Pol Viñas

Pol Viñas Jiménez (Campdevànol, 2003) és un jove doctorand de Polítiques a la UOC, el nou fitxatge de la secció d’opinió de VilaWeb i l’autor d’un petit llibre d’assaig titulat “No ets especial” (Ara Llibres). Llicenciat a Filosofia, Política i Economia per la UPF i en un màster en Filosofia Analítica per la UB, aquest articulista també de Núvol, ha escrit un llibre que versa sobre l’obsessió que tenim de ser autèntics, especials. Obsessió, diu ell, que fa tants anys que dura que comença a cansar. Al voltant de la idea d’autenticitat teoritzada per Charles Taylor, Viñas toca la relació dels missatges polítics violents i d’extrema dreta amb la idea d’autèntic; el perill de folklorització quan es vol ser molt autèntic; o la paradoxa de ser, tots plegats, igual autèntics i, per tant, més còpia del que ens pensem. Aquest dilluns, el senyor Viñas va agafar el cotxe a Campdevànol i es va enfilar fins a Pardines (“fa temps que no hi pujo”) on VilaWeb el va entrevistar en un racó, si se’m permet, autèntic: les escales de pedra de l’antic ajuntament, a tocar de l’antiga presó. Viñas, que va ser candidat número 9 a les llistes d’Alhora a Girona de les eleccions catalanes 2024, fa dos metres d’alçada, i ell assegut ens quedava a l’altura dels nostres ulls, tot i estar drets.

—A què es dedica la vostra mare?
—La meva mare va tenir una botiga de puericultura, roba de nens, cotxets, fins a la crisi del 2008. Es va buscar la vida, i ara està de funcionària, de conserge, en un centre cívic a Ripoll.

—I ton pare? —El meu pare és mosso d’esquadra. A Ripoll.

—Sou primera generació amb carrera universitària a la vostra família?
—Sí. La meva tieta té carrera, i les meves cosines també. Però els meus pares, no en tenen. Tinc un germà i una germana petits. Soc el gran.

—Passem al llibre. Llegint-lo, pensava: vas als centres històrics de les ciutats i cada cop s’assemblen més. Potser la reacció a tanta cosa igual ha estat dir: siguem únics i autèntics? Es això?
—És interessant això que dius per què jo també ho noto, però crec que les dues coses són compatibles. I al final és una autenticitat homogeneïtzada. Tots busquem la manera de ser especials, o totes les ciutats busquen la manera de distingir-se, però totes ho acaben fent de la mateixa manera.

—De quina manera?
—Fer conviure un cosmopolitisme amb una cosa folklòrica, tradicional, exaltació del nacionalisme, portar a límits absurds les coses pròpies dels llocs. Crec que són compatibles, les dues coses.

—«A vegades penso que hi ha gent que són massa catalanes.» Idea del llibre que ja vau explicar en un article a VilaWeb.
—No és un tema de ser massa català, en el sentit de complir massa estereotips catalans, perquè al final tothom és com és i segurament et trobaràs amb gent que és molt, molt, molt catalana sense ni tan sols voler-ho ser. És més la voluntat de voler ser massa català. Perquè en el moment en què estem, que veiem que hi ha una castellanització del país, en el moment que veiem que la catalanitat, els usos lingüístics són un desastre i hi ha un retrocés nacional, se’ns anima molt a voler ser més catalans que mai i a mostrar-ho més que mai. Passar-nos de frenada, relliscar i acabar sent una caricatura de nosaltres mateixos com a nació.

—Veniu a dir que si no vigilem hi ha gent que es pensarà que ser català és llevar-se, fer un pa amb tomàquet, escoltar Manel, posar-se unes espardenyes i dir la paraula “quelcom”.
—Exacte: està molt ben explicat. I el que em fa patir, és que molts cops aquesta identitat es presenta des de l’humor o des de la ironia. I tu no pots criticar l’humor perquè al final és humor, però hi ha alguna cosa d’aquest humor que acaba quedant en nosaltres.

—Una altra frase: «Si hi ha gent que és massa catalana és que Catalunya ho és poc.»
—Si volem ser massa catalans és perquè el país ho és massa poc. I això també és un dels perills d’aquest postprocés, que és que s’ha individualitzat la lluita nacional. En alguns casos pot arribar al punt que som tots els que hem de mantenir la llengua, som tots els que hem de pagar o de lluitar. És una cosa que hem de fer, però només fent-ho nosaltres. Però crec que…

—… Necessitem una institució.
—Necessitem, o com a mínim hem de saber que la tenim. I que podem fer-ne coses amb això. Correm el risc de fer-ho tots sols. Nosaltres hem d’actuar com si només hi fóssim nosaltres. Ara bé, si tenim unes institucions, hem d’aprofitar-les al màxim.

—Coneixia el mascle alfa, però què és el mascle sigma?
—És com la reacció al mascle alfa. El mascle alfa és el que domina, en canvi, l’altre és el que calcula. El que en el fons viu la vida veritable. No li importa l’èxit, no li importa l’admiració, no li importa la satisfacció pública, perquè ell està centrat en les coses importants. I les coses importants en aquest món, a vegades són conspiranoia, teories de la conspiració, són comportaments molt misògins.

—Exemples de mascle sigma?
—Tota aquesta gent de Silicon Valley. Corria un mem, als EUA, on es mostrava que un metge cobra tant, Messi cobra tant, i de cop deia, Bill Gates cobra això. Veies una reivindicació d’aquesta persona que, en silenci, fa les seves coses i de cop, triomfa. Hi ha gent que té molta obsessió amb pel·lícules com Matrix, gent que realment troba la clau de la vida i la vida veritable. I es desperta d’aquesta il·lusió que ens fan viure.

—Dieu que hi ha una relació entre violència discursiva i autenticitat.
—Sí. Un altre d’aquestes codificacions de l’autenticitat és el fet de dur la contrària. Una persona que du la contrària, que critica. Això ens sembla molt autèntica, perquè va en contra dels consensos.

—Quin actor polític diríeu que és així?
—Sílvia Orriols. Tots els polítics d’extrema dreta, Trump, Albiol. Tothom veu aquesta gent com molt autèntica precisament perquè això va contra els tabús de la societat, contra aquests consensos. Soc políticament incorrecte, la dictadura de la política és incorrecta. I això, en el fons, no deixa de ser una manera de ser violent. Perquè la crítica té una relació amb la violència. Crec que gran part del que fascina d’aquests moviments d’extrema dreta és com són capaços de posar al centre aquesta mena de pulsions, posar al centre aquestes violències.

—M’ha encantat això: «Quan valorem d’un polític el fet que digui les coses clares, el que ens agrada en realitat és que les simplifiqui. O titllem una notícia com a veritat o periodisme, n’elevem el biaix o l’absència de matís.» Si ho he entès bé, ens dius “no són autèntics, simplifiquen”.
—Clar, passa el mateix que amb la identitat. La millor manera de ser autèntic és ser simple, ser superficial, perquè és una identitat d’una sola cara. Què ens sembla ser una persona autèntica? Una persona que sigui ella mateixa a tot arreu. Que sigui en públic tal com és en privat, que no calculi les coses que diu. I la millor manera de fer això és fer la identitat el més simple possible. Però fins i tot quan ets un polític, hi ha uns certs registres formals que s’han de respectar, hi ha una llibertat de premsa que s’ha de respectar. I aquesta gent s’ho carrega en això, per què? Perquè carregant-s’ho guanyen autenticitat.

—Dieu que els que són autèntics són inconscients de ser-ho: nens, bojos i rurals.
—És aquesta gent que l’autenticitat ni li ve ni li va. No tenen aquesta necessitat de ser diferent. I no saben que si tu ets diferent, si tu ets autèntic, tens un valor diferent. I que la gent et mira d’una altra manera. I crec que aquesta és una de les codificacions de l’autenticitat. És una de les formes en què tu pots semblar autèntic.

—Expliqueu la diferència entre ser autèntic i ser sincer.
—Ser autèntic és un redoblament de ser sincer. Ser autèntic seria ser sincer sobre tu mateix.

—Comenteu la frase del llibre: «Si està tan de moda el discurs de la salut mental, és perquè s’ha difós per gent que l’ha patit poc».
—Sense ànim de frivolitzar, però sí que crec que en el moment en què escrius el teu patiment, ensenyes el teu patiment, mostres com de molt pateixes, hi ha com la sensació que no t’estàs prenent prou seriosament. O que aquest patiment no és tan real. Perquè si tu estàs plorant i t’has permès el temps d’agafar un mòbil, posar-te’l davant teu i ensenyar a la gent com plores, o després el temps d’escriure com et sents, és perquè això potser no t’està afectant tant. És que sempre es barregen les coses bones i les coses dolentes, perquè en el moment en què es fa un discurs per a la salut mental, està bé això. Ho està. Però, per altra banda, també hi ha gent que pot capitalitzar això. Perquè si tu ets una persona sensible, la gent veurà que ets una persona sensible i això és una cosa bona.

—Ho fan perquè realment estan malament, o ho fan per guanyar punts socialment?
—I no acabes d’estar-ne segur, d’això. I no acabes d’estar-ne per què ho fas tu, en el fons.

—Voldríeu afegir alguna cosa que no hagi preguntat?
—Crec que ens hem de prendre les coses seriosament. Hi ha molts llocs on prendre les coses seriosament no s’incentiva, sinó al contrari. Penso, per exemple, en la Generalitat, en TV3, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, penso en molts mitjans del país. I em fa ràbia, però alhora em dona certa esperança.

—Quina?
—Que prendre’s les coses seriosament estigui a les mans de les persones. I faig una crida.