La pobresa de temps i la precarietat vacacional: qui pot descansar?

La setmana passada es va fer la Setmana dels Horaris i el Temps a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i es va estrenar el pòdcast Utopies del descans. El primer és un congrés internacional que analitza “els efectes de l’acceleració social i busca solucions per avançar cap a una societat amb més temps per a viure.” El segon és una de les activitats del programa Ciutats i turisme del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) en què acadèmics, escriptors, artistes i pensadors analitzen l’activitat turística “en la intersecció del dret de l’oci i els profunds impactes urbans i ambientals que té”. Dos fets aparentment inconnexos i que, tanmateix, dialoguen entre si.

Tant les reflexions que recull la web del congrés com les que llança el pòdcast apunten cap a una mateixa preocupació: vivim en una societat cansada, atrapada en les presses i amb la necessitat constant de produir, fer i consumir. En aquest context, repensar el descans ja no és sols una qüestió individual, sinó també una necessitat col·lectiva. Tots dos esdeveniments conviden a qüestionar la manera com entenem el temps lliure i el descans, i obren múltiples interrogants: qui disposa de temps lliure? Qui es pot permetre d’anar de vacances? Què passa quan el descans es converteix en un bé de consum? Qui hi té accés? Quins serveis i espais de lleure són a l’abast de tothom? I qui ha de continuar treballant mentre els altres descansen?

Per intentar de respondre totes aquestes preguntes, parlem amb els creadors d’Utopies del descans, Ernest Cañada, coordinador d’Alba Sud, i Anna Pacheco, periodista i escriptora especialitzada en treball, turisme i desigualtats socials; i amb Joan García, investigador del Centre d’Estudis Demogràfics i especialista en l’anàlisi dels usos del temps i la vida quotidiana. Les seves reflexions permeten de veure el descans no sols com una experiència individual, sinó també com una qüestió de desigualtat i de drets col·lectius.

Què és el temps lliure?

“El temps que no és productiu és el que anomenem temps lliure”, explica Anna Pacheco, mentre posa en qüestió una distinció del temps massa integrada: la que separa el temps dedicat a treballar del que no. En una societat organitzada entorn de la productivitat, fins i tot les estones en què no tenim obligacions poden quedar sotmeses a la necessitat de fer alguna cosa útil o viure experiències que justifiquin el temps invertit. Pacheco ho relaciona amb el caràcter excepcional del descans en el nostre model productiu: “El fet que el descans en el nostre model productiu sigui de caràcter excepcional fa que, quan finalment en tenim, imaginem moltes experiències en poc temps.” És, diu, “una manera desesperada de gaudir d’aquest temps lliure”. La lentitud, en aquest context, esdevé gairebé un privilegi: “La possibilitat de fer les coses lentament, ara mateix, no és a l’abast de tothom. La lentitud es veu gairebé com una aspiració”, detalla Pacheco.

Però de quant temps disposem i com l’organitzem no depèn únicament de les nostres decisions. Els horaris laborals, els ingressos i les responsabilitats familiars condicionen tant les hores que ens queden com la possibilitat de gaudir-ne. Quan el temps escasseja, és més difícil de dedicar-lo a activitats que no tinguin cap més finalitat sinó el plaer de fer-les. Disposar de més temps, comenta Pacheco, potser ens permetria de deixar d’intentar d’encabir-hi tantes experiències i recuperar formes de lleure menys vinculades al consum.

Joan García posa nom a una part d’aquesta desigualtat: la pobresa de temps, que es produeix quan no disposem de prou hores per a nosaltres mateixos una vegada hem atès les obligacions quotidianes. Segons que explica, afecta especialment les dones: “La incorporació de la dona al mercat laboral no s’ha vist compensada amb una incorporació de l’home a les tasques domèstiques de la llar en la mateixa mesura.” Aquesta distribució desigual genera una càrrega doble per a moltes dones, que han de combinar la feina remunerada amb bona part de les tasques de la llar i de les cures. Per això, tenir una feina i unes hores teòricament lliures no significa necessàriament disposar de temps propi: les obligacions continuen quan s’acaba la jornada laboral.

Qui pot fer vacances?

La desigualtat en l’accés al descans es fa especialment visible, també, en una societat que ha convertit el turisme en un dels motors econòmics principals. Ernest Cañada destaca una contradicció: mentre les institucions impulsen l’activitat turística, una part de la població no es pot permetre unes vacances. La dada és molt significativa: tres persones de cada deu a Catalunya no es poden permetre de fer una setmana de vacances fora de casa. Més enllà de la xifra, l’investigador insisteix que la dificultat d’accedir al descans no es pot explicar únicament per la manca de diners: “No poder fer vacances té a veure amb una suma de precarietats.” Hi ha un condicionament econòmic evident, però també hi intervenen les condicions laborals, els horaris i les responsabilitats de cura. A més, les persones que treballen en condicions precàries poden tenir més dificultats a l’hora de planificar les vacances o conciliar la vida familiar. El descans, per tant, depèn tant dels diners com de les condicions de vida.

Cañada anomena aquesta situació precarietat vacacional. El problema no és únicament que algunes persones no puguin pagar un viatge, sinó també que falten recursos, programes públics i infrastructures que garanteixin alternatives a l’abast de tothom: “Ens sobren desplaçaments internacionals i l’opció pels rics, i ens falten polítiques i recursos per a la majoria de la població i, sobretot, per als sectors populars que no hi poden accedir.”

En aquest sentit, l’investigador qüestiona l’entestament institucional a atreure visitants amb un poder adquisitiu elevat, sovint presentat com una opció pel “turisme de qualitat”. Aquesta estratègia implica competir amb uns altres territoris per captar un públic limitat i destinar recursos a campanyes, esdeveniments i infrastructures turístiques. Cañada contraposa aquesta inversió a les mancances de recursos per a garantir l’accés dels infants i joves al lleure educatiu durant les vacances d’estiu. La pregunta és quines necessitats es prioritzen: les de qui visita temporalment un territori o les de les persones que hi viuen i que, a vegades, no en poden gaudir?

Per Cañada, cal deixar de considerar la població local només com a mà d’obra o com un col·lectiu que ha de conviure amb l’activitat turística. Això no significa renunciar al turisme, sinó organitzar-lo d’una altra manera: “El turisme es pot organitzar seguint unes altres lògiques, més enllà de la turistificació, que garanteixin l’accés a activitats de qualitat. No es tracta sols de descansar per tornar a ser productius, sinó també de garantir el dret de tothom de descansar, descobrir, imaginar unes altres maneres de viure i construir relacions. Tot això té un valor en si mateix, però el problema és que ens en priven.”

Espais públics per a descansar sense consumir

Qui no pot pagar unes vacances o una activitat d’oci necessita alternatives accessibles a prop de casa, però aquestes alternatives requereixen espais públics ben mantinguts, equipaments i transport per a arribar-hi. Cañada alerta que moltes infrastructures es troben deteriorades i que determinats usos populars de l’espai compartit són estigmatitzats. Fer un pícnic, reunir-se amb la família o passar una tarda al parc són activitats senzilles que també necessiten llocs adequats. Per això, defensa la necessitat de disposar de “parcs de qualitat, llocs on poder fer coses autoorganitzades”. L’objectiu és que la població pugui gaudir del temps lliure sense haver de pagar constantment: “Necessitem un ecosistema que ens permeti de poder viure el dia a dia en la proximitat.” Això implica que les polítiques públiques no es limitin a promoure destinacions turístiques, sinó que també garanteixin espais de lleure per als infants, els joves, les persones grans i les famílies amb menys recursos.

Anna Pacheco coincideix que l’espai públic és essencial. La manca de llocs on simplement estirar-se, conversar o no fer res redueix les possibilitats de lleure gratuït. Quan els espais accessibles són escassos, les alternatives queden més limitades i augmenta la dependència d’activitats de pagament. Disposar de temps, per tant, no és suficient: també cal tenir un lloc per a poder-ne gaudir.

Turisme popular: noves maneres d’organitzar el lleure

Si el descans no hauria de dependre exclusivament del poder adquisitiu, també cal imaginar noves formes d’organitzar les infrastructures turístiques. Al pòdcast Utopies del descans, Pacheco i Cañada exploren experiències de turisme social i popular, sobretot a l’Amèrica Llatina, que han buscat alternatives a l’accés al lleure.

Cañada explica que, arran de la manca d’alternatives suficients de l’estat i del sector privat, unes quantes organitzacions socials han impulsat iniciatives pròpies: “Les organitzacions socials s’havien d’espavilar per resoldre un problema que sabien que ni l’estat ni la via del mercat resolien.” A l’Argentina, per exemple, hi ha una xarxa de turisme sindical amb centres recreatius i allotjaments per als treballadors afiliats i les seves famílies. A l’Uruguai, iniciatives vinculades al cooperativisme d’habitatge han estès la gestió col·lectiva en espais de lleure, com ara càmpings. Al Brasil, el SESC Bertioga combina allotjament amb activitats culturals, esportives i recreatives, i manté vincles amb la població local.

Aquestes experiències qüestionen la idea que les infrastructures turístiques hagin de pertànyer necessàriament a grans empreses privades. “La propietat d’aquestes infrastructures no ha de ser necessàriament la mateixa que donem per vàlida. Els espais poden ser gestionats o administrats d’una manera diferent. Els hotels i les infrastructures turístiques poden ser una altra cosa, es poden utilitzar de manera diferent i poden tenir una vocació més popular”, proposa Pacheco. La qüestió és explorar models de gestió que facilitin l’accés al descans i que entenguin el lleure com una necessitat social.

Aquesta mirada obliga també a pensar en les persones que treballen perquè els altres puguin descansar. En un sector marcat per la temporalitat i la precarietat laboral, les vacances dels uns no es poden sostenir amb l’esgotament dels altres. “No pot ser que el nostre descans es basi en l’explotació dels altres”, comenta Cañada.

Les utopies també tenen història

Aquestes alternatives no parteixen de zero. Cañada recorda que Catalunya té una tradició d’iniciatives de lleure popular, dels ateneus i les cooperatives obreres a les colònies escolars impulsades per les institucions públiques. També esmenta les conquestes socials vinculades a les vacances remunerades durant la República i les infrastructures turístiques creades en uns altres períodes històrics, inclòs el franquisme. Aquesta història mostra que l’accés al lleure també ha estat objecte d’organització col·lectiva i de polítiques públiques. Per Cañada, conèixer aquestes experiències permet d’entendre que el model actual no és inevitable. Es poden imaginar unes altres formes de propietat, gestió i accés, adaptades a les necessitats de cada territori.

El dret de descansar

Les reflexions de Pacheco, Cañada i García coincideixen en una idea: el descans no es pot reduir a una pausa entre dues jornades laborals ni a una experiència de consum. Ara, garantir el dret del descans requereix condicions materials: temps disponible, ingressos suficients, horaris compatibles amb la vida i espais accessibles. García insisteix especialment en la necessitat de millorar la conciliació entre la vida laboral i familiar i de fomentar la corresponsabilitat dels homes en les tasques domèstiques i de cura. Sense un repartiment més equitatiu d’aquestes responsabilitats, les desigualtats en el temps continuaran afectant especialment les dones.

Alhora, Cañada demana polítiques que garanteixin alternatives de lleure i que no concentrin els recursos públics únicament a atreure visitants. I Pacheco, per la seva banda, convida a preguntar-nos si, amb més temps per a viure, continuaríem sentint la necessitat d’omplir cada estona d’activitats i experiències.

Si el cansament és col·lectiu, la resposta també ha de ser-ho. No n’hi ha prou d’aprendre a desconnectar, organitzar millor l’agenda o comprar experiències que prometin tranquil·litat. Cal preguntar-se qui té temps per a descansar, qui en queda exclòs i quines condicions necessitem per a fer del descans un dret real per a tothom.