Maria Àngels Francés: “No sé per què diuen que el model de l’AVL és allunyat del poble”

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) té la seu eternament provisional en una de les ales del monestir de Sant Miquel dels Reis, un edifici que va ser presó i lloc de repressió durant la guerra del 1936-1939. Ara és la seu de la Biblioteca Valenciana. Lletres contra barbàrie. Entrevistem la nova presidenta de l’AVL l’endemà de la tempesta que va fer caure el cel sobre València i bona part de l’àrea metropolitana. Hi ha treballadores que eixuguen l’aigua que ha entrat per moltes escletxes i badalls d’aquest edifici historiat. L’aire hi és net i en calma. Maria Àngels Francés acaba d’arribar d’Alacant, en aquest tren incert que desvertebra un país que necessita més cohesió que mai.

Fa pocs dies que Francés (Alcoi, 1976) ha pres possessió oficialment com a presidenta de l’entitat. Ho va fer al Saló de Corts del Palau de la Generalitat, davant el president i bona part d’un Consell que menysté el català. En el seu discurs va donar les gràcies per haver rebut una llengua per mitjà de la qual estima el món, i va filar la metàfora del trencadís per dir que totes les llengües tenen el seu lloc, totes encaixen, tenen la seua funció, i cap no és més que una altra.

—Com us prova, que us diguen presidenta?
—M’emociona bastant. Em fa molta il·lusió aquesta etapa que comença. M’emociona.

—Sou una veterana de l’AVL. Ara entomeu un desafiament que no sé si mai us havíeu imaginat. O potser durant aquests anys ja anàveu madurant la possibilitat que, quan Verònica Cantó marxara, podríeu armar una candidatura?
—Jo arribe a l’AVL fa cinc anys molt il·lusionada i amb molt d’agraïment. Ja tinc una trajectòria en la universitat d’estudi, de defensa i d’investigació relacionada amb el valencià, concretament amb la literatura. La tria del valencià va ser molt natural perquè sempre m’havia agradat molt llegir. Per mitjà de la literatura entre en l’amor per les lletres, he de decidir una filologia i decidisc estudiar en valencià, per al valencià, sobre el valencià. Quan entre a l’AVL, comence a treballar en les seccions on em vaig adscriure. I, quan hi ha una renovació de la junta de govern, veig l’oportunitat de ser-ne vocal. És una etapa en què aprenc moltíssima cosa de gestió, sobre aspectes polítics relacionats amb la defensa de la llengua, que és allò que sempre m’ha motivat. La idea de presentar-m’hi sorgeix arran de l’extinció del període de pertinença de Verònica Cantó i més acadèmics. Parlant amb els uns i amb els altres, prenc la decisió de fer un pas avant. És una decisió meditada i difícil, perquè és un repte important. I, a voltes, aquesta síndrome de la impostora que sempre tenim et fa pensar si serviré o no. Sempre tens dubtes.

—És un desafiament important perquè, políticament, sembla que no hi ha gaire estima per la llengua. Veniu a l’AVL per a fer què?
—Vinc a l’acadèmia per a treballar per la llengua. Hi vinc per a ajudar a fixar una norma que ja és fixada, però que potser cal explicar, fer-la clara, resoldre els dubtes dels parlants… Vinc a ajudar a normativitzar el valencià, que és el mandat legal principal que té l’AVL. Vinc també a impulsar el valencià, perquè tinga el seu espai arrelat en el nostre territori, d’on és propi. I també vinc a projectar-lo, a intentar que siga present cada volta més en els entorns digitals, en el món virtual, on tots nosaltres ens movem ara durant bona part de la nostra vida… Cal intentar també de proveir de recursos, de materials, que ajuden els parlants a sentir-se segurs, sobre la manera d’utilitzar la llengua. Cal fomentar l’autoestima, el prestigi de la llengua entre els joves, entre aquells qui podrien decidir de pertànyer a la nostra comunitat lingüística, a la nostra comunitat simbòlica, aprendre el valencià, usar-lo en tots els àmbits de la vida…

—Ho pot fer sola, l’AVL?
—No. L’acadèmia té unes funcions que són les que et deia, i també té l’obligació de vetllar per l’ús normal del valencià, que és l’altre principal mandat que té a l’estatut i a la llei. En aquest sentit, podem treballar per proposar idees i recursos a les institucions competents per a executar polítiques lingüístiques. Som ací per a assessorar, per a ajudar, per a promoure la creació d’espais d’ús per al valencià i, com et dic, per a ser al costat de les institucions que han d’executar eixes polítiques lingüístiques.

—En algun moment del discurs de presa de possessió del dia 3 de setembre vàreu dir que seríeu al costat del Consell per a implementar aquestes polítiques. Al costat de quin Consell penseu que us podeu trobar?
—L’obligació de l’AVL com a institució estatutària que forma part de l’autogovern valencià és col·laborar amb les institucions que tenen la funció o l’obligació de dissenyar i d’executar polítiques lingüístiques adequades per a fomentar l’ús del valencià i ajudar a fer que l’alt grau de coneixement que ara mateix es té de la llengua es traduïsca en espais d’ús. Sempre que el Consell responga a aquest mandat que té, tal com indica el nostre estatut d’autonomia, nosaltres hi col·laborarem.

—Ara el Consell respon al mandat?
—El consell, ara mateix, supose que deu dissenyar les polítiques adequades per a materialitzar aquest mandat. Del discurs que va fer el president el dia de la presa de possessió, en vaig deduir que hi havia una actitud positiva i un interès a protegir el valencià i augmentar-ne el prestigi. Em quede amb eixes paraules.

—Dimecres, a la zona de València, va arribar un missatge Es-Alert només en castellà i en anglès. Penseu que és una actitud positiva?
—Crec que els missatges que s’envien a la ciutadania haurien d’incloure, lògicament, el valencià, perquè és la llengua pròpia del territori.

—El president va dir que s’estimava la llengua, que s’estimava l’AVL, però al mateix temps té un portaveu del Consell que és monolingüe castellà. Són compatibles, totes dues coses?
—No ho sé. Li ho hauries de preguntar. Crec que els nostres representants polítics haurien d’utilitzar la llengua com més millor. Seria una bona manera de prestigiar el valencià, veure’l en contexts formals, d’una alta importància cívica. Evidentment, a l’acadèmia sempre defensarem que això siga així. Per tant, seria desitjable que els portaveus del nostre govern parlaren en valencià.

—N’heu parlat, d’això, amb el president Pérez Llorca?
—Encara no ens hem reunit. Tinc l’esperança de poder-m’hi reunir pròximament i mostrar-li totes les nostres idees, els nostres projectes, els nostres recursos, i posar-me a la seua disposició per ajudar tant com puga perquè tot això es faça realitat.

—En el discurs de presa de possessió vàreu definir la nostra llengua com a “unitària, diversa, pròpia i compartida”. En cap moment vàreu dir amb qui la compartim. Em fa l’efecte que, tot i que l’AVL va aprovar el dictamen i la definició de la llengua com la que compartim amb les altres terres de l’antiga Corona d’Aragó, encara hi ha por de dir que parlem català i que som molts els parlants d’aquesta llengua. I que això de no dir-ho, al capdavall, dóna arguments a la gent que defensa que el valencià no és català.
—Quina és la pregunta?

—La pregunta és: per què no dieu amb qui compartim la llengua?
—El sorgiment de l’AVL parteix d’un dictamen, tu ho has dit, on s’explica que el valencià que nosaltres parlem és una llengua compartida amb els altres territoris de la Corona d’Aragó. I sempre hem deixat clara la unitat de la llengua. Ací es diu valencià perquè això diu el nostre estatut. És una denominació legal que s’ha de respectar i que respectem. En canvi, en uns altres estatuts es diu català. L’acadèmia, en moltes ocasions, ha explicat la unitat de la llengua i hi ha donat suport. Crec que no cal aprofundir o intentar de deduir intencions ocultes d’un discurs de presa de possessió que es deia en un context concret i que crec que contenia la informació que tocava. Vaig dir allò que creia que era convenient de dir en eixe context amb el fil de la metàfora que explicava, per mi, com el valencià ha de ser una peça més d’eixe trencadís de les llengües del món, arrelada al nostre territori i respectada, amb la seua forma, el seu color i la seua genuïnitat. Això no implica que negue la unitat de la llengua.

—Parleu del color i de la forma de la llengua. Quin color té?
—A mi m’agrada molt el color violeta. Em mire el món així perquè he fet estudis de gènere, de feminisme, i és un color que m’agrada molt. Crec que és una cosa molt subjectiva. Allò que és clar és que, per mi, la llengua és un tresor, és una riquesa que he heretat. És un do que m’han donat. Però també pense que la llengua no és sols d’aquells que tenen la sort d’heretar-la o de parlar-la a casa. La llengua també és de tots aquells que la vulguen utilitzar, que vulguen sentir-la com a pròpia i que vulguen formar part d’aquest “nosaltres”. Per tant, és una llengua molt rica. Amb milions de parlants. Uns parlants que són molt actius en l’àmbit digital. Crec que pot ser llengua d’acollida d’aquell qui la vulga triar. Neoparlants, nouvinguts, joves, els que hi entren per mitjà de la música o de la literatura…

—En algun moment heu parlat de la baixada de l’ús social de la llengua. Supose que veniu a la presidència de l’AVL amb un paquet d’idees per a incentivar-lo.
—L’execució de les polítiques lingüístiques depèn del Consell. Nosaltres posem a l’abast les aplicacions, com la de consulta de DNV, o la que acabem de llançar, el nomenclàtor toponímic valencià. O el portal terminològic valencià, el Porterval, que és un banc de dades on pots consultar els termes especialitzats i on, moltes voltes, pots resoldre dubtes sobre noves paraules, neologismes que sorgeixen del no-res i que ràpidament intentem d’atendre en coordinació amb les altres entitats normatives. Són maneres que té l’acadèmia de posar-se al servei de la ciutadania i d’ajudar a resoldre dubtes i que el parlant guanye en seguretat. També podem col·laborar amb les altres institucions compromeses en la defensa de la llengua, a les quals, per cert, hem d’agrair tot el suport i tota la solidaritat que vam rebre arran de la retallada de pressupost i de l’atac sense precedents de fa poc.

—Sou d’Alcoi, però la vostra carera acadèmica s’ha desenvolupat a la Universitat d’Alacant. Hi ha la creença que el sud del sud del país és on es parla menys el català. Imagine que veniu amb més sensibilitat a l’hora de mirar de contrarestar-ho.
—A la Universitat d’Alacant som un nucli molt actiu en defensa de la llengua. La situació de la llengua al sud és heterogènia. No és la mateixa cosa parlar del Campello que de Crevillent o de Callosa de Segura. Depèn de zones. Però no ens podem autoenganyar, perquè hi ha un procés de minorització que, d’una altra banda, és generalitzat. Moltes vegades es posa el focus en el sud com la zona on té una presència més feble el valencià en la societat, però no és un fenomen exclusiu del sud. Per exemple, en aquest sud hi ha hagut una alta demanda d’ensenyament en valencià en aquella consulta que es va fer, molt superior a l’oferta. Fa poc vaig sentir que hi havia la iniciativa de crear un nou mitjà de comunicació centrat en les comarques del sud… Hi ha una iniciativa que es diu Viure Alacant, amb uns joves.

—Joves que no parlen català de naixement.
—Hem de deixar de parlar que el futur del valencià depèn únicament d’aquells qui l’hem rebut com a llengua materna. Al contrari, crec que el futur del valencià està en aquells que l’adopten de manera lliure i, a voltes, per raons més socials que no pas d’aprenentatge teòric de la llengua, perquè coneixen gent que parla valencià, perquè hi arriben per mitjà de la música en valencià, que genera una adhesió i que contínuament puja… Crec que el futur depèn dels neoparlants i que siguem capaços de crear oportunitats. De transmetre la idea que el valencià és una llengua útil, que serveix per a tots els espais de la vida, i que vegen la utilitat d’aprendre valencià.

—Això seria fantàstic si veieren que, per a treballar, necessiten conèixer la llengua. Amb cap govern no s’ha aconseguit d’instaurar el requisit lingüístic als funcionaris, per exemple.
—Són mesures que els nostres representants polítics haurien de considerar per a afavorir eixa percepció del valencià com a llengua útil. L’acadèmia sempre estaria a favor que les persones que vulguen formar part del nostre territori respecten els drets lingüístics, i que siga natural i no implique cap problema adreçar-te a tot arreu i a tot el món en valencià. En tots els àmbits i en tots els casos.

—Fa un moment heu fet referència a “l’atac sense precedents” que va rebre l’acadèmia. I sembla que continua rebent, perquè el pressupost d’enguany no s’ha apujat. Per a funcionar, heu necessitat ajuts de fora del país, del ministeri i del congrés espanyols. Es pot treballar de manera tranquil·la, així?
—La situació desitjable i que implicaria una normalitat institucional adequada en una democràcia moderna és que una institució estatutària com és l’AVL tinguera el finançament adequat per a fer les seues funcions i el mandat que legalment té encomanat. Eixa hauria de ser la situació normal. En el moment en què vam veure com es reduïa el pressupost, hi va haver coses que no vam poder fer i unes altres que vam poder salvar gràcies a l’ajut del ministeri de Ciència, Innovació i Universitats, i gràcies a la firma de convenis amb més institucions. També hem comptat amb la col·laboració desinteressada d’ajuntaments i institucions que ens van ajudar quan les coses planificades perillaven. El futur no el sé, però com a presidenta de l’AVL sempre reclamaré respecte, lleialtat institucional i finançament per a poder complir la nostra tasca de manera autònoma, que és allò que diu la llei. Confie que serà així. Si després no és així, ja veurem què farem.

—Els primers dies de la legislatura, el conseller d’Educació d’aleshores, José Antonio Rovira, va dir que les normes de l’acadèmia no s’assemblaven al valencià que es parlava al carrer. Ningú del Consell no el va desmentir i aquesta idea s’ha fixat. El president de la Generalitat demana més laxitud. Deu ser l’únic país on els responsables polítics demanen a la ciència, a l’acadèmia, que rebaixe el nivell. Com a imatge, què transmet?
—No sé a què es refereixen quan diuen això. No ho entenc. L’acadèmia sempre ha estat al costat del valencià del poble. Per exemple, tenim vocabularis que recullen el lèxic de les nostres festes. Al DNV hi ha tot un ventall d’opcions per al parlant a l’hora d’usar adequadament la llengua segons el context. Tot el món sap que totes les llengües modernes tenen registres. Hi ha situacions informals, en què parles d’una determinada manera, i si dius un castellanisme no hi ha un llamp que et parteix en dos. I hi ha àmbits més formals: per exemple, el model que haurien de tenir els mitjans de comunicació o el de l’escola, on tots usem una llengua comuna que és l’estàndard, que és un poquet inventada, com en totes les llengües del món. Però és un acord al qual hem d’arribar per a entendre’ns tots els parlants de tot el territori. No sé per què diuen que aquest model és allunyat del parlar del poble.

—Les persones que diuen això, normalment ho expressen en castellà.
—És possible. No sé quines intencions tenen. M’agradaria que m’ho explicaren un poquet millor, perquè no ho entenc. Perquè la qüestió és: quin poble valencià? Alcoi, Crevillent o Vinaròs. Les paraules que proposa l’acadèmia, les estructures lingüístiques, les recomanacions de formes preferents en un context o en un altre, responen a criteris científics, tot és fet per persones que en saben, que són especialistes. Crec que el resultat és excel·lent. I, si no és així, m’agradaria saber per què i que hi haguera una argumentació al darrere.

—Penseu que À Punt fa prou per a difondre la llengua?
—Crec que el valencià hauria de tenir més presència a la radiotelevisió pública. En un context de minorització com el que hem comentat, fa falta que els mitjans de comunicació valencians compensen eixa dificultat del valencià per a arribar als àmbits d’ús. Tinc entès que al manual d’estil hi ha un punt que diu que es para una especial atenció al valencià com a llengua pròpia del territori. I crec que hi hauria de tenir més presència. I que hauria de donar oportunitats, com a motor econòmic, a les productores audiovisuals nostres per a produir més programes i més continguts en valencià i no importar continguts d’uns altres àmbits que no són valencians.

—Hi ha una fotografia duríssima de la primera volta que la presidenta Verònica Cantó va anar a les Corts a lliurar la memòria de l’AVL. La mirada que li va dirigir la presidenta de les Corts, de Vox, traspuava un gran menyspreu. Em va fer pensar que està tot perdut.
—No sé si està tot perdut. A mi m’agrada pensar que mai no està tot perdut, ni tampoc està tot garantit. Em manifeste esperançada en el fet que hi ha coses a fer, hi ha estratègies a pensar. Hi ha un futur que podem conquerir i ens movem en eixa direcció. Si veiem que no tenim oportunitats o que els nostres esforços no obtenen fruits, ja modificarem l’estratègia. Em negue a pensar que està tot perdut. M’agrada més la idea que tot està per fer i tot és possible.

—La IA parla català en tots els accents possibles. És una bona eina per a fomentar la llengua?
—Crec que és un àmbit d’oportunitats. No és una opció. No podem decidir que renunciem a la IA perquè potser ens mata d’ací a deu anys. No podem quedar fora d’eixe món, no col·laborar-hi i no explorar-lo. És responsabilitat nostra explorar de quina manera el valencià pot consolidar el seu lloc en aquests nous recursos tecnològics i en tot l’àmbit digital. Sense presència en els àmbits digitals i en la multiplicitat d’accents amb què la intel·ligència artificial et contesta, el valencià crec que no té futur. És el present. El valencià hi ha de ser, igual que hi són totes les llengües del món. El valencià ha de ser on hi ha els parlants i els parlants són a la IA i li pregunten coses, s’hi informen i la utilitzen molt més que uns altres recursos de recerca d’informació.

—Com serà la relació amb l’Institut d’Estudis Catalans?
—Amb el IEC tenim una relació molt fluida de col·laboració d’ençà de fa molts anys. Hi col·laborem i treballem braç a braç en l’àmbit de la terminologia, per exemple amb el Termcat. Estic en contacte amb la presidenta. Vam parlar fa poc i tenim pendent de reunir-nos per veure com orientem aquesta nova etapa.

—Hi voleu afegir res més?
—Vull remarcar una de les respostes en dos aspectes. Primer, tenim la intenció de donar forma al valencià, que la norma siga clara i arribe adequadament als parlants. En l’àmbit digital, volem modernitzar els nostres recursos per respondre a les necessitats dels parlants del segle XXI. I també volia remarcar l’agraïment a les institucions, als mitjans de comunicació, als ajuntaments i a les entitats que ens van donar suport en un moment donat, quan la trajectòria de l’AVL es posava en dubte. Això em fa pensar que bona part de la societat valenciana és amb nosaltres i que no respon a aquests intents de crear conflicte, d’associar la idea de conflicte al valencià, cosa que té efectes negatius per a l’autoestima, per al prestigi. I perquè siga vista com una llengua útil i normal, natural, que s’usa en tots els àmbits de la vida.