Elif Eralp, la filla d’exiliats turcs que ha convertit la crisi de l’habitatge en l’eix de les eleccions a Berlín

Les eleccions a Berlín han impulsat la formació d’esquerra Die Linke, que només havia aconseguit de ser la força més votada en unes eleccions regionals a Turíngia, el 2019. Aquesta fita, en ple auge de l’extrema dreta d’Alternativa per Alemanya, té nom i rostre de dona: Elif Eralp. Amb un perfil heterodox, ha fet una campanya directa i s’ha presentat com “l’antídot” contra els ultres: “Fem política d’esquerres per a tothom, no només per a les persones d’esquerres.”

Nascuda a Múnic el 1981, la seva història política va començar fins i tot abans de néixer. Uns mesos abans els seus pares –socialistes i sindicalistes– van fugir de Turquia arran del cop d’estat militar de 1980 i la repressió que se’n va derivar. La família Eralp va arribar a Alemanya quan la seva mare era embarassada de vuit mesos. Elif va néixer quan els seus pares encara tramitaven la petició d’asil.

Els primers anys de la família a Múnic van ser complicats. Van viure tots tres en una sola habitació a i durant el procediment d’asil els pares van tenir moltes dificultats per a treballar. El pare era metge i, després d’aprendre alemany, va acabar trobant feina en un hospital de Dortmund. En canvi, la mare, formada com a professora d’infermeria, va trigar quinze anys a poder convalidar els seus títols. Es va veure obligada a fer feines de neteja i es va formar en pedagogia social.

La casa dels Eralp, tot i les penúries, no va perdre mai l’ambient polititzat i les preocupacions socials. Sovint hi havia visites constants d’altres treballadors d’origen turc, que reclamaven millores laborals, però també refugiats per motius polítics. De fet, Elif sovint menciona els atacs contra les famílies turques com un dels seus primers records polítics, com ara l’incendi de Solingen –causat per un grup de neonazis– de 1993, en el qual van morir cinc persones.

Quan Elif tenia vuit anys, la família es va mudar a Hamburg, on ella es va formar en dret, amb una especialització en criminologia. Durant el període de pràctiques jurídiques va passar per l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats i per un despatx especialitzat en dret d’asil i estrangeria. El 2010 va començar a treballar com a assessora de política jurídica del grup de Die Linke al Bundestag. També va ser membre del comitè d’empresa i de la comissió negociadora del sindicat Verdi.

El 2017, amb l’entrada d’Alternativa per Alemanya al Bundestag, va decidir de fer el pas d’entrar en polític i d’afiliar-se a Die Linke. El 2021 fou elegida per primera volta diputada a la cambra de Berlín, cosa que va tornar a aconseguir el 2023. D’ençà del maig del 2025 és vice-presidenta del partit a la ciutat.

Durant la campanya, el seu tema estrella ha estat la problemàtica de l’habitatge. En aquest sentit, ha incidit en el fet que l’augment dels lloguers i l’expulsió de veïns dels barris és la principal qüestió social de Berlín. Entre les mesures que ha defensat hi ha més habitatge social, més regulació dels lloguers, la persecució dels cobraments il·legalment elevats i la creació d’un organisme específic de defensa dels llogaters. Així mateix, vol dur a terme la socialització de grans paquets d’habitatges propietat de societats immobiliàries, d’acord amb el referèndum del 2021 sobre la iniciativa Deutsche Wohnen & Co enteignen.

La qüestió no és nova en la seva trajectòria. Abans d’arribar a la primera fila política ja s’havia implicat a Kreuzberg en plataformes contra la gentrificació i l’encariment dels lloguers. El seu despatx electoral ofereix assessorament jurídic gratuït als llogaters, i Die Linke ha convertit aquesta mena d’atenció directa –assemblees de veïns, consultes socials i campanya porta a porta– en una part destacada de la seva campanya.

“Tenim algunes propostes radicals perquè, en matèria de lloguers, fan falta respostes radicals”, ha dit als mitjans, tot i que també ha reconegut que revertir la situació de l’habitatge no és un procés immediat i caldrà temps.

Un altre gran eix de la seva campanya –amb molt impacte a les xarxes– ha estat l’educació. Ha defensat d’estendre les Gemeinschaftsschulen, centres en què els alumnes estudien plegats des de primària fins al final de la secundària, amb la voluntat declarada de reduir el pes de l’origen social en els resultats escolars. També reclama més recursos per als centres públics i més inversió en edificis escolars.

Eralp també ha focalitzat el seu discurs en la immigració i la lluita contra el racisme. Així, ha definit Berlín com una “ciutat solidària” i ha reclamat més participació política per als residents d’origen estranger. De fet, s’ha mostrat favorable a estendre el dret de vot als ciutadans de fora de la Unió Europea. També ha proposat facilitar l’aprenentatge de l’alemany i accelerar el reconeixement de titulacions estrangeres, un problema que vincula sovint amb l’experiència de la seva mare.