Com superar un terratrèmol: la “ciutat miracle” colombiana on no va perdre la vida ningú

Humberto Reyes s’acomiadava de la dona mentre es preparava per a anar a la feina quan el terra va començar a tremolar.

El sisme que va sacsar Colòmbia fa una setmana va transportar immediatament aquest professor universitari de setanta anys al 1999, quan un terratrèmol de magnitud 6,2 va convertir en runa un 60% dels edificis de la ciutat colombiana d’Armenia i va causar gairebé mil morts.

També va recordar els simulacres que els habitants d’aquesta ciutat de la regió cafetera de Colòmbia han fet dues voltes l’any, pel cap baix, d’ençà d’aleshores. Quan el terra va començar a tremolar, la dona es va tirar a terra, al costat del llit, amb l’esperança que, si l’edifici s’ensorrava, quedaria enclotada entre el llit i la paret i podria sobreviure sota tones de runa. Ell es va recolzar contra la nevera.

Ambdós paraven atentament l’orella per si, a fora, se sentien ambulàncies: gairebé no en van sentir cap. Aquesta volta, va pensar Reyes, la cosa era diferent.

El terratrèmol de magnitud 7,4 de dilluns passat va sacsar la costa pacífica de Colòmbia i va destruir edificis a la zona oest del país, tot causant no pas menys de 285 morts i milers de ferits. Són xifres que, de segur, continuaran augmentant a mesura que els equips de salvament vagin retirant els munts de runa.

Però a Armenia, una ciutat de 300.000 habitants situada a uns 70 quilòmetres de l’epicentre, no hi va haver operacions de salvament: no s’hi va esfondrar cap edifici i ni hi va morir ningú.

Les ciutats veïnes de Pereira i Manizales, en canvi, van registrar desenes de morts. Cali, situada a més del doble de distància de l’epicentre que no pas Armenia, ha informat de 95 víctimes mortals, pel cap baix.

“La ciutat miracle”, així l’anomenen els colombians. Però el cas d’Armenia no fou cap miracle, segons els enginyers i funcionaris que van ajudar a coordinar la resposta de la ciutat al terratrèmol del 1999, sinó el resultat d’una planificació acurada i d’un procés de reconstrucció llarg que ha canviat de soca-rel la ciutat.

“Ens hi hem estat preparant. Hem estat reforçant els nostres sistemes de socors i salvament”, va declarar el batlle, James Padilla, poc després del terratrèmol de la setmana passada. “Tots aquests simulacres que hem anat fent aquests darrers anys han convertit Armenia en una ciutat a prova de terratrèmols.”

La clau no tan sols han estat els simulacres. El desastre del 1999, fa vint-i-set anys, va brindar a la ciutat l’oportunitat de reconstruir-se pensant sempre en els riscs sísmics.

“El terratrèmol es va endur totes les estructures més antigues i mal construïdes”, explica l’enginyer estructural Omar Cardona, l’especialista en riscs sísmics més destacat de Colòmbia.

“Armenia ja no té els edificis antics que unes altres ciutats encara conservaven”, afegeix: “Els terratrèmols no se n’obliden, d’això.”

Després del terratrèmol del 1999, Colòmbia va crear un fons especial de 1.000 milions de dòlars per a reconstruir el cinturó cafeter del país, la zona més malmesa. El Fons de Reconstrucció de l’Eix Cafeter (FOREC) va dividir Armenia en quinze zones segons l’abast dels danys i criteris geogràfics, i va assignar cadascuna d’aquestes zones a una ONG integrada per urbanistes i treballadors socials, amb l’assessorament d’enginyers i sismòlegs, perquè n’avaluessin els danys i dissenyessin i implementessin els plans de reconstrucció. Everardo Murillo, director executiu del fons, resumeix aquella iniciativa de la manera següent: “Planificació lenta, execució ràpida.”

Jahir Rodríguez, que fou secretari de Planificació d’Armenia i que dirigia l’oficina de gestió de desastres durant el terratrèmol del 1999, explica que hi ha tres mesures que la ciutat va adoptar durant l’etapa de reconstrucció que van resultar especialment útils la setmana passada. Armenia, explica, fou una de les primeres ciutats colombianes que va introduir allò que es coneix com la microzonificació, que consistia a cartografiar la resposta del sòl illa a illa per orientar la planificació posterior. L’ajuntament també va prohibir de construir sobre sòl inestable, que pot amplificar els tremolors en cas de sisme, i va endurir i va actualitzar les normes de construcció.

El codi sísmic de Colòmbia, actualitzat per darrera volta l’any 2010, és redactat per a evitar l’ensorrament dels edificis i protegir la vida. Un tremolor lleu no ha de causar danys en un edifici. Un tremolor violent hi pot causar danys estructurals, però no l’hauria d’enderrocar. En el cas de Colòmbia, tanmateix, el problema no és tant de normativa com de compliment, segons que expliquen els analistes, sobretot quant a la construcció informal.

Els enginyers, explica Rodríguez, sovint se salten la normativa, “i a voltes amb la complicitat de l’administració pública, que dóna el vist-i-plau a les obres”. L’endemà del terratrèmol de la setmana passada, explica, va anar a Pereira a inspeccionar les restes d’un edifici ensorrat que tan sols tenia un any d’antiguitat: tothom havia donat per fet que era de maó, però va resultar ser de guix.

Prop d’un 70% de la construcció a Bogotà és informal, diu Cardona, autor d’un manual il·lustrat per a ensenyar als mestres d’obra allò que els enginyers fa dècades que saben: com construir habitatges segurs d’una planta i de dues.

La gent, explica Cardona, continuarà construint passin les coses que passin: l’objectiu és que la gent construeixi més bé. Per la contribució a la prevenció de riscs sísmics, tant el FOREC com Cardona han rebut el premi Sasakawa de l’Oficina de l’ONU per a la Reducció del Risc en Desastres.

Sobreviure a un terratrèmol, diu Cardona, “no és una qüestió de sort, sinó d’enginyeria, de ciència”. I afegeix: “Hi ha maneres de garantir que un edifici no s’ensorri, malgrat que el terratrèmol sigui terriblement fort.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb