va estudiar filologia, tot i que després es va dedicar a la política. Va ser assessor de Maragall i de Montilla. I jo, que sóc el petit, t’he de confessar que vaig començar estudiant filologia castellana, tot i que després vaig canviar a catalana.

—Ja tenim titular.
—Ha! També t’he de dir que no vaig prendre ni un sol apunt en castellà. Vaig passar el primer i el segon curs, que són els dos que vaig fer de filologia castellana, anant a veure els professors i demanant-los si podia fer l’examen en català. Tots em van dir que sí. I Coloma Lleal, d’història de la llengua espanyola, em va dir: “Sí, però jo també en sé, i si en fas cap, de falta, ho veuré.” I me’n va trobar dues.

—Amb aquest començament, si us demano l’última vegada que heu parlat castellà, què em diríeu?
—Segurament l’última vegada va ser l’any 1997, que va ser l’últim any que vaig treballar a TV3. Treballava al departament comercial i parlava amb agències de Madrid. Traduïa anuncis. Recordes el JASP, “Jóvenes aunque sobradamente preparados”? No van voler JESP, “Joves encara que sobradament preparats”, i vam mantenir el JASP: “Joves: ara, sobradament preparats”.

—Des d’aleshores no l’heu parlat?
—No ho recordo. Home, potser alguna vegada, per telèfon, esporàdicament.

—A la dedicatòria hi ha molts noms.
—Tinc quatre fills. Els dos primers són de la primera dona i els altres de la tercera. I tres néts.

—Al pròleg del llibre dieu que ens falta precisió i riquesa.
—Sí. Ens falta riquesa, és a dir, el català s’empobreix. Totes les llengües s’empobreixen, però el català s’empobreix una mica més perquè hi ha la interferència del castellà. Empobrir-se vol dir que –què sé jo– nosaltres diem “boig” i anem arraconant “sonat”, “guillat”, “esbojarrat”, que ja no és ben bé igual, o “eixelebrat”, que ja té algun altre matís. Però després, sobretot, ens falta precisió. Per exemple, diem “trencar”, però podríem dir “esmicolar” un plat, “esqueixar” una branca, “estellar” un tronc, “esbocinar” un test, “escantellar”, que és una paraula molt poc coneguda i vol dir trencar la vora, el cantell, d’una cosa, “esberlar” una magrana, “escrostonar” el pa… Tot això ho podem dir amb “trencar”, però no són sinònims exactes, sinó que cadascun l’hem aplicat a una manera diferent de trencar. I això passa en moltes coses.

—Aquests darrers tres anys o quatre, què ha passat?
—Aquests darrers tres anys o quatre jo crec que s’ha despertat una certa consciència general. Hi ha un concepte sociolingüístic molt interessant, que és la lleialtat lingüística. Aquest terme el va encunyar als anys cinquanta un senyor d’origen letó, Uriel Weinreich. La lleialtat lingüística és un principi que fa que tu i els teus companys us engresqueu per plantar cara a dues amenaces. L’amenaça de substitució lingüística, és a dir, que la gent deixi de parlar la llengua, i l’amenaça d’interferència lingüística, és a dir, que anem perdent paraules i estructures per culpa d’una llengua dominant. Doncs això, la lleialtat lingüística, crec que es va despertant.

—Al llibre recomaneu diccionaris de sinònims.
—Els dos que recomano són el d’Albert Jané, vinculat a l’Institut d’Estudis Catalans, i el de Manuel Franquesa, vinculat a la Gran Enciclopèdia Catalana. Cal afegir-hi encara el diccionari de Bromera, en paper. Però n’hi ha un altre que no esmento i em sap greu, perquè ho havia d’haver fet, que és el de Softcatalà. 

—Quin altre diccionari recomanaríeu?
—El millor diccionari català del món és el Diccionari català-valencià-balear. Això és una meravella. I el trobem en línia. A més de tot allò que té un diccionari, hi ha la transcripció fonètica, hi ha l’etimologia… He dit la transcripció fonètica, però no una, sinó la de tots els dialectes. És increïble. A més, hi ha dibuixos, hi ha paradigmes verbals complets. Hi busques “treure” i hi trobes tot el paradigma verbal, fins i tot històric i dialectal. És una bogeria.

—Un dubte etimològic: d’on ve Badia?
—Badia és un terme geogràfic, però com a cognom és una reducció de “abadia”. 

—Quins autors us serveixen per a millorar la llengua?
—Hi ha autors actuals, però me’n descuidaria algun i m’estimo més dir els tres referents del segle XX. Són Josep Maria de Sagarra (amb reculls periodístics, per exemple Cafè, copa i puro, o L’ànima de les coses, un recull d’articles que us vaig recomanar als redactors de VilaWeb); Antoni Maria Alcover, que va aplegar, per exemple, les rondalles mallorquines i són d’una riquesa exquisida; i Enric Valor, que té un català molt genuí i que, a banda de les novel·les, va aplegar les rondalles valencianes. Escrivia en un valencià que podia convergir fàcilment amb l’estàndard, a diferència de Joan Fuster, que directament escrivia en català de Barcelona.

—A mi, el qui em fa brillar les paraules és un senyor que es diu Miquel Bauçà.
—I tant. S’ha de dir que molts autors mallorquins tenen un català molt ric. Són a anys llum. Biel Mesquida mateix et sorprèn, no tan sols amb paraules genuïnes, sinó també amb les invencions que fa, la creativitat.

—Repassem algunes paraules del llibre. A l’entrada de la paraula “astut” hi veig “calla com un puta”.
—“Puta”, en femení, és una paraula que sona molt malament. Ara, quan ho apliques a un home, és astut. Un “puta” és un espavilat i astut alhora.

—De “astut” també podem dir “una vespa”.
—Hi ha la vespa, hi ha la guilla… hi ha tot d’animals associats a l’astúcia. Jo també he fet moltes descobertes, fent el llibre. Hi havia paraules i significats que no coneixia.

—A l’entrada “boig” he après “estrabul·lat”.
—”Foll”, “orat”, “dement”, “trastocat”, “desequilibrat” ja sonen més perquè són de psiquiatre. I després hi ha la gran quantitat de frases fetes: “està com un llum”, “està com una cabra”, “està tocat del bolet”, “està tocat de l’ala”, “té un perdigó a l’ala”…

—Dolent o mala pècora. Què és una pècora?
—La veritat és que no ho sé. Podem buscar pècora a l’Alcover-Moll.

—Qui parla millor, els vostres fills o els vostres néts?
—Els meus fills, sens dubte.

—I qui parlava millor, el pare o la mare?
—El meu pare tenia un català molt genuí, perquè era de pagès, però la meva mare feia servir un català molt ric i molt florit. Ell era pagès, de cal Badia, que nosaltres en dèiem la Bonavista, però es va fer polític. Per influència del meu avi patern, era carlí. I als anys setanta va ser el secretari general del Partit Carlí de Catalunya. Durant dos o tres anys va viure de la política. Treballava en una casa de pinsos, fent una feina relacionada amb la pagesia, va plegar i es va ficar en política.

—I era un carlí antifranquista o un carlí franquista?
—El seu rei era Carles Hug de Borbó-Parma, parent del rei espanyol. Un paio que, tot i haver heretat un partit tradicional i conservador, vivia a Brussel·les i es va adonar que a Europa allò no anava enlloc i que allò que tenia futur era el socialisme. Doncs aquell rei es va fer socialista. Socialista autogestionari. Llavors molts carlins, començant pel meu pare, van seguir el rei. I, per tant, el meu pare, de jove, se n’havia anat a Igualada a tirar tomàquets a la projecció de la pel·lícula Gilda, perquè ensenyava massa carn, i al cap d’uns quants anys, seguint el seu rei, es va tornar socialista, autogestionari i partidari de l’autodeterminació de Catalunya. Acabo amb el meu pare. Fa cinquanta anys, el 10 de setembre de 1976, la vigília de la manifestació de Sant Boi, va participar en un míting al Congost de Manresa i va dir que poc abans havien assassinat dos joves a Navarra. Assassinat. No va dir “la Guàrdia Civil ha assassinat”, però tothom sabia que havia estat la Guàrdia Civil. I el van detenir. L’endemà passat el van detenir.

—I la llengua us ve d’ell o de la mare?
—La llengua, de tots dos.

—Diem Callús (Bages) i la gent es deu pensar que el castellà no hi arriba. Hi arriba.
—Sí! Aquí, almenys, veig és que el català encara hi té un paper predominant. Però hem de tornar a un punt, com als anys vuitanta, que quan en un grup n’hi havia un que parlava català, tots els altres parlaven català. Aquí no hi hem tornat. Això als anys vuitanta va passar. És a dir, al revés d’allò que passa habitualment: que n’hi ha un que parla castellà i tots se li posen a parlar en castellà. S’ha de tornar aquí. Si no, estem fotuts. La Carme Junyent ho tenia claríssim, això. Si no aconseguim que la gent que té el castellà com a llengua primera es posi al nostre costat, no ens en sortirem. Per tant, aquí s’ha de fer alguna cosa. No diré seduir, perquè s’ha de fer d’una manera assertiva i sense complexos, però també sense enfrontament.

—Quin és l’objectiu d’aquest llibre?
—Amb aquest llibre pretenc que la gent interessada a enriquir el català s’esforci per parlar amb propietat, per parlar amb precisió i, per tant, per parlar amb més claredat. Per tant, va adreçat a la gent generalment catalanoparlant que vol millorar el català escrit o el català parlat, per cercar-hi més precisió.

—Feu servir la intel·ligència artificial per corregir?
—Sí. M’és útil per a trobar sinònims, justament. Jo agafo un paràgraf vostre i dic: aquí hi ha una repetició, o aquí hi ha una paraula que no és precisa, dóna’m alternatives. Me’n dóna deu, i potser n’hi ha set que no em fan el pes, però n’hi haurà una que… O li dono paràgrafs, frases, i normalment li dic: no m’agrada que digui això. I em dóna alternatives. I allà hi trobo la solució.

—Voleu afegir res?
—He parlat de la lleialtat lingüística, que és importantíssim. Però no t’he explicat un record que tinc de la meva mare. Als anys setanta, jo tenia vuit o nou anys i quan tornava de l’escola la meva mare feia el sopar. Jo li deia: “Què hi ha avui per sopar?” I ella em deia: “Bada la boca i acluca els ulls.” L’endemà tornava a l’escola i badar era abrir i aclucar era cerrar. I, per tant, quan ho retraduïa era “obre” i “tanca”. És a dir, la precisió ja s’havia perdut. Fins que molts anys més tard, el meu mestre, Jem Cabanes, un dia que vaig escriure “tancar els ulls”, em va dir: “No, els ulls s’acluquen.” És una paraula genuïna, és una paraula intraduïble, és una paraula d’una precisió absoluta. Només serveix per als ulls. No s’acluca la boca, només els ulls.

—En canvi, sí que pots deixar una porta badada.
—Sí. Badar s’aplica molt a la boca, per això hi ha bocabadat, però s’aplica a més coses. Una sabata que s’espatlla i es comença a obrir també bada.