“Només tinc una veritat: visca el País Valencià!”, l’emoció del periodista J. J. Pérez Benlloch per a cloure l’homenatge dels amics

Al hall de l’Octubre CCC s’hi coïa l’ambient de les grans ocasions. La nòmina de personalitats de la política, la cultura o el periodisme que se saludaven, s’abraçaven o, senzillament, esperaven que fos l’hora de baixar al saló d’actes era d’aquelles de campanetes. L’ex-conseller, Vicent Soler, de qui tothom frisa per llegir unes memòries que acaben d’eixir del forn; les periodistes Rosa Solbes i Emília Bolinches; els activistes Josep Guia i Maria Conca; l’editor Rafa Arnal; el periodista Joan Antoni Blay; l’ex-president d’Acció Cultural del País Valencià, Vicent Martínez Sancho; el sociòleg Toni Mollà, l’ex-president Ximo Puig, i molta més gent, entre els quals, diversos periodistes que ja no són joves, i que declaren admiració per JJ Pérez Benlloch. Perquè d’això es tractava, de retre homenatge al mestre que acaba de fer noranta anys.

Pérez Benlloch va nàixer a Moixent l’any 1936. Va estudiar a Salamanca i a Madrid, i ha estat una figura clau del periodisme valencià. Va ser l’ànima dinamitzadora de molts mitjans de comunicació com ara El Diario de València, Valencia Fruits, i molts més. Tal com diu ell en les seues memòries, “ningú ha tancat tants diaris com jo”.

Va ser molt amic de Vicent Ventura, un altre imprescindible per al periodisme i per al país. Amb ell va impulsar el GARS, Grups d’Acció i Reflexió Socialista, que va ser el germen del Partit Socialista del País Valencià. La integració en el PSOE no li va agradar perquè deixava de ser un partit centrat en el País Valencià. Però abans d’aquesta desavinença, l’any 1975, el van detenir amb uns altres nou activistes. Eren els deu d’Alaquàs, amb Josep Guia o Vicent Soler, entre més. Aquella detenció va tenir un gran impacte encara que ell, en un reportatge d’aquest diari, quan es va complir el cinquanta aniversari d’aquell tuacte, va dir que potser la història s’havia fet massa grossa. “Històricament, no va ser més que una anècdota”, va dir, i va insistir que no hi havia cap mèrit que convertís allò en un episodi històric.

Aquest és potser un dels trets del periodista. Allunyar-se d’un esdeveniment, encara que l’haja viscut en primera persona, o potser per això, i posar-lo amb relació a tot allò que ocorria en aquell moment en el mateix lloc. Buscar el context.

Una influència indiscutible

A desgrat d’això, el protagonisme de Pérez Benlloch i la influència en la vida política valenciana ha estat indiscutible. Sobretot, en els anys de plom, quan la batalla entre els diaris Levante i Las Provincias era acèrrima, ara se’n diria polaritzada, i ell sabia trobar el contrapunt, intentava crear un espai lluny dels pols.

La idea de l’homenatge va partir dels seus companys de la tertúlia dels dilluns, l’antiga tertúlia de Fuster que es reuneix allà mateix, a l’Octubre CCC. El periodista d’El Temps, Víctor Maceda, que ha conduït l’acte, ha dit que JJ Pérez Benlloch té amics a cabassos i que ha estat una sort poder fer l’acte amb el suport d’ACPV i la Unió de Periodistes perquè és un retrat del compromís cívic i professional d’aquest periodista que ha qualificat d’icònic i reverenciat.

Anna Oliver, la presidenta d’ACPV ha celebrat veure la sala d’actes del centre tan plena, amb gent dreta als laterals. Ha explicat que no coneixia personalment Pérez Benlloc, però li ha agraït la presència a la tertúlia setmanal. De la seua professionalitat ha destacat el fet que mai ha abandonat la mirada de país, encara que li haja causat problemes. “Si ho hagueres fet, la teua vida hauria estat més plàcida, però avui no series ací”, li ha dit, i ha recordat la necessitat per al país, de tenir periodistes valents, en la nostra llengua que treballen en mitjans de comunicació forts i autocentrats.

Per part de la Unió de Periodistes del País Valencià ha parlat Vicent Marco, que n’és el president, i que és un periodista jove, tant, que, segons que ha afirmat, quan ell va nàixer, la carrera de JJ Pérez Benlloch ja estava feta i s’havia disparat.

Amics i admiradors

A la taula, per a parlar del mestre, hi havia periodistes de diferents generacions. Alguns amb relació directa amb l’homenatjat, com Rosa Solbes, amb qui es va embarcar en versos projectes. Solbes l’ha descrit amb uns quants adjectius: infatigable, mestre en l’ofici, tossut, promotor de premses alternatives quan l’alternatiu era ser antifranquista. Solbes ja va col·laborar amb JJ l’any 1971 en projectes com La ciutat que es publicava a Benidorm i Alcoi. En Dos i Dos, Diario de Valencia. Li deien “Juanito”, en aquella època, quan ella li va voler encolomar un article d’opinió defensant el dret a l’avortament. Era l’any 1969 o 1970, i la resposta de JJ va ser, en lletres ben grans: “quina barbaritat”.

Ferran Belda, que ha sigut durant dues èpoques del diari Levante, ha descrit JJ Pérez Benlloch com al gran referent del periodisme alternatiu. Entre tots dos traspua una íntima enemistat i un gran respecte mutu. Ferran Belda va ser qui li va encarregar una columna d’opinió per a publicar els diumenges en la pàgina 3 del diari. Qui haja tingut premsa de paper a les mans pot calibrar la importància d’un encàrrec que va fer a desgrat de l’opinió de la propietat del diari. Belda ha defensat que va ser l’època en què Pérez Benlloch va escriure amb més llibertat. Les seues columnes anaven, moltes vegades, en contra del que defensava públicament el diari.

El titular del periodista Miquel Alberola ha estat: “una peça solta contra l’engranatge del sistema”. Alberola diu que no ha tingut una relació tan èpica amb el mestre, però que ha sigut un personatge molt important en la seua vida. “M’hauria dedicat a una altra cosa si no l’haguera llegit”, ha dit i ha qualificat la seua fulla sintàctica com a tan esmolada que tallava.

Laura Ballester, periodista del diari Levante, era la més jove de la taula, i ha titulat JJ Pérez Benlloc com el director utòpic que somniava amb un diari en valencià. Ha explicat que no va treballar mai amb ell, però que s’han fet amics a través d’altres periodistes que han fet de pont. Per a Ballester, Pérez Benlloch és el gran mestre que escrivia columnes sense por. Sense por a uns polítics que ara tenen la pell molt fina. Que posava adjectius i escrivia sobre totes les coses. I ha contat l’anècdota més personal. “Quan J.J. em diu col·lega, és el millor elogi que algú em pot fer. Em crec que sóc una mica periodista”.

A partir d’ací, el debat sobre el periodisme d’abans i el d’ara, o el que es fa en mitjans digitals o els que queden de paper, ha ocupat uns quants minuts de la trobada sense que s’haja arribat a cap conclusió. Cosa que, probablement, ha reproduït l’ambient de les tertúlies que tant ha freqüentat el mestre.

Amics de molts anys

Josep Guia, un dels Deu d’Alaquàs, i amic de tota la vida de Pérez Benlloch, també ha pujat a l’estrada a explicar anècdotes dels anys primers i ha lamentat que la Universitat de València encara no haja atorgat el premi Vicent Ventura a JJ Pérez Benlloch. “Qui se’l mereix més que ell?”, ha preguntat en veu alta.

I també han parlat Vicent Maroto i Paco Ferrer, membres de la tertúlia i impulsors de l’acte. Hi ha hagut referències al guerrer de Moixent i al fet que JJ Pérez Benlloch haja vençut amb la paraula i amb l’opinió.

Tot això que tanta gent amiga ha dit sobre ell, Pérez Benlloch ho ha escoltat estoicament assegut en la primera fila de butaques. Somrient, aplaudint, o posant cares d’escepticisme. Uns seients més enllà, l’ex-president Ximo Puig, que aquests dies és a València com a ambaixador de l’OCDE.

Una edat amb anys i records

L’homenatjat ha pujat a la trona una mica si us plau per força. “No m’esperava intervenir per a malmetre aquesta vetllada tan bonica. No sé què dir. Totes les cares que veig són amables”. Però sí que sabia que dir, i ha col·locat el missatge en el lloc adequat: “M’he compromès amb tot el que he pogut. Tota la meua vida he estat en actiu. A vegades m’he equivocat, i altres he encertat. No tinc res a dir. He arribat a una edat que tinc anys i record. No tinc ni una veritat. Només una: Visca el País Valencià. Sóc valencià i així em pense morir”.