Tenim una bèstia dins nostre?

Primer de tot, demano perdó a Quimi Portet per haver trastocat el títol de la seva cançó “Tinc una bèstia dintre meu”. Sempre m’ha agradat, és un cançó intimista, per expressar-ho d’alguna manera, d’una intimitat pertorbadora, lluny de melodies de consens, ensucrades i suposadament boniques. En una de les estrofes, Portet diu:
“Si hi ha un conflicte i vols guanyar
l’altre bàndol has de destruir.
Noi, no siguis cagamiques,
que has de ser menys pacifista
que no ho és ton enemic.”
I d’aquí vull arrencar, avui. Ara, que estem oficialment en campanya electoral, malgrat que no hi ha cap distinció respecte als moments anteriors i, tots ho sabeu, no n’hi haurà cap amb els que vindran, passi el que passi després de les eleccions. En tot moment, el que presideix la vida col·lectiva és la cridòria i la destrucció de l’enemic. És a dir, l’aparició de les nostres bèsties, cadascuna amb la seva, que ens pensem pròpia i infal·lible. I que mai no s’expressa amb arguments, només amb això que en diuen opinions, per bé que la bèstia d’això no en fa servir, més aviat desprèn excrescències i disbarats.
Si qui vota el diumenge dia 29 són les nostres bèsties interiors, continuarem alimentant una criatura molt pitjor, la bèstia col·lectiva. Aquesta que, més que defensar una opció, s’entreté a malparlar de totes les altres sense solta ni volta, amb menyspreu i ràbia difusa.
Les bèsties –les nostres i totes les que conformen la nostra comunitat– cal domesticar-les. Com? Amb la raó. Perquè no hàgim de recordar allò que Mercè Rodoreda escrivia a Carles Riba l’any 1941: “Tot això és massa amarg, i potser un dia ens quedarem asfixiats dins d’aquesta campana de vidre.”
Tinc la ingènua impressió que ens equivoquem quan deixem que les nostres bèsties personals triïn un partit polític sense abans saber per què anem a votar. Deixo ben clar que jo mateix m’aplico la diagnosi. En aquesta ocasió, més que mai, em pregunto de què serveix anar a posar una papereta si sabem que els partits que votem ens decebran (no posaré exemples, però qui vulgui ja m’entén) o ens humiliaran (tampoc aquí diré el nom del porc).
I, així i tot, he d’anar a votar. Però mirant que la bèstia no s’apoderi de mi. Amb la raó, fent-me preguntes. Per exemple: estem d’acord amb alguns dels pensadors del segle XIX quan deien que la llibertat individual no pot desenvolupar-se sense una situació de plena igualtat? Estem disposats a exigir, amb el nostre suport polític, la igualtat entre tots els ciutadans dels Països Catalans? O fem distincions pel llinatge, per la condició religiosa i, sobretot, per la classe social? Si fos així, en realitat, la nostra bèstia s’afiliaria amb les bèsties col·lectives hegemòniques. Aquestes que, en contra de totes les previsions d’aquells pensadors igualitaristes del segle XIX, entre els quals Tolstoi, Marx, Bakunin, entre més, fan votar la gent en contra dels seus interessos de classe. Perquè el pobre sempre veu algú més pobre que ell, o potser perquè, no tenint res, té por de tenir menys que res?
I, és clar, als nostres països també hem de –o podem– pensar en clau nacional. Però això porta a moltes confusions, al meu modest parer. Perquè l’independentisme no és res si no va farcit d’ideologia, com van demostrar amb els seus llibres els enyorats Blanca Serra i Josep Pinyol. No pots demanar un nou estat si no penses quines llibertats oferiràs si l’aconsegueixes. A mi, almenys, m’ho sembla.
Però tot acaba depenent de la bèstia que deixem anar aquell diumenge en què la democràcia ens convoca. Quin escarni! Un dia per a votar i mesos i mesos d’entreteniment i mentides. Aquells mesos en què podrem recordar les paraules del gran Manuel de Pedrolo: “I això és el més intolerable: que tot punt de vista que s’allunyi, per poc que sigui, de la ideologia oficial, mereixi el nom de subversiu.”
I, encara queda un pensament que vull exposar aquí. La pròxima vegada que em toqui publicar en aquesta tribuna ja estarà tot decidit. I caldrà tornar a la lluita. Hagi guanyat qui hagi guanyat, haurem perdut. Això no ho diu la meva bèstia, ho diu l’experiència.
Amb quin pensament vull acabar? El filòsof Gilles Deleuze, en algun moment de la seva obra, diu: “El poder necessita cossos tristos. El poder necessita tristesa perquè pot dominar-la. L’alegria, per tant, és resistència, perquè no es rendeix. L’alegria, com a potència de vida, ens porta a llocs on la tristesa mai no ens portaria.” I tinc la impressió que les bèsties, d’alegria, no en transmeten mai.
KioskNews shows a cleaned-up reading view extracted from the publisher’s page — the original always lives on their site, not ours.