Doncs no, el suflé no baixa

Aquells qui esperaven que el suflé es desinflàs –recordeu aquella comparació que agradava tant als propagandistes espanyols?– continuen amb un pam de nas, any rere any. Cada Onze de Setembre els carrers tornen a demostrar que l’independentisme és una força social que no té competidor possible quant a capacitat de mobilització, a resiliència i a perseverança.

Si algun any –sobretot al començament del procés– la gent anava a la manifestació de la Diada amb l’ai al cor, a veure què passaria i si ompliríem o no, ara la sensació és que hi va confiada i segura.

Evidentment, no parlem de les xifres dels millors anys, ni de bon tros, però parlem de mobilitzacions que ningú més no és capaç de fer en aquest país. I això que no hi ha pla, no hi ha a la vista oportunitats clares de capgirar la situació.

Així i tot, fa la sensació que cada Onze de Setembre –tant si s’escau en pont, com si plou o fa un sol de justícia– desenes de milers de catalans eixim al carrer simplement a recordar a qui calga recordar-ho que la independència és l’element nuclear de la política catalana, la reivindicació central que marca la vida política del país. I que l’avorriment i la decepció del dia a dia, la propaganda a gran escala i tots els intents de desmobilització ni poden fer forat ni tenen cap perspectiva d’aconseguir-ho.

En relació amb això, si l’any passat la presència de joves –d’una nova generació d’independentistes catalans– va causar sorpresa per inesperada, enguany el fenomen ha fet un salt endavant i s’ha consolidat molt clarament gràcies a l’organització de les columnes joves en les diverses manifestacions. Columnes que –concretament en el cas de Barcelona, que és la que vaig veure amb els meus ulls– mostraven detalls molt significatius i interessants en termes de modernitat, d’inclusió i solidaritat, d’alegria i de confiança en el futur. De força. Són detalls que poden tenir molta importància en el cicle polític que s’acosta a gran velocitat.

Dit tot això, una crítica a l’organització. L’ANC ha demostrat sempre una capacitat organitzativa superior, excel·lent. Però enguany ha comès, a parer meu, errades importants. No crec que fos un any de fer tres manifestacions i dues columnes diferents, perquè d’aquesta manera els manifestants es dispersaven i s’impedien aquelles fotografies emblemàtiques que tant ajuden a refer l’esperit combatiu de la gent. I el final a la plaça de Catalunya -amb un acte llarguíssim que feia desertar els manifestants i anava deixant la plaça mig buida mentre els parlaments continuaven– ha impedit que una columna pogués apreciar la importància de l’altra.

Ho dic perquè, quan l’acte ja era molt avançat, he anat caminant fins a la Via Laietana i m’ha sorprès de comprovar que encara era plena de gent que pujava. Hi he trobat un moviment, una forma de comportar-se, molt diferent del que havia vist en l’altra columna i sense el qual estic convençut que la fotografia del dia no era completa.

Crec que és molt positiu l’anunci que l’ANC assumirà la convocatòria d’una cimera independentista amb la voluntat de fer un nou envit, en ocasió dels deu anys del Primer d’Octubre. I és evident –això es veia, per exemple, en l’enorme quantitat de samarretes que la gent els ha comprat– que el país manté la confiança social en l’Assemblea. Però, dit això, hi ha aspectes en què l’ANC s’ha de resituar urgentment, aspectes –també polítics, no solament tècnics– que podrien fer perillar aquesta confiança que hi té la gent, perquè si s’erosionés seria terrible per al país –per a tots.