Valtònyc torna als escenaris amb Jazztònycs, una banda de jazz i funk: “Tenia ganes d’una proposta madura que em representés”

Fa divuit anys que Josep Miquel Arenas (Valtonyc) va pujar per primera vegada dalt d’un escenari. D’ençà de llavors, els periples judicials i la repressió de l’estat espanyol l’han forçat a deixar la música en segon pla, tot i que ha anat fent col·laboracions amb artistes com Zoo o Tomeu Penya. “El camí no ha estat fàcil”, resumeix.

Ara, però, ha decidit de tornar a trepitjar amb força els escenaris i fer de la música una arma poderosa de reivindicació. Ho farà acompanyat de l’Artur Bogunya a la trompeta, d’en Mau Boada a la bateria, d’en Gora Casado als teclats i d’en Fernando Redondo al contrabaix. La banda de música es diu Jazztònycs, és nascuda a la falda del Montseny, i barrejarà les lletres punyents, reivindicatives i compromeses del rap de Valtònyc amb la sensibilitat i la riquesa musical del jazz i el funk. Una proposta que trenca fronteres entre gèneres i que vol recordar que, en els temps que corren, la música en directe combativa “és més necessària que mai”.

Aquest dissabte 26 de setembre, a les 18.00, faran la presentació oficial i la primera actuació com a Jazztònycs a Sant Celoni, a la plaça de la Biblioteca, amb motiu de la celebració del 5è aniversari del col·lectiu Arpegi. De totes maneres, Jazztoyncs ha dit a les xarxes socials que aviat donaran a conéixer noves dates de concerts.

Valtònyc explica a VilaWeb que tenia ganes de deixar enrere el segell musical de Valtònyc: “Ja el tenia enterrat“, diu. Però uns bons amics del col·lectiu Arpegi el van animar perquè trobés una nova fórmula musical amb què se sentís còmode: “Vaig recordar que a Sant Celoni hi ha un molt bon músic, en Mau Boada, i vaig veure que tenia un grup de jazz. Vaig proposar-los de fusionar-nos”, explica. D’això en fa tan sols quatre mesos, i ja han compost un total de deu cançons. Tot i que Valtònyc viu la major part del temps a Brussel·les, baixa sovint a Sant Celoni, fet que els ha permès d’assajar i deixar tot a punt pel concert d’aquest dissabte.

“En tinc molt de ganes, i també molts nervis. Feia molt de temps que no tenia aquests nervis de pujar a un escenari i, vés per on, fa una setmana que hi penso cada dia!”, confessa Valtònyc.

L’estiu del 2024, Valtònyc va anunciar que deixava la música per centrar-se en exclusiva al seu treball com a programador informàtic a Brussel·les. “Aquest és el darrer concert de la meva carrera“, va dir al festival El Tingladu de Vilanova i la Geltrú després de sis anys d’exili. Tanmateix, dos anys després d’aquella confessió i una volta tancada del tot la causa judicial que tants maldecaps li ha donat, Valtònyc assegura que té ganes d’iniciar aquesta nova etapa musical. Serà més reflexiva i íntima, més madura i menys incendiària, segons que diu, però sense deixar de banda el vessant reivindicatiu que sempre l’ha caracteritzat ni oblidar els seus orígens en el món de la música.

“Durant aquests anys he estat en contacte amb molta gent, amb molts músics, i això m’ha fet madurar musicalment. Ara tenia ganes de propagar una proposta madura i que em representés, perquè hi ha lletres que ja eren molt antigues i que no em representen tant. Ara he pogut començar de nou, i tenir l’oportunitat d’expressar-me amb la consciència i la maduresa que crec que tinc en aquests moments”, rebla.

Amb aquestes paraules Valtònyc recordava en un article de VilaWeb els seus primers passos en el món del rap: “Quan tenia catorze anys i estudiava segon d’ESO, el Víctor, cap del Departament de Català de l’institut, va organitzar una trobada de glosa entre instituts dels Països Catalans. No em podia imaginar com em canviaria la vida. Tot i que la glosa mallorquina és cantada, jo, conscient de les meves limitacions musicals, però amb facilitat per a trobar rimes improvisades, vaig decidir participar en prosa i sense cantar. Mentre els altres cantaven vuit versos, jo en rapejava trenta-dos, i això va caure en gràcia als professors i alumnes.”

D’ençà de llavors, Valtònyc va fer els seus primers amics gràcies al rap, es va poder comprar el seu primer estudi de música, i s’ha autoeditat i produït fins a setze discos. Malgrat la repressió viscuda al llarg de dotze anys, que el va portar a fer un llarg exili lluny de casa, les ganes de fer música no li han fugit mai del tot.