El camí secret de Toni Comín de l’exili a Castellterçol

Maria Lluïsa Oliveres va recomanar al seu fill Toni que marxés a l’exili, que hi faria més feina que no a la presó, que ja sabia quin pa s’hi donava per l’experiència que va tenir amb el seu marit, Alfonso Comín, empresonat durant el franquisme. Avui no l’ha pogut veure tornar de l’exili; Oliveres va morir el febrer del 2023, a Lovaina. Els pares de Lluís Puig tampoc no l’han pogut veure tornar a casa aquesta setmana, i els del president Carles Puigdemont tampoc no ho podran fer el mes de desembre vinent. El preu de l’exili. “L’exili no és gratuït”, deia el conseller Puig. “La nostra ànima és plena de ferides, algunes de guarides i unes altres encara no”, reconeixia Comín avui. I, tanmateix, Maria Lluïsa Oliveres ha estat ben present aquest migdia de diumenge, 25 d’octubre de 2026, quan el seu fill petit l’ha invocat i l’ha recordat just després d’haver travessat aquesta línia absurda que separa dos trossos d’un sol país, concretament al coll dels Belitres, entre Cervera de la Marenda i Portbou, el començament i el final de la caminada d’una hora amb què l’eurodiputat de Junts ha tancat nou anys d’exili.

Acabava d’assolir el coll, la línia administrativa (imaginària) de la frontera, venint del camí dels Catxalots, amb el puny alçat i escortat per la gent més estimada i de més confiança. S’ha enfilat en un petit roquissar just al punt fronterer, davant els plafons del Memorial Democràtic que recorden l’exili en massa del 1939, i ha començat recordant la mare i el seu germà Pere, que també va morir mentre ell era a l’exili, a Lovaina, el 2018. Ho ha fet amb una confessió: “D’ençà de la mort de la mare, sempre havia imaginat que la meva tornada seria diferent, perquè vaig decidir que tornaria sol, d’incògnit, i al cementiri de Castellterçol, on hi ha enterrats la mare i el Pere. Jo no vaig poder assistir al seu enterrament. I vaig decidir que, quan tornés, començaria per ells. Fins que vaig veure que seria molt difícil de fer-ho sense que ho sabés ningú. I, finalment, ho hem fet com ho hem fet avui.”

De fet, havia pensat de fer dues vegades el camí de retorn de l’exili; la primera per a anar a Castellterçol. Fins a la nit anterior, n’havia estat temptat.

El somriure de la Laia

Ha estat un retorn molt personal i poc polític: ha agraït el suport de la seva família, dels amics, dels companys de militància… I també ha recordat que la seva filla Laia, que l’ha acompanyat en el trajecte, emocionada i riallera, tenia tot just cinc anys quan ell va marxar. “Ha crescut a l’exili”, a Lovaina, on ha pogut ser feliç i, de fet, amb prou feines té memòria de l’època prèvia a l’exili. Ara podran reprendre la vida compartida amb plena llibertat.

Hi havia la família i els amics, no tots, com Lluís Llach, que no ha pogut ser-hi per malaltia, o el secretari general de Junts, Jordi Turull, per la mort de la mare. Sí que hi era l’actriu Sílvia Bel, amiga íntima que li va dedicar aquesta carta per la llibertat a VilaWeb, al començament de l’exili, en què li prometia que tornaria a casa: “Tu també tornaràs a casa, Toni, amb la teva mare i el teu germà Pere, la Betona i tota la teva família, amb els teus amics, al teu carrer, perquè el vostre únic crim ha estat permetre al poble votar i, en conseqüència, per pura lògica, i sense que cap polític, jutge, rei ni policia pugui fer res per evitar-ho, som milers i milers de persones que no ens aturarem fins que es faci justícia. T’ho juro.” Ara, nou anys després, serà possible malgrat que ni la mare ni el Pere ho puguin veure.

No s’ho ha perdut el seu amic Jaume Asens, peça clau en l’èxit de la batalla judicial a l’exili, ni l’ex-presidenta del parlament Laura Borràs ni el vice-president de Junts, Josep Rius, ni Agustí Colomines, Oriol Izquierdo, Marta Madrenas, Josep Maria Cervera… I també hi han estat presents el president d’Òmnium, Xavier Antich, l’ex-consellera Meritxell Borràs, el candidat d’ERC Isaac Peraire… Fins i tot s’hi han afegit, aprofitant que dissabte havien tingut una celebració en un indret de l’Empordà, Oriol Pujol i Oleguer Pujol.

“La lluita ha de continuar”

Tots plegats han coincidit al punt convingut: el far del cap de Cervera, on segurament s’han viscut els moments més emotius, on les llàgrimes rajaven de valent. La fi de l’exili es palpava, es mastegava i s’assaboria amb cada abraçada. Desenes d’abraçades, fins al moment d’emprendre el darrer tram, el camí costerut que duu al coll dels Belitres: un corriol estret que s’enfilava al caire dels imponents espadats que connecten la Costa Vermella i la Costa Brava, miradors d’una mar que avui era especialment blava.

Tan bon punt el camí s’ha obert, la pujada s’ha acabat, i tota la comitiva ha avançat pel camí carener dels Catxalots, on l’emoció ha revifat, perquè el pas fronterer ja era a molt pocs metres. Comín l’ha travessat amb el puny alçat, exultant, entre aplaudiments. I s’ha enfilat a les roques per pronunciar un discurs que duia ben preparat, llarg i pausat, personal i també polític. “Hem guanyat i avui torno lliure a casa, i això és l’últim que l’estat espanyol volia: que tres membres del govern del Primer d’Octubre tornessin lliures a casa sense passar ni un segon per cap presó espanyola.” Ha parlat de victòria col·lectiva: “Vam decidir anar a l’exili per aconseguir aquesta victòria… Per cert, honor i glòria a Gonzalo Boye, sense el qual no seríem aquí; vam anar aconseguint cada victòria judicial fins a l’arribada de l’amnistia.”

Ha afirmat que sense exili no hi hauria hagut l’amnistia, ha recordat els membres dels CDR de l’operació Judes amnistiats i ha proclamat: “La lluita ha de continuar, perquè la nostra lluita, la nostra causa, és la causa justa, legítima i necessària, i sobretot és possible.”

Abans de baixar el camí fins a Portbou, Comín ha volgut tancar el discurs com l’havia començat, recordant la mare: “La meva mestra absoluta, que mai no va perdre la tendresa ni l’alegria de viure.” Parlava de la fortalesa de la mare, però també en constatava la fragilitat, la d’ella i la de tothom en moments difícils. “Són anys de victòries i de derrotes, i la nostra ànima és plena de ferides, algunes de guarides i unes altres encara no.” Una d’aquestes ferides la començarà a tancar ara que, per fi, podrà anar a Castellterçol, a retrobar-se amb la mare i en Pere.