Mercè Rodoreda i les seves amigues, les cartes que reconstrueixen el cercle més íntim de l’escriptora

Barcelona, 1936. En una ciutat a la rereguarda de la guerra, quatre dones singulars es troben treballant al Comissariat de Propaganda, dirigit per Jaume Miravitlles i creat per a centralitzar el front cultural i donar a conèixer la lluita antifeixista del poble català arreu del món. Les oficines, situades a l’avinguda del 14 d’Abril, 442 bis, a la intersecció entre la Diagonal actual i el passeig de Gràcia, apleguen periodistes, escriptors, fotògrafs, pintors, etc. en un ambient en què es barreja idealisme, compromís i defensa de la cultura catalana, però també eufòria, joventut i complicitat. Uns ingredients que afermaran una amistat sota les bombes, entre els despatxos del Comissariat i el restaurant la Punyalada. Un moment de glòria abans que la derrota republicana les separi… per sempre? Explicat així, podria passar per la sinopsi d’una novel·la o sèrie de televisió històrica, però el cas és que aquelles noies es deien Susina Amat i Juvé, Julieta Franquesa i Suñén, Carme Manrubia i Orta i Mercè Rodoreda i Gurguí. I les cartes que aquesta darrera va bescanviar amb la resta entre el 1964 i el 1983 formen el volum Mercè Rodoreda. Cartes a les amigues retrobades. De la Catalunya republicana a Romanyà, publicat per Edicions Sidillà.

Els antics vincles refermats a la maduresa

Per Anna Maria Saludes Amat, filla d’Ernest Saludes i la pintora Susina Amat, professora i traductora de l’autora de Mirall trencat a l’italià, recuperar, ordenar i publicar les cartes d’aquella constel·lació femenina congriada del 1936 al 1939 va ser el seu darrer esforç abans de morir-se l’octubre passat. A partir del 2023, va tenir la complicitat d’Araceli Bruch, actriu, directora i autora teatral i filòloga, que a final dels setanta s’havia acostat devotament a Rodoreda, pel vessant teatral. Ella ha estat l’encarregada de donar forma al projecte embastat i fer realitat, així, el somni de la seva amiga Anna Maria de veure complert aquell aplec de Cartes a les amigues, que reconstrueix un món de relacions represes al tombant de la vellesa, quan els antics vincles es refermen i les comunicacions viatgen entre Ginebra, París, Viena, Barcelona i, finalment, Romanyà de la Selva.

Saludes recorda al pròleg com va conèixer aquella antiga amistat dels pares: “Als anys 60 vaig conèixer una amiga dels meus pares, una senyora de cabells blancs, simpàtica, que solia venir a dinar a casa amb un ram de flors. Recordo que quan vaig saber que era una escriptora de renom, en compte d’interessar-me per La plaça del Diamant, abans de tot li vaig preguntar amb tota la impertinència per les novel·les que els meus pares tenien dedicades a la biblioteca. Les vaig anar a buscar i totes dues vam acabar rient a cor què vols amb les dedicatòries.” Per mitjà d’aquest vincle, va poder conèixer més íntimament aquella dona que, amb els anys, s’ha anat convertint no sols en l’escriptora catalana més llegida i traduïda del segle XX, sinó també en un mem o una icona pop. Per això també l’havien molestada algunes interpretacions d’aquests darrers anys de vida de l’escriptora, centrades en una oportuna bisexualitat, exemplificada en una suposa relació lèsbica amb una de les amigues, Carme Manrubia, la més enigmàtica de totes, de qui la filòloga Mariàngela Vilallonga prepara una biografia a quatre mans amb l’escriptor espanyol Juan Manuel de Prada.

L’enigma Manrubia

Els perfils de les tres amigues, redactats per Saludes a partir dels seus records i recerques, són d’entrada singulars. Marcades totes elles pel seu passat al Comissariat –Manrubia seria empresonada–, totes tres van viure uns quants exilis i viatges d’anada i de tornada –en terres de França, Amat; de Suïssa, en el cas de Franquesa, i de Veneçuela, en el de Manrubia–, fins a la retrobada a mitjan anys seixanta, quan Rodoreda ja despuntava com una autora consagrada i començava a tornar a la seva ciutat. La Julieta era la més divertida, enamoradissa i amb més xacres a mesura que es va fer gran. Amb Rodoreda s’havien retrobat casualment a Ginebra, on totes dues vivien, a l’autobús. La Susina era l’artista i pedagoga, a més de mare de família que s’havia quedat al país després d’haver tornat de l’exili, i hi estava més arrelada per obligacions docents, laborals i familiars. Per contra, Manrubia era tota una emprenedora, que havia fet fortuna a Veneçuela i s’havia instal·lat, primer a Torre Valentina –una urbanització de la Costa Brava– i, posteriorment, a Romanyà, on va viure amb la parella, Esther Floricourt, i el seu fill adoptiu, en Carlos. I on va convidar les amigues a passar temporades, amb el desig de compartir plegades la vellesa. També formava part de la Rosa-Creu, un culte que barrejava elements cristians amb uns altres d’esotèrics i simbòlics, al qual va voler introduir les amigues. És en aquests termes d’amor universal rosacreu que calia interpretar, segons Saludes, la relació de Manrubia amb Rodoreda, que s’acabaria construint en aquell racó de les Gavarres, el seu darrer refugi.

Sens dubte, Rodoreda serà el centre que farà moure la resta, fins i tot competint per l’atenció, i en totes elles apareixen elements de la seva biografia: la mort d’Armand Obiols el 1971; la difícil gestió de l’herència del marit i oncle i els problemes derivats amb el seu fill; la relació amb l’editor Joan Sales –un dels personatges que hi surten més malparats–; i la gradual tornada cap a terres catalanes, els premis, homenatges i la consagració literària definitiva, paral·lela a les traduccions a uns quants idiomes. Però també els propis d’una amistat íntima, per mitjà d’una correspondència que en cap cas no es creia que veuria la llum: dietes i bellesa, salut i malalties, trasllats i mudances, família i amics, i tafaneries diverses. “Ja veies que era una persona fora d’allò que és habitual. Hi ha persones que diuen que tenen aura. Mercè Rodoreda tenia aura. Com reia, com parlava, les coses que deia, sense fer mai l’escriptora. Ella sempre parlava del present. Passa que la Rodoreda és un geni. I els genis han de pagar un tribut”, explicava a Andreu Barnils en una entrevista en aquest mateix diari. Ara, gràcies a aquest aplec de cartes també coneixem la novel·la de la seva intimitat amical.