Joel Joan: “Potser és la primera estrena de la meva vida en què no sóc feliç”

Joel Joan viu una setmana d’estrenes marcada per l’èxit professional i el dol personal. Ahir, va arribar als cinemes Escape Room 2, la segona part de la comèdia que ha triomfat al teatre i a la gran pantalla, i dijous va estrenar al Teatre Condal Bons i dolents, una obra que qüestiona la moral i la idea que els humans es divideixen entre bons i dolents. Enmig de la promoció dels dos projectes, l’actor, director i dramaturg ha hagut d’afrontar la mort sobtada del seu pare, un cop que ha capgirat una setmana que havia de ser de celebració. Parlem amb ell de la comèdia, de la veritat i del bonisme, i també d’una pèrdua que ha fet que aquesta potser sigui, com ell mateix reconeix, la primera estrena de la seva vida en què no és feliç.

—Avui he pujat al metro al passeig de Gràcia i m’hi he trobat cartells del film Escape Room 2. He baixat a Diagonal, i m’hi he trobat un cartell de l’obra Bons i dolents. Em perseguiu?
—[Riu] És la setmana gran de Joel Joan. La pel·lícula la vam rodar al novembre. L’obra la vaig començar a escriure fa dos anys i mig. La pel·lícula la volíem estrenar al maig o al juny. No va poder ser, perquè és molt ambiciosa, és una pel·lícula que ens ha costat molt. A més,  amb l’Hèctor ens agrada ser molt detallistes i deixar-ho tot molt bé. I vam trobar un cap de setmana ideal per a estrenar-la, que era el 9 d’octubre. I jo, la meva estrena del 8 d’octubre de l’obra Bons i dolents, ja la tenia programada des de feia mesos. Em sap molt de greu, perquè estic una mica sobreexposat, diguéssim, al metro. Entenc que hi ha massa “joeljoanisme” al metro, però demano disculpes perquè no ha estat planejat…

—I fart de fer promoció? Aquests dies heu fet moltes entrevistes…
—Sí, però no. Les promos formen part de la feina, no em preocupen, és vendre el peix. El que no m’esperava és que el meu pare morís aquesta setmana. I això m’ha suposat un gran xoc, perquè el meu pare estava molt bé de salut, era un home que tenia el cap ple d’idees, i estava escrivint, llegint, i va ser molt sobtat. La mateixa nit de l’estrena, a la matinada, ens va deixar. I això m’ha colpit molt. I m’ha complicat les promos, les funcions, tot. Tot ho ha canviat una mica.

—Suposo que, a més, fer comèdia en un moment que no estàs per riure deu ser complicat…
—Sí! Ahir vam fer la primera prèvia en públic, no l’havíem feta mai encara. No hem tingut temps d’assajar, perquè he hagut d’estar per la família i per la mare… Potser és la primera estrena de la meva vida en què no sóc feliç. Però la faré, faré la funció i trobaré la felicitat en l’obra, en fer-la, i m’ajudarà. Ara mateix, si hagués pogut parar el món, ho hauria fet. Pareu una estona, que ara jo ho necessito, si pot ser… És que ha estat molt xocant, perquè estava molt bé. No ens ho esperàvem gens, i això et deixa… És una hòstia que dius, però, de debò? I em sap greu que no hagués arribat a veure Escape Room 2 ni Bons ni dolents. Em sap molt de greu, perquè l’opinió del meu pare, com la de tots els pares, suposo, ens acaba pesant molt. Molt més del que ens agradaria, segurament.

—Era fan vostre?
—Diuen que amb els altres era fan meu [riu]. Però amb mi sempre va ser molt exigent. Em va transmetre molt els valors del compromís, de la feina ben feta, de l’honestedat… I per això sóc com sóc, en part, suposo. Els altres em diuen que estava molt orgullós de mi, cosa que em fa molt feliç.

—Parlem d’Escape Room 2? La primera part, tant al teatre com al cinema, va ser un èxit. I l’estrena de la segona part al teatre, també. Això fa que estigueu molt segurs i tranquils a l’hora d’estrenar el film o us afegeix més pressió?
—No, encara ha d’anar bé al cinema. Va anar molt bé el dia de la première, perquè hi ha molta feina darrere i això sempre es valora. És una pel·lícula molt treballada, vam estar un any escrivint el guió, i mira que ja teníem l’obra. Però hi vam donar moltes voltes, per veure com ho portàvem a la pantalla d’una forma que fos original, diferent de l’obra de teatre. I amb noves escenes i situacions, però sense perdre l’essència d’Escape Room, que és el que fa gràcia. Aquests quatre personatges que porten les seves màscares, com les portem tots. Que són diferents de les màscares que portaven a la primera, perquè amb aquests cinc anys que han passat entre les dues pel·lícules, cadascú s’ha posat un nou parapet i l’escape room els el destapa. L’èxit en teatre no crec que porti més gent o menys al cinema. Són dos mons molt diferents. Hi ha gent que va molt al cinema i no va mai al teatre, i hi ha gent que va molt al teatre i no va mai al cinema. No són vasos comunicants.

—Per tant, els qui la van veure al teatre, que vagin al cinema, que hi veuran coses diferents?
—Hi ha coses diferents, sí. Vam estar un any reescrivint el guió, perquè és un altre llenguatge, el cinema, i has d’oferir una cosa diferent. El teatre et limita molt perquè és un escenari, és un espai i allà ha de passar tot. Però si una cosa teníem clara amb aquesta pel·lícula és que havíem de lluitar contra la frase aquella que diu que les segones parts no són mai bones. Em deia un periodista l’altre dia que és com El padrí, que la segona és millor que la primera. Hem estat molt agosarats. Ens hem tret la cotilla de l’escape room en una única habitació i hem creat aquest món imaginari. Partim d’una realitat, que és l’antic Parc d’Atraccions de Montjuïc. Inventant-nos que allà ha quedat un túnel del terror del Houdini enterrat. Això ha creat noves escenes. Hem aconseguit que no sembli una obra de teatre, que la gent que la miri digui: i això era una obra de teatre? Com ho van fer? I després, que fotem el dit a la nafra, on més cou, que és el que ha de fer la comèdia, tocar els nassos. Si no, és una ximpleria, és absurda, la comèdia. Si no toca grans temes, la comèdia ens idiotitza.

—Un dels grans temes que toca és la veritat. És necessària, la veritat?
—És clar, que és necessària, ho és més que mai. Que després això no vol dir que no hagis de mentir, o que les mentides protegeixen. I tots mentim més que no pensem, perquè hi ha mentides que estan molt incrustades en nosaltres mateixos i allò que ens creiem que som. I la pel·lícula el que fa és alliberar-nos de les mentides. Quan ens alliberem de les mentides i som més a prop de la veritat, estem més en pau amb nosaltres mateixos i amb l’entorn. I som més forts. La veritat ens fa forts. La mentida ens fa febles, perquè sabem que és mentida. Per molt que ens vulguem autoconvèncer. I en aquest país som especialistes a autoconvèncer-nos que tot va bé. No, res no va bé! I això es nota amb l’art, per exemple. Vaig a veure moltes coses que només es preocupen de ser políticament correctes, per no ofendre ningú, perquè tothom quedi content. Si fas una comèdia, sempre te’n fotràs d’algú o d’alguna cosa. I això no ha de fer por, al contrari, això és divertit. I si algú s’ofèn, doncs que vagi al psiquiatre i s’ho curi, perquè pobret meu, però que no es pensi que perquè s’ofèn té la raó.

—Tot plegat també va una mica lliga amb l’obra de Bons i dolents, oi?
—Molt lligat amb els bons i dolents, sí, perquè al final Bons i dolents també parla d’aquest bonisme i aquest wokisme en què estem tots immersos. On ens creiem aquestes mentides que ens fan sobreviure per no estar en dissonància. És una mica dur, anar al revés de tothom. La gent vol agradar, cosa que està bé, jo també vull agradar. Però no per això faré coses que siguin complements. Bons i dolents és un al·legat que defensa que ens deixem de ximpleries, perquè l’ésser humà no és bo per naturalesa. Al contrari, l’ésser humà és terriblement cruel, és terriblement sàdic. I això ho demostra als llocs on, per exemple, desapareix la civilització i les lleis, com ara una guerra. El que surt allà és el que som. Quan no hi ha lleis i podem ser qui som. Matem, torturem, violem, matem nens, vells… Llavors, deixem ja de creure’ns que som bons o d’anar de bons. El que tenim són interessos. I llavors adaptem el sistema moral, el nostre neocòrtex, que és un cervell fantàstic, i allò que ens interessa passa a ser el bo. I el que no ens interessa passa a ser el dolent. Però no hi ha bo i dolent. Això és molt interpretable. La moral és una cosa que no existeix a la naturalesa. El llop no és el dolent perquè es mengi una gasela. Ni la gasela és la víctima perquè és menjada pel llop. Un és, i l’altre és, i sobreviuen. Nosaltres, els humans, fem exactament igual, sobrevivim. Si per sobreviure ens hem de fer els bons, ens fem els bons, sempre comptant què és la bondat en el teu moment històric. Perquè, fa tres-cents anys, qui tenia esclaus no era dolent. Fins i tot feien exposicions universals a Londres on portaven negres com si fossin animals i els posaven unes fotos tremendes on una tribu africana estava allà entremig dels goril·les i les senyores amb la seva ombrel·la mirant-s’ho. En aquell moment no eren humans, els negres. I tots eren creients i tots es consideraven molt bons, i els esclavitzaven i els violaven i els mataven. O sigui que, a més a més, la moral, el terme bo o dolent, depèn molt del moment històric on visquis, del lloc on visquis. I n’estic una mica fart, d’aquest bonisme alienador. Si realment els termes en què hem de discutir les coses, en la nostra polis, en el nostre entorn, és segons el llindar de si ets bo o ets dolent, o això que dius és de ser dolent, o si dius això és que ets feixista, si dius això és que no ets bo… això ens idiotitza. Prou, no som ni bons ni dolents, ho som tot.

—I el bonisme ha arribat a la comèdia?
—Home! A la comèdia és on es detecta més tot. En el drama pots amagar moltes coses. El drama és perfecte, perquè estan tots callats. I no saps si dorm o no, el qui hi ha allà. Per tant, agrada més o menys. Sembla que agrada a tothom. Però en la comèdia és on es veu el nivell de maduresa d’una civilització. Si som prou madurs per a riure’ns d’allò que més ens cou, és que hem vençut molt aquella por que teníem. I això és el que fa que les comèdies hagin de ser valentes. I actualment es fan comèdies políticament correctes, on els personatges són bons, evidentment. No hi ha cretins, egòlatres o narcisistes. Errem el tret. El debat no és si la gent és bona o és dolenta. La complexitat del món que ens envolta és tan bèstia, actualment, que ens hem agrupat en capelletes. I ara ens trobem que, per no quedar malament i pel que diran, que és una gran preocupació dels catalans, ens autoenganyem fent-nos creure que la nostra part és la bona. No, és la interessada.

—Sembla que ara només pugui ser: o estic amb tu o contra tu.
—És exactament això. No es pot debatre res perquè tots els debats que toquen la fibra de la nostra qüestió nacional, de la nostra penúria col·lectiva, d’allò que ens fa por… La immigració fa molta por, com està canviant el món, tot allò que realment són posicionaments, perquè el debat incomoda, perquè potser et fan canviar d’opinió i llavors ja no quedes en el costat bo. I, a més, els catalans som tan ridículament infantils, que sempre pensem que estem al costat bo de la història. Això és una cosa que sempre m’ha fascinat, perquè nosaltres estem al costat bo. No hi ha costat bo o dolent, hi ha el costat del vencedor i el vençut, punt. No hi ha res més. No ens creguem moralment superiors, que és una tendència que té el nostre poble, perquè no tenim els pebrots de jugar fort i de fer el que hem de fer. No, estem al costat dels idiotes, si tu vols, de la història, però no dels bons. Els bons són els que se’n surten. Però és que és una cosa molt humana, a més a més. És a dir, tots volem estar d’acord amb les nostres vides. Bons i dolents retrata una generació dels cinquanta, quan ja li veus les orelles al llop. I llavors ens autoconvencem que les nostres vides són les correctes. Hi ha qui als cinquanta pensa que se li acaba la vida, i torna a una adolescència com si visqués els últims dies de la seva vida, sexe, droga i rock and roll. Hi ha qui es resigna i pensa: jo m’he de quedar amb aquest senyor o amb aquesta senyora, perquè, ara he de canviar de parella? Quina mandra, tu. Ja em quedo aquí. Saps que no ets feliç, però et vens aquesta història tu mateix i penses que estàs al costat bo de les coses una vegada més.

—Vaig llegir a l’Ara que dèieu que un festival no havia volgut emetre Escape Room 2. Per què? Per aquest bonisme de què parleu?
—Sense dubte! Sí, perquè no és políticament correcte, Escape Room. L’altre dia, en Basté em preguntava si em censuro. Ni de conya. És que si tu fas una cosa i et censures, hòstia, sobretot si et dediques a explicar històries o a fer art, no t’hi posis, fes sabates. No insultis la meva intel·ligència. Jo, si vaig a veure una comèdia, vull riure. I per riure s’han de tocar temes que fan pupa. Però rient les cures, aquestes pupes. I les superes, i millores. I com que Escape Room 2 parla del feminisme i del fallit independentisme i de com en som de ‘caquetes’… Perquè només que ens haguéssim plantat aquell octubre del 17, no estaríem com estem ara, ni de bon tros. D’això, se n’ha de poder parlar, però ara en aquest país no es pot parlar de res, perquè això de la independència no va ni passar, no va passar, va ser una mena de bogeria col·lectiva… I no, és un gran fracàs col·lectiu, fotem-nos-en. Però fotent-te’n, fas un acte de valentia i un acte de reafirmament, en el fons. Perquè dius, ho vam fer malament i ens en riem, d’això, potser la pròxima vegada aprendrem alguna cosa. I això és el que molesta. Molesten coses fora dels sistemes. I, sobretot, molesta la comèdia.

—Per tant, és un festival d’aquí?
—No diré quin festival és…

—Vull dir, no és que Espanya no vol que es parli de certs temes com la independència?
—No conec una Espanya més espanyola que Catalunya, actualment. Pobra de tu que diguis que no ets espanyola en aquest país, perquè et cauran… Però què ets? Que no vas veure que allò era impossible i que ets ximple i que no estem preparats i que no som un país, que no hauríem de prendre decisions importants? Hauríem de tenir un exèrcit, Déu meu, si fóssim un país! Aquest país de wokismes i bonismes no pot tenir un exèrcit, perquè si Catalunya ha de ser com la resta dels països i tenir un exèrcit, a mi ja no m’interessa la Catalunya independent. I dius: ai, xato meu, quant d’infantilisme hi ha en això, i quant de bonisme d’aquest tronat. Veient això, penses sense dubte que no estem preparats per ser nosaltres mateixos. I preferim ser un apèndix dels altres i que les decisions fotudes les prengui Madrid. Sí, nosaltres som els bons, nosaltres hem de quedar bé sempre, no som els dolents.

—Què voleu que passi a partir de divendres als cinemes?
—Que hi vagi molta gent, i que gaudeixin molt. I que durant una hora i mitja s’oblidin dels seus problemes, de les seves cosetes, i es fiquin en aquesta aventura amb aquests personatges entranyables que són com la vida mateixa.

—Recordo una de les nostres últimes converses que em vau dir que ja no esperàveu un Gaudí. Continueu pensant que no us nominaran a res amb Escape Room 2?
—No! [Riu] La comèdia molesta. Molesta perquè o és idiota i llavors insulta l’espectador, o si és comèdia, llavors toca temes en què hi ha gent que se sent ofesa. És molt difícil fer comèdia sense fotre’t d’algú o alguna cosa. És impossible. I llavors només et pots fotre, jo què sé, que et quedes sense paper de vàter i l’has d’anar a buscar al menjador. Podríem fer aquest tipus de comèdia, diguéssim. Però no és la que m’interessa, no és la que em fa riure. És la que m’idiotitza. És tan perillosa, la comèdia. Com en El nom de la rosa. És tan perillosa perquè ens fa lliures, perquè ens empodera, en el sentit que, gràcies a això, pots reconèixer “sí, soc aquesta merda”. I rient sanes. Els festivals i premis volen postureig. Coses socialment compromeses, que sembli que allà hi hagi molt de sentiments. Tot i que molts d’aquests productes només busquen quedar bé una vegada més. Això és terriblement avorrit. Encara més, els poders fàctics ens volen en aquesta casella al cinema català. Ens volen en la casella del cinema estrany. De prestigi, però que pel públic no acaba d’agradar… Busquen una cosa sectària. Una cosa que queda allà. No volen superproduccions, no volen que el públic ompli les sales del cinema català, perquè, si no, farien pel·lícules on això passaria i no anirien només a buscar el prestigi.

—No ha canviat, això? Penso, per exemple, en La casa en flames o El 47.
—El 47 diu el que toca dir, saps? I per això va tenir tants diners per a fer-se. Nosaltres n’hem tingut molts menys per a fer Escape Room 2. I sí que és un cinema que busca el gran públic, però en comèdia, quin gran èxit hi ha hagut?

—La casa en flames és un drama comèdia, no?
—Sí, potser sí. No vaig riure amb La casa en flames. No em va fer gràcia. Per tant, considero que és un molt bon èxit de taquilla, i està molt bé que la gent l’anés a veure d’aquella manera. I és fantàstic, perquè és cinema català, però una vegada més, és un cinema que està molt d’acord amb la bondat actual. Estem al costat bo, sempre estem al costat bo amb aquestes pel·lícules. I Escape Room 2 no, està al costat dolent. Parlem de coses que molesten, i això a mi m’omple d’orgull. Prefereixo ser d’aquelles comèdies que incomoden, que són valentes, i pugen el nivell.

—Precisament, aquests últims temps han comparat força La casa nostra, de Dani de la Orden, amb Plats bruts. Us hi veieu reflectit?
—No, en res. Em sembla que és una sèrie de la qual ningú m’ha parlat. I el que n’he vist no m’ha fet gràcia. És que és molt difícil fer comèdia. Són moltes hores de pensar i parlar de temes. Recordo que per escriure un capítol de Plats bruts podíem estar-hi vuit mesos. Després, quan ho vam tenir per la mà, potser eren tres mesos o cinc. És una feinada enorme. I aquesta gent fa temporades com xurros, perquè ja fan la tercera i la quarta. En un any o dos hauran fet quatre temporades. És impossible que els capítols siguin potents, perquè és que no hi ha temps de res. I molt sovint confonem la comèdia amb el fet que hi hagi ritme, que els personatges siguin excèntrics, però és que si no estan arrelats, aquests personatges, en el més íntim de l’autor i de l’espectador, si no compartim això, serà molt difícil que aquest personatge a mi em faci riure. El David i el López eren dos cretins, molt cretins, però també tenien un bon cor. Tenien bon cor i eren cretins i insolidaris i totes les merdes que es pot tenir perquè eren els bocs expiatoris de tots nosaltres i d’aquesta part més cretina que tenim. I sembla mentida que, trenta anys després, i després de veure Plats bruts durant tants anys, es creguin que el truc de fer riure sigui la posada en escena o el tipus d’actuació. En Jordi i jo actuàvem així perquè actuàvem així i eren els nostres clowns, el que fèiem, però darrere hi havia molt de pensament.