Cristina Genebat: “No pots passar la vida intentant semblar més jove”

Cristina Genebat (Barcelona, 1976) és actriu, dramaturga i traductora. Amb una trajectòria de més de vint-i-cinc anys en el món del teatre, ha participat en una trentena de muntatges i ha treballat en sèries de televisió com ara Merlí, Com si fos ahir i El mal invisible. També ha traduït obres de dramaturgs com Wajdi Mouawad, Molière i David Mamet, i va ser guardonada amb el premi Max 2021 a la millor adaptació teatral per Les tres germanes. Ara s’estrena com a novel·lista amb Sorra, amb què ha guanyat el primer premi Lo Somni al nou talent literari, lliurat durant la Nit de les Lletres Catalanes.

A Sorra, Genebat construeix tres veus femenines de dotze anys, vint-i-tres i quaranta-set que travessen moments de crisi i transformació. Servint-se d’aquestes veus, explora l’amor, el desig, la bellesa, la pressió estètica i el pas del temps, però també la capacitat de continuar somniant i de trobar noves maneres d’il·lusionar-se. En aquesta conversa parlem del seu debut narratiu, de les etapes de la vida i de la necessitat de reivindicar la cultura i l’educació com a eines per a fomentar el pensament crític.

—Què representa la sorra a la novel·la? Té a veure amb el pas del temps, amb la fragilitat, amb la impossibilitat de retenir qui érem…?
—És el material bàsic que necessites per a fer castells de sorra que, en aquest llibre, són metafòrics. No perdre la il·lusió, continuar somiant, imaginant, desitjant. La sorra és la matèria necessària per a continuar somiant. En paraules de Shakespeare a La tempesta, “la sorra és la matèria dels somnis”.

—És un llibre compost per tres veus: la d’una nena de dotze anys, la d’una noia de vint-i-tres i la d’una dona de quaranta-set. Tot i la diferència d’edat, tenen molt en comú… Com dialoguen entre elles?
—Són tres veus de dones en edats diferents i en situacions diferents, però totes tres estan en crisi per un motiu o altre. La més petita, perquè acaba de descobrir què és l’amor i perquè viu una possible separació dels seus pares. La jove, perquè es troba en una situació mèdica important després de ser operada d’una hèrnia. I la més gran, perquè està en un moment de depressió fruit d’una separació brusca que no s’esperava. I, així i tot, totes tres intenten continuar somiant i il·lusionant-se per les coses que puguin venir.

—Com aconseguiu d’endinsar-vos en la ment d’una nena de dotze anys des de l’adultesa sense infantilitzar-la? I com aconseguiu que dialogui amb les altres dues?
—Les veus estan dividides: la de la nena és el “jo”; la de la noia, “ella”, i la dona, “tu”. Al començament, totes tres eren “jo”, però en un moment donat vaig haver de canviar de narrador per variar l’estil i diferenciar-les entre ells. Vaig decidir que el “jo” fos per a la més joveneta, perquè era la que més a prop estava d’ella mateixa, del néixer. Necessitava que cadascuna tingués un to molt concret, fins i tot un estil literari diferent. Per això la petita parla amb frases molt curtes i simples i la dona més gran té moltes més subordinades, elabora més el discurs. Això m’ha servit a mi, com a escriptora, d’exercici d’estil, perquè la part de com explicar la història també resultés excitant.

—També és una història sobre el desig, l’atractiu i el pas del temps. Què volíeu explicar sobre la manera com vivim l’amor i com ens relacionem amb el desig?
—M’interessava explorar el moment vital d’una dona més gran que comença a tenir més dificultats per a lligar, sobretot en comparació amb una dona més jove. Em semblava interessant que aquest personatge tingués un conflicte amb el fet de fer-se gran i de sentir que, físicament, potser ja no és tan atractiva com abans. A mesura que construïa aquest personatge, volia que el de la dona més jove també evolucionés de manera paral·lela i coherent, perquè les dues històries acabessin encaixant. A més, hi apareix un personatge, en Romà, que representa l’amor. La idea és transmetre que l’amor pot tornar a trucar a la porta en qualsevol moment i en qualsevol circumstància, tant en les més favorables com en les més complicades.

—Deixar de sentir-se desitjada o atractiva és una de les grans crisis dels quaranta?
—Aquesta dona, que és la que més s’assembla a l’edat que tinc jo, ha estat abandonada pel seu marit, que l’ha deixada per una dona més jove. Això li causa un daltabaix molt gran. És una situació que no havia viscut mai i, de cop, es troba davant d’una mena de mercadeig sexo-afectiu en què, si vol continuar participant-hi, ha de ser d’una altra manera. Ja no juga amb les mateixes cartes. Això la porta a una crisi molt profunda, fins i tot a una depressió, de la qual intenta sortir amb diverses estratègies que va descobrint pel camí. L’altra dona, la de vint-i-tres anys, també travessa un moment complicat. Acaba de separar-se, en aquest cas per decisió pròpia, alliberant-se d’una relació que ja no volia, i, a més, ha de passar per una operació d’hèrnia discal, que és extraordinàriament dolorosa. Potser ella no està tan clarament en crisi, però també viu una mena de trencament: la crisi de fer-se gran, l’expulsió del paradís. És aquell moment en què, de sobte, t’adones que la vida va de debò, que passen coses que no t’agraden i que no sempre tens el control del que et toca viure. És el vertigen de fer-se gran, i de descobrir que aquest moment pot arribar quan menys t’ho esperes.

—Parlant de bellesa, hi ha un moment que la noia jove explica que tothom li diu que és tan bonica que “podria ser actriu”. A ella li sap greu, perquè sap com treballen i com s’esforcen les actrius a l’hora d’estudiar per ser-ho. Això és una cosa que heu viscut de primera mà?
—Volia qüestionar aquesta idea que, per a ser actriu, n’hi ha prou de ser guapa. Ser actriu implica moltes altres coses, no tan sols tenir un bon físic o quedar bé davant d’una càmera. En aquest cas, la dona més gran comença a prendre consciència que potser ja no és tan atractiva com abans. Això no vol dir que una dona gran no pugui ser molt atractiva, evidentment, però sí que canvia la manera de seduir i de relacionar-se amb els altres. Semblava que, amb les diverses onades feministes, hauríem aconseguit relaxar una mica aquesta pressió, però tinc la sensació que no ha estat així.

—…
—La pressió estètica continua sent-hi, potser fins i tot més que abans, alimentada per les xarxes socials. En el meu entorn professional veig moltes dones que se sotmeten a operacions o es fan retocs estètics per continuar treballant o per mantenir una aparença més jove. Crec que és una batalla perduda lluitar contra el pas del temps. Quan t’has fet gran, alguna cosa deus haver après pel camí, alguna cosa bona deus tenir, no? És una pressió molt cansada. Quan ets una dona madura, arriba un moment que no tens ganes de dedicar tant de temps i tanta energia al teu aspecte físic. Hi ha molts llibres per llegir, moltes pel·lícules per veure, moltes passejades per fer i moltíssimes coses meravelloses per viure. No pots passar-te la vida intentant semblar més jove.

Podeu comprar Sorra de Cristina Genebat a la Botiga de VilaWeb.

—De fet, per a la dona més gran, hi ha un moment que això de no estar pendent d’agradar és, fins i tot, una mena d’alliberament.
—I acaba descobrint, per sorpresa seva, que continua essent desitjable! I tant que ho pot ser! Tothom pot ser-ho a qualsevol edat. En un primer moment, ella pensa que, quan la seva parella l’ha deixat per una dona més jove, ja no tornarà a ser atractiva per a ningú. Però s’equivoca. Intenta trobar els avantatges d’envellir i es pregunta què hi guanya amb el pas del temps. Potser ja no és la primera mirada que algú busca quan entra en una festa, però potser ara l’escolten més, té unes altres qualitats o ha guanyat una tranquil·litat d’esperit que abans no tenia. Al final, el seu recorregut té a veure amb la reflexió sobre ella mateixa i amb l’acceptació del pas del temps. Crec que aquest és un dels grans reptes de tots els éssers humans: acceptar que ens fem grans i que algun dia ens morirem. De fet, és l’única cosa que sabem del cert.

—Aquesta ha estat la vostra primera novel·la. Com heu viscut el procés? No sé si heu trobat a faltar la companyia del teatre, sempre envoltats de gent…
—És cert que el teatre és una feina d’equip, però també he fet molta traducció i adaptació, que són feines força solitàries. No em desagrada treballar sola durant una temporada. Ara bé, quan vaig al teatre, vull estar amb gent: compartir el procés amb els companys, fer un cafè abans de començar i prendre una canya després. He estat molt feliç escrivint ficció i, sobretot, amb una llibertat que no havia experimentat mai. Per primera vegada podia fer que passés qualsevol cosa. Al teatre, per molt que la creativitat pugui arribar lluny, sempre hi ha més condicionants: una producció al darrere, un nombre limitat de personatges i unes possibilitats escèniques determinades. Escriure m’ha permès alliberar-me d’aquestes limitacions. Podia fer que hi hagués una tempesta, que aparegués un cadàver en una muntanya o que passés qualsevol cosa que em vingués de gust. I, alhora, tenia la possibilitat que els personatges visquessin totes aquestes situacions i les sentissin com a reals.

—Amb la novel·la vau guanyar el premi Lo Somni. Al discurs, vau dir: “La cultura és l’única defensa que tenim davant aquesta violència i barbàrie que ens toca viure en aquesta època.” De quina manera concreta ens pot defensar, la cultura?
—La cultura és l’única eina que tenim per a combatre tota aquesta ignorància que veiem créixer arreu del món i que fa tanta por. La cultura i l’educació són imprescindibles. Penso que quan una persona ha llegit, ha reflexionat, ha conegut altres realitats i s’ha qüestionat les coses, és més difícil que es deixi convèncer per determinats discursos. Per això em preocupa que hi hagi tants estímuls que ens empenyin cap a la incultura. Tinc la sensació que hi ha una voluntat de fer que la gent pensi cada vegada menys, perquè una societat menys formada i menys crítica és més fàcil de manipular i controlar. L’accés constant a determinats continguts a través d’internet i les xarxes socials també em preocupa, especialment per l’impacte que tenen en els adolescents i els joves. Per això crec que ara, més que mai, ens hem d’agafar a la cultura i a l’educació. Són eines fonamentals per a fomentar el pensament crític, plantar cara a determinats discursos i dir prou.

—Com traslladeu aquestes preocupacions al vostre paper com a mare de dos fills?
—Com a mare, intento educar predicant amb l’exemple. Si vull que llegeixin, he de llegir davant d’ells; si vull que es comportin d’una determinada manera, també he de procurar de fer-ho. Intento aplicar el sentit comú, tot i que m’equivoco moltíssim, com ens passa a tots els pares. M’agrada pensar que m’esforço perquè els meus fills siguin bones persones, perquè creixin amb una bona educació i siguin sensibles als altres i a la humanitat. No sé si ho aconseguiré, però és una de les coses que més m’importen. Crec que avui ens sobren xarxes socials, algoritmes i estímuls de tota mena, però ens falta humanitat. Ens falta contacte, vincle, relació directa amb els altres, respecte i capacitat de posar-nos al lloc de l’altre. És en tot això on penso que hem de posar l’accent a l’hora d’educar.