Avançament editorial: ‘El meu any a París amb la Gertrude Stein’, de Deborah Levy
La setmana entrant arriba a les llibreries El meu any a París amb la Gertrude Stein, de Deborah Levy (Angle Editorial), traduït per Alexandre Gombau. Diu l’editorial que és un llibre extraordinari sobre els plaers i els desafiaments de l’amistat, sobre el desig que crema dins i sobre el temps de vida que compartim amb les altres persones. I tot comença amb un gat perdut i el buit que deixa en tres amigues…
Deborah Levy, nascuda a Johannesburg (Sud-àfrica), és una de les novel·listes i dramaturgues més reconegudes del Regne Unit. El seu pare va passar uns quants anys a la presó pel fet de ser membre del Congrés Nacional Africà; quan en va sortir, la família va emigrar. Levy ha estat professora d’arts creatives al Trinity College de Cambridge i ha dirigit la companyia de teatre MANACT. Com a escriptora, alterna teatre, novel·la i autobiografia. Ha estat unes quantes vegades finalista del premi Man Booker.
Fins ara, Angle Editorial havia publicat en un sol volum els tres títols de la seva autobiografia, Coses que no vull saber, El cost de viure i Propietats reals (2021) i la novel·la L’home que tot ho veia (2022).
L’editora d’Angle Editorial, Rosa Rey, explica:
“Aviso d’entrada que aquest llibre parla de llimonada. Si algú esperava que Deborah Levy parlés sobre què és l’art, què és el geni, de les avantguardes i d’aquell París on Picasso i Hemingway passaven per casa de Gertrude Stein, que no pateixi, que també ho trobarà.
Començo. Stein va decidir de ben jove que no seria mai la dona que seu a l’altra punta de la taula donant conversa a l’esposa d’un geni: el geni entre genis seria ella. La narradora del llibre, en canvi, confessa que, en aquesta situació, hauria preferit parlar amb les esposes. I s’imagina asseguda davant d’Hortense Fiquet, la dona de Cézanne, que havia passat nits llegint Baudelaire al pintor insomne perquè agafés el son. En canvi, ell, un cop separats, es queixava que només li interessaven la llimonada i Suïssa. La narradora li voldria preguntar per la seva vida, pels retrats per als quals va fer de model, per aquell fill que el pintor va amagar a la seva família per por de perdre la paga (la pagueta, que dirien al nostre Twitter decadent). I Madame Cézanne li donaria uns copets als artells amb el ventall: “Si us plau, només vull parlar de llimonada.”
La llimonada, és clar, també és una excusa per a explicar-vos l’argument. Una escriptora s’instal·la a París per escriure un assaig sobre Stein i entendre per què ho fa. Mentre llegeix una vegada i una altra les seves obres i li sembla que, com més s’hi acosta, més lluny la té. Però no us desanimeu, que no està sola: la nostra narradora coneix l’Eva, una novel·lista gràfica que viu amb un gat i té el marit a Seattle, i la Fanny, una assessora financera amb tres amants. Mengen, passegen, llegeixen i discuteixen fins a la matinada. Ah! I la novel·la comença quan el gat es perd. Dit així, sembla poca cosa. Però en aquestes converses, com segur que endevineu, es parla de mil temes: què perdem i què guanyem quan ens aboquem a l’art, com es viu en un altre país, com es conviu amb l’angoixa de cada dia. I també de l’alegria: la de viure, la de crear i la de l’amistat.
Vaja, de llimonada.
PD: no puc deixar de dir que Deborah Levy és una grandíssima escriptora i que si no l’heu llegida fareu bé de deixar tot el que teniu entre mans i dedicar-li unes hores de la vostra vida. Ella s’ho mereix i vosaltres no us en penedireu.”
KioskNews shows a cleaned-up reading view extracted from the publisher’s page — the original always lives on their site, not ours.