Eloi Gummà: “El pujolisme tenia un component postmodern molt fort”

L’economista Eloi Gummà (Barcelona, 1995), també doctor en història contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona, acaba de publicar un llibre polèmic. Es diu De l’antifranquisme al pujolisme. La pugna per l’hegemonia (Akal) i mira d’explicar per què el president Jordi Pujol va guanyar contra tot pronòstic les eleccions del 1980 si, en l’etapa final de l’antifranquisme, qui semblava en condicions de guanyar era l’esquerra. Gummà explica que “gran part d’allò que s’ha escrit sobre Pujol s’ha centrat molt en la persona o bé en la seva visió de Catalunya, i aquest llibre mira d’abordar el component social i de classe del pujolisme”. Fins ara n’he llegit unes quantes crítiques. Ben poques rebaten ben bé allò que diu l’autor. El llibre de Gummà té el perill d’entrar al club dels llibres més citats i problematitzats que no pas llegits. En aquesta conversa mirem de treure’n l’aigua clara.

—Per què no s’ha estudiat prou el pas de l’antifranquisme a la majoria absoluta de Pujol del 1984?
—La pregunta “per què Pujol guanya el 1980” no té una resposta evident. No ho va ser llavors per als actors implicats. La historiografia conservadora ha tendit a amagar certs aspectes del pujolisme i dinàmiques que van ser determinants en les eleccions del 1980, com la intervenció de Foment del Treball. I a bona part de la historiografia d’esquerres, potser per la proximitat amb els esdeveniments, a vegades li ha costat d’agafar-hi distància analítica. Hi ha discursos de l’esquerra sobre el pujolisme que s’han fet amb visceralitat o amb ressentiment pel personatge.

—No és evident per què va guanyar Pujol. Si ho haguéssiu de resumir, com ho explicaríeu?
—Hi ha molts factors. Pujol té una gran habilitat estratègica. Canvia de posició en els moments clau i l’encerta. Analitza molt bé la correlació de forces. Durant els anys seixanta i setanta, veu que les esquerres són hegemòniques i se situa dins el seu paradigma. El 1979, ensuma la sang: l’esquerra ha perdut connexió amb la classe treballadora perquè la desocupació augmenta i les conquestes socials de la democràcia no s’han plasmat materialment. Pujol detecta que el sector empresarial vol impedir la victòria de l’esquerra. Llavors canvia de posició el 1980, abans de les eleccions, per capitalitzar-ne el suport. I quan ja és president torna a saber abandonar la posició de part, de classe, i mira d’encarnar Catalunya en conjunt una altra vegada.

—…
—Pujol també té molta capacitat de fer aliances. En farà alhora amb forces tan contradictòries com ERC i la UCD. Després serà capaç de construir efectivament la Generalitat i capitalitzarà tota l’obra de govern. I els vents internacionals l’acompanyaran: en un context de derrota de les esquerres a escala mundial, a Catalunya es quedarà pràcticament sense oposició. I després hi ha un factor sobre el qual el meu llibre potser és més innovador: el pujolisme no va disposar només de les seves forces per a guanyar. Va rebre l’ajut de tots aquests sectors conservadors i empresarials de Catalunya i de tot l’estat, que van intervenir en favor seu. Això són els diners de Foment del Treball, són els vots de la UCD a la investidura. No s’explica tot només per allò que va fer ell. Hi va haver forces externes que li van donar suport.

—Hi ha els vots, també: què és capaç de mobilitzar l’any 1980 en els seus votants?
—Hem de distingir entre el 1980 i el 1984. La meva tesi és que la victòria de Pujol el 1980 no és en sentit positiu. Segur que hi havia molts votants que compartien la visió de Catalunya de Pujol, però molts li van donar suport en sentit negatiu: per a impedir que guanyés l’esquerra. El 1980 li ve molt de vot de la UCD, activa molt de vot anticomunista, molt de vot que té un determinat record de la guerra i que tem una victòria de l’esquerra. I també mobilitza un magma que va prenent forma dins el catalanisme a partir del 1979. És un magma que també explica per què ERC guanya molts vots en aquelles eleccions.

—Quin magma?
—En aquell temps apareix un nacionalisme que fa una crítica important a les propostes anteriors del catalanisme antifranquista. Un exemple: el manifest d’Els Marges, que ve a tocar la idea d’un sol poble i que és català tothom qui viu i treballa a Catalunya. Pujol també defensa la idea d’un sol poble, però és capaç de canalitzar el vot partidari d’una visió més nacionalista. I, tal com hi ha un desencís social amb les primeres conquestes de la democràcia, també hi ha un desencís nacional en veient l’abast real que té l’estatut i els primers intents de recentralització de l’estat a partir del 1979. 

—En què s’equivoca el PSUC, el partit que havia tingut potser la musculatura organitzativa més forta fins aleshores? Quins errors comet?
—D’ençà del principi dels anys seixanta, quan publica l’opuscle El problema nacional català, el PSUC proposa la mateixa estratègia: l’esquerra i la classe treballadora han d’esdevenir els actors dirigents del catalanisme i l’han de saber agrupar tot entorn seu. El PSUC entenia que si les forces catalanistes conservadores menys organitzades s’incorporaven en la política unitària de l’antifranquisme en una posició subalterna, en sortiria beneficiat, perquè aquestes forces legitimarien el PSUC i el PSUC les neutralitzaria. Aquesta estratègia no es rectifica fins que Pujol ja ha guanyat, i segurament és l’error principal.

—Per què?
—En la mesura que el PSUC feia de portaveu de l’antifranquisme i en certa manera del catalanisme, havia de renunciar al programa propi. Això el portava massa sovint a no mostrar que hi havia contradiccions ideològiques i de classe dins l’antifranquisme; que hi havia un catalanisme popular i un de conservador. El PSUC evitava de topar amb els catalanistes conservadors. Quan Pujol, l’any 1979, trenca de sobte amb els comunistes i diu que no hi pactarà, la resposta del PSUC no és acceptar aquesta disputa de classe, sinó mirar d’evitar el procés de dretanització del pujolisme a fi de recuperar-lo per a la política unitària. El PSUC defensava un govern unitari on també hi hagués Convergència. I no veuen l’error fins que ja han perdut.

—La pugna del PSUC no és sols amb el pujolisme. A Catalunya, les eleccions espanyoles del 1977 les va guanyar el PSC folgadament. Què ho explica, si el PSUC era tan fort?
—El franquisme era un règim molt anticomunista. Això va penetrar en molts sectors de la societat. Per la memòria dels anys trenta i per aquest anticomunisme visceral, d’entrada un partit comunista ja tenia les coses més difícils que no pas un de socialista. També cal tenir en compte la relació amb el partit estatal. El PSUC obté prop del doble dels vots del PCE a l’estat. El PSC n’obté una mica menys, percentualment, que no pas el PSOE a l’estat. L’aliança del PSUC amb el PCE de Santiago Carrillo restava. La imatge de Felipe González era més moderna, més nova.

—Després de la derrota del 1980, el PSUC entra en una fase de divisió interna i de faccions important. Fins a quin punt és crucial, això, per a entendre’n la desaparició?
—Ho és, però hem d’entendre per què esclata tot això dins el PSUC. El PSUC era un partit molt seriós, molt ben organitzat, amb un grup dirigent força per sobre, a parer meu, del nivell dels dirigents de la resta de partits. Quan es perden les eleccions, això es transforma en unes picabaralles de to molt baix que no interessen la gent. N’hi ha que la premsa magnifica, però les faccions del PSUC s’hi presten. I també cal tenir en compte que força quadres del PSUC acaben passant al PSC.

—…
—Com que el PSUC era un partit amb una classe dirigent tan formada, aquests dirigents s’havien preparat per a assolir posicions de responsabilitat política importants. Estaven preparats i quan el PSUC va entrar en crisi, la via que van trobar per a donar-hi sortida, acceptant moltes renúncies ideològiques, va ser la del PSC. Per exemple, Jordi Solé Tura, una de les figures que em fascina més d’aquell període, va acabar de ministre de Cultura espanyol amb el PSOE: un dels intel·lectuals més importants de l’antifranquisme, que sempre té present la pugna per l’hegemonia dins el catalanisme, com ja mostra a Catalanisme i revolució burgesa. Molt odiat pel catalanisme conservador i criticat injustament: li retreien que digués que el catalanisme era burgès i ell deia, simplement, que hi havia una pugna dins el catalanisme. 

—És veritat que Catalanisme i revolució burgesa es va malinterpretar. Però hi trobo una mancança que també detecto en la vostra tesi: sembla que el nacionalisme espanyol no tingui un projecte polític autònom, que mira d’assimilar independentment de qui tingui l’hegemonia política del catalanisme. La insistència d’aquest nacionalisme espanyol explica la insistència també d’un vot reactiu en clau nacional a Catalunya.
—Hi estic del tot d’acord. De fet, al llibre esmento un article de Solé Tura a Taula de Canvi en què fa una autocrítica respecte de Catalanisme i revolució burgesa. Hi diu que no es pot menystenir el caràcter progressiu que ha tingut el catalanisme en conjunt, fins i tot en el vessant més conservador, en la relació amb l’estat. Diu que el catalanisme conservador, encara que hagi estat conservador, ha tingut un rol progressiu i de modernització respecte del nacionalisme espanyol. Em sembla una reflexió interessant. Ho veiem avui: Junts no s’arrenglera amb el PP i Vox. És una altra cosa. Ara, crec que en el trànsit dels anys setanta als vuitanta això no passa. 

—Per què?
—Perquè en aquell moment passa una altra cosa, també molt marcada per la configuració nacional a l’estat espanyol. La dreta i els sectors empresarials tenen més capacitat de reconstruir la seva hegemonia a Catalunya i al País Basc que no a la resta de l’estat. Durant els anys de la transició, com que bona part de la burgesia catalana se situa contra el règim, això li permet d’estar en una posició més favorable per a legitimar-se. Per això a Catalunya i al País Basc la recomposició de la dreta va més de pressa, i per això el PP no governa fins al 1996. 

—D’acord, però aquest factor nacional, després de quaranta anys de dictadura, serveix per a entendre per què molts votants prefereixen Pujol abans que el PSUC o el PSC?
—És un tema que voldria abordar bé. Segons algunes crítiques que m’han fet, sembla que digui que el pujolisme és una conspiració de les elits, una cosa imposada de dalt estant. I no és veritat: precisament faig servir la noció d’hegemonia per a explicar que el pujolisme va agafar perquè oferia coses reals. 

—Quines? 
—El pujolisme és una mostra de la crisi de la cultura política de l’antifranquisme. És una mostra d’això que s’ha anomenat postmodernitat: la mort dels grans relats. El pujolisme té un component postmodern molt fort. En un món globalitzat, en què desapareixen les grans alternatives, les nacions sense estat hi poden refermar la identitat. Després del 1980, el PSUC entra en crisi i el PSC accepta la LOAPA i cau en el sucursalisme respecte del PSOE. En aquell context, el pujolisme serà l’únic projecte polític en condicions de defensar efectivament l’autonomia de Catalunya amb una posició de força. Pujol aconsegueix de donar una identitat sòlida i ben construïda en un moment de molta transformació i de crisi d’identitat. La construcció de la Generalitat és un component material sense el qual no s’entén la construcció d’aquesta identitat. En un moment en què queda desactivat el conflicte principal de l’esquerra, que era la lluita contra el capitalisme, Pujol reinventa un conflicte polític que també és real: la lluita contra els intents de recentralització de l’estat. Aquí exerceixen un paper decisiu la LOAPA, els intents de TVE de posar traves al desenvolupament de TV3 i els primers atacs a la immersió lingüística. Per mitjà de tot això, Pujol construeix un projecte polític. En canvi, l’esquerra no és capaç de construir-ne cap. 

—Després de la crisi del PSUC, el sucursalisme del PSC deixa deserta l’oposició.
—Sí. Amb la LOAPA, el PSOE decideix de sacrificar el PSC i renuncia a la disputa per l’hegemonia a Catalunya. A González ja li va bé desactivar el PSC, que llavors era la branca més d’esquerres dels socialistes a tot l’estat, i el conflicte amb el nacionalisme català conservador el beneficia.

—L’any 1978, en un debat al congrés espanyol sobre la constitució, Gregorio López Raimundo deia coses com que els treballadors de Catalunya “no seran mai promotors del separatisme sinó de la unitat espanyola”, i que els sindicats i els partits com el PSUC defensaven l’autonomia, però eren “una garantia de la unitat d’Espanya”. Encara que no fos la línia oficial del partit, aquesta mena de posicions no van fer perdre vots al PSUC?
—A veure: el PSUC no era independentista, com tampoc no ho era Pujol. I, segurament, de Pujol també trobaríem declaracions en termes semblants. Ara, el PSUC sempre va defensar programàticament el dret de l’autodeterminació. El llenguatge d’aquesta intervenció de López Raimundo no és gens habitual i cal contextualitzar-lo en el moment en què el PSUC havia d’oferir totes les garanties en termes d’acceptació de la monarquia. El PSUC va perdre vots per això? No ho crec. Hi ha un treball molt bo de Joan Botella que revela que l’autoidentificació dels votants del PSUC com a catalanistes és la segona més alta d’aquell moment, per darrere d’ERC i per davant de Convergència. Quan el PCE accepta la bandera espanyola, López Raimundo diu que per al PSUC no té implicacions perquè la seva bandera continuarà essent la senyera. El PSUC sempre va estar en contra de la LOAPA i l’any 1984 ja tornava a parlar de reforma de l’estatut.

—Una crítica que us ha fet l’escriptor Jordi Amat: el subjecte decisiu de la transició no és l’obrer que somnia un canvi radical de societat sinó el ciutadà que vol evitar el conflicte per accedir a la classe mitjana. I la classe mitjana, diu, no l’analitzeu prou al llibre.
—És una crítica fonamentada, d’algú que s’ha llegit el llibre. Aquesta visió de la transició com una obra de la classe mitjana moderada no és nova. I no hi estic d’acord. Amat diu que en el referèndum de la reforma política d’Adolfo Suárez arrasa el sí. D’acord, però l’any 1976 l’estat espanyol és l’estat amb més conflictivitat obrera de tota l’OCDE. I Catalunya particularment era el nucli de la conflictivitat obrera gairebé d’Occident. 

—…
—D’una altra banda, el concepte de classe mitjana és molt esmunyedís, però no crec que el llibre hi passi per alt. Amat parla de la figura del botiguer de comarques, però aquest perfil de votant ja era la base sociològica del pujolisme. La qüestió és que hi ha una altra classe mitjana més urbana, d’advocats, arquitectes, metges i enginyers industrials, que durant els anys setanta s’havia decantat clarament cap a l’esquerra. La política d’Aliança de les Forces del Treball i la Cultura del PSUC era una manera d’establir una aliança amb aquesta classe mitjana professional. Els col·legis estaven molt implicats en la lluita contra el franquisme i tenien unes posicions molt d’esquerres, gens corporativistes. I després es repleguen, perquè a mesura que es van tancant els horitzons del canvi polític, aquestes classes mitjanes fan un tomb conservador. És això mateix que passa ara. La classe mitjana, després del 2008, tira molt cap a l’esquerra i ara torna a la part conservadora. És una classe frontissa que en tot cas decanta.

—Què us permet d’afirmar que el pujolisme s’inscriu en la reacció neoliberal d’aquells anys?
—No és raonable pensar que el canvi d’hegemonia arreu d’Occident no té cap connexió amb el canvi d’hegemonia a Catalunya. El neoliberalisme no és una cosa monolítica: és una reacció de classe per a derrotar les esquerres als anys setanta, com el feixisme ho és als anys trenta. Amb codis diferents i que pren formes diferents en cada país. Primer: hi ha una estratègia política d’incidència dels empresaris en la política dels països. Això es veu clarament en el paper de Foment del Treball, que finança substancialment la campanya de Pujol. Segon: als anys setanta, Pujol es definia com a socialdemòcrata i parlava del model suec, però a partir dels vuitanta ja no en va parlar, de tot això. En el programa econòmic de Convergència i Unió hi ha tots els elements del programa neoliberal.

—Com ara?
—Reduir al mínim la intervenció de l’estat sobre l’economia: tot allò que pugui fer el sector privat, que ho faci, perquè és més eficient. Evitar de posar imposts a les empreses i als rics. Rebaixar el sou real dels treballadors perquè les empreses recuperin la capacitat d’invertir. Facilitar l’acomiadament laboral. Són els elements centrals del neoliberalisme. Qui dissenya la proposta econòmica de Convergència i Unió? Ramon Trias Fargas, després conseller d’Economia, que havia estudiat a l’Escola de Chicago, que havia introduït les idees de Friedman i Hayek a l’estat espanyol i que havia participat en la comissió trilateral. El programa de Convergència l’any 1984 diu que l’actuació econòmica de la Generalitat s’ha arrenglerat amb la d’Anglaterra i dels Estats Units.

—A Anglaterra i als Estats Units, Ronald Reagan i Margaret Thatcher treballen per aprimar l’estat. Pujol, encara que sigui la conjuntura històrica del final de la dictadura, ha de desenvolupar l’estat del benestar. Ha de crear les institucions, ha de reforçar la presència de l’estat. No és una diferència prou substancial amb el neoliberalisme?
—És una especificitat pròpia, però no impedeix d’inscriure el pujolisme en el neoliberalisme. L’estat del benestar que hi ha a Europa entre el 1945 i els anys vuitanta, aquí no arriba, per la dictadura. I té unes atribucions que aquí no hem conegut mai, de programes d’habitatge públic fins a tipus impositius a la riquesa per damunt del 90%. Tot això es va desmuntant als anys vuitanta, però ni Reagan ni Thatcher no desmunten del tot l’estat. Thatcher no es carrega l’escola ni la sanitat públiques. Què fa? Concerta. Estén el model público-privat. El pujolisme construirà un estat del benestar, sí, però incorporant-hi d’entrada els criteris i les reformes neoliberals. Per això hi ha tanta concertació a Catalunya. No sabem quina mena d’autonomia es podria haver construït que reflectís més l’estat del benestar de postguerra, però la Generalitat tenia i té una capacitat d’intervenir sobre l’economia que Pujol mai no va voler fer servir.

—Aquests dies tornem a parlar molt del decret Boyer del 1985, amb què el govern de Felipe González va liberalitzar l’habitatge i més coses. El PSOE representa a escala espanyola la reacció neoliberal que Pujol representa a Catalunya?
—El pujolisme i el felipisme són equiparables en el sentit que tots dos contribueixen a refermar el règim del 78 i a consolidar-lo. Tots dos acaben fent polítiques econòmiques neoliberals? Sí. El nivell de concertació público-privada serà més gran a Catalunya, però el PSOE impulsarà moltes polítiques neoliberals. Ara, el neoliberalisme té maneres diferents de guanyar. A vegades té un component actiu, de reacció, amb una derrota clara de les esquerres. El pujolisme és això. El PSOE és una altra cosa: la cooptació de les esquerres. Són socialistes que van assumint les tesis neoliberals. 

—A parer vostre, una de les particularitats del neoliberalisme a Catalunya és la idea que l’activitat privada és gairebé connatural a la història del país, perquè aquí la burgesia ho ha hagut de fer tot pràcticament sola, sense l’estat. Però no és cert, això? No és veritat que, històricament, la burgesia catalana es troba que no controla l’estat ni hi pot confiar mai del tot? No és veritat que la manera de fer diners de la burgesia catalana no sols ve determinada per la inèrcia de classe, sinó també per la necessitat política de protegir-se d’un projecte nacional que li és hostil?
—És un argument còmode per a justificar posicions que no són nacionals, sinó de classe. Crec que és una visió molt monolítica de què és l’estat. La Generalitat també és estat. És poder estatal. Bé que ho demostra el mateix pujolisme amb l’obra del govern dels anys vuitanta: allò que construeix, ho fa amb les eines d’un estat. La televisió pública, el model d’escola. És veritat que diuen: “L’estat no va amb nosaltres i, per tant, ens hem d’organitzar per fora.” Però també presumeixen que la Generalitat defensa més el lliure mercat que no pas Madrid. 

—No és incompatible. Convergència entén que la Generalitat també és estat i diu: en la mesura que no el podem controlar del tot, el reformem en aquells aspectes que ens beneficien; i, en la resta, millor que alimentem l’activitat privada.
—Això implica dir que la gestió privada és més catalanista? Per exemple, l’aigua. Si hi hagués hagut una llei estatal que hagués estatalitzat l’aigua, la resposta catalanista hauria de ser: “No, nosaltres preferim fer-ho a Catalunya encara que ho faci una empresa privada”? És millor no tenir l’aigua estatalitzada perquè seria controlada per l’estat espanyol que tenir-la en mans privades, però que sigui catalana? Crec que la resposta catalanista hauria de ser que no.

—En un moment futur de ruptura, com ho havia de ser el 2017, no és lògic pensar que tot allò que sigui a les mans de l’estat es podrà fer servir com un element de xantatge per a retenir Catalunya políticament?
—És una possibilitat, sí. Però la història ens mostra que els grans poders econòmics de Catalunya, en els moments crucials tant de conflicte social com nacional, s’han acabat arrenglerant contra els interessos de Catalunya. El Primer d’Octubre mateix, quantes grans empreses decideixen de retirar la seu com una manera de pressionar? És una prova que aquesta estratègia no et garanteix absolutament res. De la Lliga Regionalista fins al pujolisme, la tendència històrica del catalanisme conservador és d’avantposar el seu interès de classe.

—Això es trenca el 2017 quan els convergents desafien l’estat. Allò va ser una conseqüència natural del pujolisme o una subversió?
—Crec que sens dubte una subversió. I l’independentisme d’aquell moment ho entenia així: com una subversió de l’autonomisme i del pujolisme. Per això ha de venir un outsider com Puigdemont a fer-lo, aquest trencament. La pregunta és quants independentistes avui pensen diferent.

—Per a què creieu que serveix l’operació de restauració de la figura del president Pujol?
—Per a moltes coses. Serveix al PSC, en la mesura que s’intenta construir com un estabilitzador de la política catalana. Pujol i Tarradellas van ser estabilitzadors i, per això, Illa s’hi emmiralla, perquè vol tenir aquest mateix rol: estabilitzar després d’uns quants anys de conflicte social i nacional fort. Crec que en la desorientació actual de l’independentisme, es mira de recuperar l’afirmació desacomplexada de la identitat catalana que feia Pujol. Hem de trobar una manera d’afirmar la catalanitat avui, però no crec que en cap cas s’hagi de fer amb els codis de Pujol.