Per què la intel·ligència artificial fa pujar el cost del diner?

Entre la pujada d’un quart de punt en els tipus oficials del BCE, la setmana passada, i en la Reserva Federal dels EUA, aquesta, ha passat per alt un moviment espectacular de l’euríbor, que ens afecta a tots més directament. Així, l’euríbor a dotze mesos, l’índex que marca el preu de la majoria de préstecs hipotecaris a l’estat espanyol, va fer dilluns un salt que no es veia de feia mesos. Es va col·locar en el 3,312%, la qual cosa representa una pujada de 18,5 punts bàsics en un sol dia. Perquè us feu una idea de la magnitud, és la pujada diària més elevada registrada d’ençà del març i la cinquena més forta d’ençà que existeix aquest indicador, el 1999.

El moviment arriba just després de la pujada dels tipus d’interès, dijous passat, per part del BCE, la segona d’ençà que Frankfurt va començar aquest nou cicle alcista al juny. L’endemà, l’índex diari no es va immutar, però dilluns va fer el salt. Ara bé, l’euríbor no salta únicament per la pujada que el BCE ja ha fet, sinó perquè el mercat creu que encara en farà els mesos vinents. I ara mateix dóna per fet que Christine Lagarde, presidenta del BCE, encara té algunes pujades més per fer, per sobre de l’actual 2,5%.

Entre el 3,312% de l’euríbor i el 2,5% del tipus oficial del BCE, hi ha 0,812 punts percentuals de diferència. Normalment, quan els tipus estan en època tranquil·la, els analistes saben que l’euríbor es mou molt a la vora de la referència del BCE. Només s’enlaira així quan el mercat anticipa que vénen més pujades encadenades, com preveu en aquests moments.

I tot això no passa perquè sí. Els mercats de deute pateixen amb els seus rendiments a l’alça d’ençà de fa mesos. Aquests dies, el bo americà a deu anys ha travessat a l’alça el 5%, i el seu homòleg alemany avui marca 3,50%, i l’espanyol té una prima de risc de 63 punts bàsics, és a dir, se situa al 4,13%. Pensem que el deute llarg alemany, abans de la guerra, al febrer, era a 2,80% i l’americà, per sota del 4%. A aquest nerviosisme en els mercats de deute, s’hi afegeix la pujada dels preus energètics, que pressiona encara més els bons perquè anticipa més inflació. Per una altra banda, d’ençà que va començar la guerra a l’Iran, la taxa mensual de l’euríbor gairebé no ha deixat de pujar.

La mitjana de l’euríbor aquest mes, fins avui, ja és del 3,18%, i supera amb 23 punts percentuals la mitjana del mes passat. Si continua per aquest camí, el pessic que hauran de pagar de més els qui revisin la hipoteca variable no serà petit. Pensem que, si ho comparem amb el 2,172% de fa un any, parlaríem d’un increment interanual de gairebé un punt sencer: 95,8 punts percentuals. Déu-n’hi-do.

El fet és que els mercats financers mundials estan molt nerviosos, a conseqüència de les necessitats ingents de diners que necessiten les grans tecnològiques per a construir les seves infrastructures. Com és natural, el BCE vigila de prop aquest fenomen. Segons que comentava en la seva nota dijous passat, no considera que la intel·ligència artificial ocasioni ara directament un augment dels tipus sobirans, però sí que identifica un possible efecte d’expulsió si les necessitats de finançament del sector continuen augmentant. Per a les economies europees que ja s’enfronten a un augment de les seves necessitats de manllevar diners, aquesta nova demanda de capital podria convertir-se en un desafiament important.

La intel·ligència artificial es presenta regularment com una tecnologia capaç d’augmentar fortament la productivitat mundial. Si aquests guanys es materialitzen, podrien estimular el creixement econòmic, augmentar els ingressos fiscals i millorar la capacitat financera de les empreses. No obstant això, abans d’aconseguir aquests augments de productivitat, cal construir la infrastructura. I aquesta infrastructura és extremadament cara. La paradoxa és, doncs, més gran, atès que una tecnologia que pretén fer que l’economia sigui més productiva podria, abans de res, contribuir a desequilibrar els mercats, pel fet d’augmentar les seves necessitats de finançament.

L’economia mundial afronta un període en què es mobilitzaran milers de milions de dòlars abans que els beneficis econòmics de la IA apareguin plenament. Vet aquí, doncs, un nou indicador que cal tenir en compte en l’economia de la IA. Durant molt de temps, els analistes seguien principalment el rendiment dels models, el nombre d’usuaris o els ingressos generats pels serveis d’intel·ligència artificial. Ara caldrà vigilar també el deute.

No ho veuen pas igual als Estats Units. Una anàlisi de JP Morgan de la setmana passada veu un risc directe entre l’endeutament de les tecnològiques i el deute públic, atès que tots dos competeixen per captar els mateixos capitals. Segons l’estudi, les sis tecnològiques més grans –el grup que comprèn Amazon, Alphabet, Meta, Microsoft, Oracle i Nvidia– van emetre al voltant de 320.000 milions de dòlars de deute a llarg termini i finançament associat fins a final de l’agost d’enguany. Això representa, aproximadament, el 70% de les emissions comparables, fetes pel Tresor nord-americà a llarg termini.

I no destaca únicament l’enorme volum que manegen, sinó també el ritme accelerat que porten. Així, l’emissió de deute d’aquestes empreses ha passat de menys de 50.000 milions de dòlars l’any, abans del 2025, a uns 200.000 milions el 2025, fins a gairebé duplicar-se aquest 2026, finançant centres de dades IA i unes quantes infrastructures energètiques.

Quan els prestataris corporatius d’alta qualitat inunden el mercat de noves obligacions, entren en competència directa amb el Tresor per al mateix segment de capitals que cerca renda fixa. Aquesta dinàmica pot empènyer marginalment els rendiments del Tresor a l’alça, per la qual cosa el govern ha d’oferir tipus més atractius per mantenir-se competitiu. I aquest és un maldecap gegantí per Trump. Li creix la necessitat d’endeutar-se, quan el cost del servei del deute públic dels Estats Units és tan elevat que ja ha superat oficialment el pressupost de defensa nacional.

A més, cal saber que els rendiments dels bons a deu anys –que han arribat aquesta setmana al 5%– serveixen de referència per als costos dels préstecs de tota l’economia americana, incloent-hi els immobiliaris i el finançament de les empreses; per tant, qualsevol pressió a l’alça d’aquest tipus té implicacions molt més enllà del mercat de bons. De moment, les diferències del cost de les obligacions d’aquestes empreses ja s’han ampliat moderadament, amb augments mitjans de 10 a 22 punts bàsics en determinats terminis.

Sí, parlem d’una veritable bomba de rellotgeria. Segons una anàlisi publicada pel BCE, les despeses d’inversió de les principals tecnològiques podrien superar el bilió de dòlars acumulats el 2028. Fins i tot per a empreses que generen desenes de milers de milions de dòlars de caixa cada any, aquestes quantitats són prou importants per a generar incertesa als inversors, sobre la capacitat de tornar-les. Vet aquí els nervis –més que justificats, penso– que hi ha en aquests moments en els mercats financers.