El silenci dels castells

Diumenge, mentre escoltava Borja Penalba i Maria del Mar Bonet a l’Olympia de París, em vaig tornar a fer la pregunta: què és abans, l’ou o la gallina? Em passa sovint amb les cançons, que m’agradaria saber si primer va ser la lletra o la música. És una pregunta que es fa sovint als cantautors i la resposta acostuma a ser: depèn. A vegades apareix primer el text i aleshores hi posen música, i a vegades és just a l’inrevés. Els camins dels processos creatius són ben diversos i en general inescrutables.

També em fascina tot allò que envolta els títols i la seva tria. La majoria de títols de cançons tenen una certa lògica, però no sempre, ni la lògica és cartesiana. Agafem un exemple a l’atzar: la cançó “Elefants” d’Oques Grasses no parla pas de paquiderms, sinó d’algú que va una mica perdut per la vida i que no deixa de repetir: “Jo només vull veure elefants volant.” Quan no hi ha text, les possibilitats de desvariejar augmenten, és clar. Què li devia passar pel cap a Mussorgski per a anomenar La cabana sobre potes de gallina una de les seves peces per a piano? I a Picasso per a batejar una pintura cubista com El nostre futur és a l’aire?

El títol del meu mail obert d’avui, de ressonàncies clarament cinèfiles, el vaig tenir clar tan bon punt el vaig sentir. És molt excepcional que escrigui el text amb el titular en negreta immutable i ben definit al capdamunt, però avui sí. Va ser tot sopant abans del Concurs de Castells de Tarragona amb un grup de periodistes estrangers que vam convidar des de Catalunya Internacional. Maria Parés, vice-presidenta dels Castellers de Sants, els va explicar que un dels motius que l’havien duta a fer-se castellera havia estat justament el silenci dels castells. Els periodistes, que encara no havien vist mai cap castell en directe però sí que havien escoltat el so de les gralles als vídeos, feien uns ulls com taronges.

La Maria els ho va explicar millor. Que ella forma part de la pinya i fa de tap, que és una posició molt acostada al centre de la pinya, el nucli. Que quan hi ha tot de gent al voltant i a sobre seu, quan és al bell mig d’aquella massa humana compacta, els sons arriben molt esmorteïts. Amb prou feines se sent un baix o un segon demanant alguna rectificació de posició. Però durant els assaigs, quan la cosa va de debò, es fa un silenci absolut per poder sentir les instruccions del cap de colla. I que aquest silenci, per a ella, significa que tothom és conscient que allò que fa és quelcom prou seriós i complicat per a estar concentrat i sense parlar. Un silenci que és equivalent a confiança, a valor, i sobretot a respecte.

A Tarragona, durant el concurs, també van poder comprovar aquest fenomen del silenci dels castells. Allà és més contradictori, i alhora més impactant, perquè cal dir que en general hi ha un xivarri força generalitzat. Segurament és comprensible, havent-hi milers de castellers junts durant tantes hores. Però de tant en tant es fa el miracle i, sense que ningú ho hagi de demanar, la plaça emmudeix. Vol dir que alguna de les colles capdavanteres prepara un castell de deu o alguna altra construcció imponent. Aleshores, durant uns segons que semblen minuts, i potser ho són, tothom deixa allò que fa, calla i concentra la mirada en la pinya que es va tancant, el folre i les manilles que pugen, el tronc que comença a formar-se… Fins que despunta el so de les gralles i, només interromput pels crits del cap de colla, s’imposa el silenci dels castells.

Estem tan acostumats al soroll ambiental que, quan desapareix gairebé del tot, comencem a notar sons interns del cos i del sistema auditiu que normalment resten emmascarats. Els qui vivim en entorns urbans hi estem tan poc acostumats, al silenci, que quan ens el trobem, després d’un moment inicial de sorpresa, el podem viure amb incomoditat, ansietat o fins i tot por. Ja no sabem viure sense mòbils propis i aliens que sonen i ressonen tothora. 

De fet, de silencis n’hi ha de moltes menes. Partim de la base que el silenci absolut no existeix i que les cambres anecoiques, amb absència de sons, tan sols s’utilitzen per fer-hi experiments científics o com a mètode de tortura. Però hi ha silencis clàssics, com el de les esglésies i els cementiris. Hi ha silencis exòtics, com el dels deserts i diuen que el de la Lluna. Hi ha silencis que en realitat són canvis de percepció sonora, com el que experimenten els submarinistes, que enmig del silenci poden sentir com un veler molt llunyà recull l’àncora perquè a sota l’aigua els sons viatgen més de pressa que no a l’aire.

Hi ha silencis individuals i silencis col·lectius. Hi ha silencis tristos, com el de les parelles que sopen en un restaurant i no tenen res a dir-se, o els minuts de silenci per la mort d’algú, que no acaben de ser mai silents del tot, especialment si són en un camp de futbol, que és l’antítesi de moltes coses, inclòs el silenci. Hi ha silencis incòmodes, com els dels ascensors, quan dues persones que no es coneixen de res comparteixen uns segons que se’ls fan eterns, o els que es produeixen després d’un acudit que no fa gràcia a ningú. O quan algú es fica de peus a la galleda. Hi ha silencis còmplices, com el de les persones que s’entenen amb la mirada sense haver de dir ni una paraula.

També hi ha els silencis expectants, com el d’un teatre just abans que s’alci el teló, el del Camp Nou abans que Raphinha llanci un penal decisiu contra el Madrid, o el silenci dels castells. Aquests darrers són els meus preferits, sobretot si després l’obra és bona, Raphinha marca i els Borinots aconsegueixen de fer el 2 de 9 amb folre i manilles.