“No volem veure com desapareix la llengua”: vuit batlles compareixen a la justícia francesa per haver reconegut l’èuscar

Vuit batlles del País Basc nord han comparegut davant el Tribunal Administratiu de Pau arran dels recursos presentats per la prefectura dels Pirineus Atlàntics contra els acords municipals que reconeixen l’èuscar com a llengua del territori. Abans d’entrar al tribunal, els representants municipals han defensat les decisions dels seus ajuntaments i han reclamat a l’estat francès un diàleg respectuós per a garantir la protecció i la transmissió de la llengua.

Els batlles afectats són els d’Aiherra, Baigorri, Bidarrai, Hiriburu, Irulegi, Izpura, Senpere i Uztaritze, que s’han afegit a una iniciativa impulsada aquests darrers mesos per a reconèixer institucionalment l’èuscar. La prefectura considera que aquests acords vulneren la legislació francesa, perquè els ajuntaments no tenen competències per a declarar oficial una llengua diferent del francès.

Els batlles, tanmateix, neguen que pretenguin modificar l’estatus jurídic de l’èuscar. “Els nostres acords expressen una voluntat política senzilla: reconèixer el lloc històric que ocupa l’èuscar als nostres municipis i reafirmar el nostre compromís amb la seva protecció, transmissió i desenvolupament”, han explicat en una declaració conjunta, segons que informen Naiz i Berria.

També han insistit que no qüestionen el francès com a llengua de la República ni pretenen d’establir un règim jurídic nou. Sobre això, han lamentat que el debat s’hagi desplaçat del reconeixement de la llengua cap a les presumptes intencions polítiques dels càrrecs electes. Els representants municipals han reivindicat que les decisions s’han pres de manera independent, sense obeir les ordres de cap organització. Alhora, han reconegut el paper de la prefectura en el control de la legalitat dels acords municipals, però han reclamat que siguin examinats pel contingut i no per les intencions que se’ls atribueixen.

Per això, han expressat la voluntat de reunir-se amb el prefecte dels Pirineus Atlàntics, Simon Fetet, per a superar les discrepàncies i establir una col·laboració institucional. Consideren que la supervivència d’una llengua minoritzada com l’èuscar requereix una cooperació constructiva entre l’estat francès i les administracions locals.

Una ofensiva judicial contra el reconeixement de l’èuscar

La polèmica va començar aquest estiu, quan uns quants municipis del País Basc nord van aprovar acords per a reconèixer oficialment l’èuscar com a llengua del territori, al costat del francès. La iniciativa va sorgir arran d’una proposta de la Confederació Basca, que abans de les eleccions municipals del març havia demanat als candidats que es comprometessin a impulsar mesures de promoció de la llengua. Segons Naiz, almenys disset municipis ja han aprovat acords de reconeixement de l’èuscar, tot i els recursos presentats per la prefectura. Alguns han modificat la redacció per evitar conflictes judicials, com ara eliminant el mot “oficialment”.

El Tribunal Administratiu de Pau ja ha anul·lat els acords d’Arberatze-Zilhekoa, Baiona, Itsasu, Lexantzü-Zunharre i Sara. Ara haurà de decidir si anul·la també els dels vuit municipis que han comparegut avui. La resolució es preveu per als dies vinents. El conflicte se centra especialment en la interpretació del reconeixement oficial. Els ajuntaments defensen que els acords tenen un valor simbòlic i polític, però que no estableixen l’oficialitat de l’èuscar. La prefectura, en canvi, considera que la formulació equival a atribuir a la llengua un estatus que els municipis no poden concedir.

De fet, segons Berria, la Comunitat d’Aglomeració del País Basc ja havia emprat una formulació semblant el 2018, acordada aleshores amb els serveis de la prefectura perquè fos compatible amb la constitució francesa. Els ajuntaments de Baiona i Sara han recorregut contra les sentències que anul·laven els seus acords, i el Tribunal Administratiu d’Apel·lació de Bordeus examinarà els recursos el 12 de novembre.

“No volem veure com desapareix la llengua”

Durant la compareixença, els batlles també han reivindicat la necessitat d’actuar davant la situació de vulnerabilitat de l’èuscar. El batlle d’Aiherra, Frédéric Hernandez, ha remarcat que el reconeixement no és cap provocació ni pretén establir la cooficialitat. Ha explicat que ell mateix no parla èuscar, però que vol contribuir a preservar una llengua que no va tenir l’oportunitat d’aprendre perquè les generacions futures sí que la puguin rebre.

El batlle de Senpere, Christophe Jauregi, també ha advertit del risc de desaparició progressiva de l’èuscar si les institucions no adopten mesures per a protegir-lo. Ha defensat que la llengua forma part de la identitat del territori i que els poders públics no poden limitar-se a observar-ne el retrocés. “No volem quedar-nos mirant com desapareix la llengua”, ha remarcat.

El precedent del català als plens de Catalunya Nord

El litigi té un precedent clar a Catalunya Nord, on cinc ajuntaments van provar de permetre que els regidors parlessin català als plens municipals. Elna, els Banys i Palaldà, Tarerac, Sant Andreu de Sureda i Portvendres van modificar els reglaments perquè les intervencions es poguessin fer primer en català i fossin traduïdes després al francès. La justícia administrativa francesa va anul·lar aquests canvis tot invocant també l’article 2 de la constitució. Els tribunals han establert que els regidors poden fer servir el català, però solament després d’haver-se expressat en francès, com a traducció. La cort administrativa d’apel·lació de Tolosa va confirmar aquest criteri el desembre del 2024 en el cas dels Banys i Palaldà: va considerar il·legal que el català fos la llengua emprada inicialment encara que hi hagués una traducció posterior al francès.

Alhora, més similar a la iniciativa basca, el 2007, el Consell General dels Pirineus Orientals —avui Consell Departamental— va aprovar una carta que reconeixia oficialment l’existència del català i la possibilitat de fer-lo servir en la institució. Tres anys més tard, el 2010, l’Ajuntament de Perpinyà va aprovar un text semblant. En tots dos casos es tractava d’un reconeixement oficial de la llengua i del seu ús per part de les institucions, no pas de l’atorgament d’oficialitat.