Els aldarulls sacsen el final del mandat de Macron i afavoreixen els seus rivals polítics

París. Menys de quaranta-vuit hores després de protestes generalitzades en moltes ciutats de l’estat francès, amb uns quants aldarulls que van deixar cotxes cremats i botigues destrossades, el president Emmanuel Macron va volar cap al golf Pèrsic.

Per als crítics, semblava una fugida. Els comentaristes polítics de l’emissora de ràdio RTL van tocar la qüestió: “Encara hi ha un pilot a l’avió?” El diari francès La Dépêche va ser mordaç en l’editorial de dimarts, en què deia que Macron “va anar a comprovar si la misèria d’un president detestat és menys dolorosa sota el sol del golf Pèrsic”.

Després d’un discurs televisat a la nació diumenge a la nit en què Macron, acorralat, va intentar de transmetre que entenia la preocupació general pel cost creixent de la vida i la pressió sobre els serveis públics, els empresaris i els dirigents sindicals van descriure un president desconnectat de la realitat.

Macron, que encara la recta final del mandat enmig de profundes divisions abans de les eleccions presidencials de l’any vinent, ha dit que mantindrà el viatge previst al golf Pèrsic per la necessitat imperiosa de garantir el subministrament de combustible i reduir-ne el preu. Aquest encariment, afegit al d’uns altres productes i serveis, ha mobilitzat molts dels manifestants. Macron ha atribuït l’augment dels preus de l’energia a una guerra que França no havia volgut, en un altre exemple de com la guerra del president Donald Trump contra l’Iran complica la política interna dels dirigents de tot el món.

La presidència francesa va dir dimarts que havia garantit el subministrament de 200.000 tones addicionals de gasoli cada mes procedents dels Emirats Àrabs Units i Bahrain per ajudar a contenir els preus i “reforçar la seguretat energètica”.

Si bé l’augment dels preus de l’energia pot ser recent, les arrels de les dificultats fiscals i la paràlisi política de França són anteriors fins i tot al mandat de Macron. Han desembocat en una situació en què amplis sectors de la societat exigeixen una vida millor a un estat que cada vegada disposa de menys recursos i ha de respondre a uns interessos del deute inflats per anys d’endeutament. Més de mig milió de persones van sortir al carrer dissabte per protestar contra l’encariment de la vida, després de setmanes de manifestacions.

Les protestes del cap de setmana van donar pas a aldarulls i saqueigs nocturns que van projectar, molt més enllà de França, la imatge d’un estat que perdia el control tant de les finances públiques com dels carrers.

Dimarts, a la plaça de la República de París, els treballadors de la neteja esborraven pintades que reclamaven la dimissió de Macron. Algunes botigues tenien els aparadors tapiats amb fustes i unes altres les façanes de vidre destrossades. Alguns comerciants hi feien reparacions.

Sylvie Calvi, propietària d’una botiga d’alimentació especialitzada dels voltants, va dir que la magnitud de la violència del cap de setmana havia inquietat els veïns del barri. Però, segons que va explicar, molts també estaven angoixats per la incertesa política i financera.

“Això preocupa els ciutadans. No sé fins a quin punt preocupa els polítics”, va dir: “Malauradament, no sembla que tinguin gaires solucions, i crec que la gent n’està tipa.”

El primer ministre francès, Sébastien Lecornu, que ha promès de recuperar el control de la situació, va dir dimarts que les quedes en algunes zones de París i de més ciutats contribuïen a restablir la calma i que, en alguns casos, s’allargarien.

Els dirigents francesos han d’afrontar el descontentament i la dissidència que també s’estenen per alguns països veïns, en un moment en què s’acosten unes quantes eleccions europees importants. Aquestes darreres setmanes, les protestes s’han escampat per algunes zones d’Itàlia, Bèlgica i l’estat espanyol per tot un seguit de preocupacions, moltes de les quals també vinculades al cost de la vida, el preu de l’habitatge, el preu de l’energia i el finançament de l’ensenyament, tot i que a una escala més reduïda i amb menys violència.

A l’estat francès, la policia va detenir unes 2.500 persones pels saqueigs de botigues a París, l’incendi de l’ajuntament històric de Llemotges i aldarulls en ciutats com ara Lilla i Marsella.

Al centre de les dificultats de França hi ha l’aparent necessitat que el país redueixi la despesa pública i la dolorosa qüestió de saber on i sobre qui recauran les retallades corresponents. La tensió es cova al carrer, però també en una cursa presidencial que determinarà qui succeirà Macron i, de retruc, un actor clau del panorama polític europeu.

Si bé els preus elevats i els disturbis han perjudicat Macron, dues altres figures polítiques han aprofitat el moment: Marine Le Pen, de l’extrema dreta, i Jean-Luc Mélenchon, de l’extrema esquerra.

Mentre els polítics s’acusen mútuament, Le Pen, que encapçala els sondatges, ha aprofitat les escenes de caos per presentar un país atrapat entre un govern impotent i una esquerra radicalitzada, a més de presentar-se ella mateixa com l’opció assenyada. Le Pen i el seu partit, el Rassemblement National, proven de demostrar que poden passar d’un origen als marges extremistes als centres de poder. En un vídeo difós després dels aldarulls del cap de setmana apareixia asseguda davant un escriptori amb la bandera francesa al darrere i deia als ciutadans que, d’ací a sis mesos, “podran triar un camí diferent”.

Mentre Le Pen atribueix la responsabilitat als seus rivals polítics, els alts càrrecs de l’administració Trump, juntament amb polítics de dretes dels Estats Units i d’alguns països europeus, han aprofitat el caos de França per atribuir-lo a la immigració. Mentrestant, a França, tant els responsables governamentals com el partit antiimmigració de Le Pen han reconegut que hi havia un sentiment d’injustícia econòmica que indignava gent de tot l’espectre polític i social.

“Le Pen es beneficia del rebuig a la política tradicional que hi ha a França –i, més àmpliament, a Europa–, un rebuig que els aldarulls reforçaran”, segons Mujtaba Rahman, director general a Europa de la consultora Eurasia Group. Per Rahman, el caos perjudica “bona part de la credibilitat interna que encara quedava a Macron” i podria perjudicar també les possibilitats del candidat presidencial de centredreta Édouard Philippe, ex-primer ministre de Macron, “per associació”.

Els responsables governamentals han acusat Mélenchon i els grups “d’ultraesquerra” d’haver fomentat la violència amb la intenció d’obtenir rèdits polítics abans de les eleccions. El partit de Mélenchon ha culpat el govern d’haver ignorat la frustració de la gent que fa setmanes que protesta contra els preus elevats, els plans de retallades pressupostàries i més greuges contra l’administració Macron, o de no haver-hi respost.

“La qüestió és com el país gasta la riquesa que té” i si el deute finança, per exemple, les pensions, les escoles o la tecnologia, diu John Goodman, director de la Universitat de Syracuse a Estrasburg. “És un debat molt difícil de tenir amb el país sis mesos abans d’unes eleccions presidencials.”

Els principals candidats francesos proclamen que hi tenen la solució, tot i que cap no s’afanya a fer campanya en favor de limitar el sistema de prestacions socials del país, una mesura que el govern intenta d’impulsar i que descriu com a impopular, però necessària. L’euroescèptica Le Pen ha alimentat la inquietud entre els dirigents de la política tradicional europea, ja afeblits, amb la promesa de retallar la contribució de França al pressupost de la UE i l’ajut financer del país a les forces ucraïneses que lluiten contra Rússia.

A l’extrema esquerra, Mélenchon, un veterà de la política francesa que suscita una gran divisió, s’ha encarat amb el governador del Banc Central i ha anunciat plans per a anul·lar una gran part del deute del país si esdevé president.

Seguint el costum francès, Macron s’ha presentat com una figura per damunt de les disputes de la política interna i ha reivindicat el seu paper en l’escena internacional. Però aquesta estratègia a vegades li ha estat contraproduent, perquè la seva administració és criticada per la desconnexió respecte de la ciutadania.

Els dos mandats de Macron han tingut alts i baixos i en molts moments semblava més valorat a l’estranger que no pas a França. D’ençà de la tornada de Trump al poder, el president francès ha rebut un suport rotund a Europa per la seva reivindicació, sostinguda durant anys, d’una autonomia més gran respecte de Washington, fins i tot enmig de moments difícils al seu país.

A França, Macron, un ex-banquer d’inversions que es va presentar com una alternativa a l’esquerra i a la dreta, sembla haver perdut votants de tots dos sectors, molts dels quals estan cansats i polaritzats per les crisis cròniques, segons analistes i responsables polítics.

Fins i tot algunes persones de l’entorn del president han interpretat aquests darrers episodis de turbulència com un senyal del declivi de l’autoritat presidencial davant la indignació popular. El diputat Loïc Kervran ho expressava així: “El final d’aquest mandat és una agonia lenta.”