La Fúmiga s’acomiada amb un final de pel·lícula

Com diuen ells: “Aquesta història mereix un final de pel·lícula.” I així ha estat. Aquest cap de setmana 36.000 persones s’han acomiadat de la Fúmiga al Roig Arena de València. El grup d’Alzira ha decidit de posar punt final al projecte en el moment més dolç de la seva història. Quan eren al cim, han dit prou.

Fa anys que van decidir de posar una data de caducitat al projecte. Tenien clar que la colla d’amics era per damunt del grup de música. Tal com va confessar ahir Àrtur Martínez dalt de l’escenari, tot plegat els feia molt feliços, però també els feia respecte: “Perquè ens disculpareu, però la nostra història d’amistat era més important que qualsevol cosa que podia passar en aquest projecte.”

Enmig de la bogeria que han viscut aquests darrers anys, van decidir de controlar l’única cosa que realment depenia d’ells: quan posar-hi punt final. I el moment pactat ha arribat.

Malgrat tot, al concert d’aquest dissabte, la Fúmiga va voler reivindicar els finals feliços. “Hi ha coses a la vida que s’acaben quan encara t’agraden, quan encara voldries ballar, però decideixes marxar i penses: ‘Que bé que ho hem fet tot.'” I això és, precisament, el que van transmetre dalt de l’escenari. Durant gairebé tres hores, el grup va oferir un concert carregat d’emocions, sentiment i alegria, malgrat la tristesa inevitable d’un comiat.

L’energia contagiosa de la banda va fer vibrar un Roig Arena entregat des del primer minut. Perquè, si alguna cosa ha definit la Fúmiga al llarg d’aquests anys, és aquesta manera d’entendre la vida: ser addictes a viure, a celebrar cada instant, a ballar, a compartir i a esprémer cada moment com si fos el darrer. Potser per això també han sabut acomiadar-se així: amb la mateixa intensitat amb què ho han viscut tot.

I no ho han fet de qualsevol manera. Ho han fet envoltats d’amics. Al llarg de la nit, van compartir escenari amb bona part de les persones amb qui han fet música i camí durant aquests anys, com ara Ginestà, Sandra Monfort, Samantha, Panxo, de Zoo, Suu, i més. Divendres, més noms es van afegir a la festa, com The Tyets i Figa Flawas. Però la Fúmiga també va voler demostrar generositat cedint protagonisme, tant a la prèvia com durant el concert, a alguns dels noms que comencen a despuntar en el panorama musical del País Valencià, com Abril, la Xica, Drasen, Esther i Naina. Una manera de demostrar que, per molt que ells se’n vagin, la música valenciana té el futur assegurat.

El comiat també va ser una oportunitat per a homenatjar els seus referents. Van interpretar “Esbarzers”, de la Gossa Sorda, i van fer pujar a l’escenari Kiko Tur, cantant d’Aspencat, per interpretar un dels seus clàssics: “Quan caminàvem”. Tur s’hi va quedar després per cantar “Monstres i gegants”, que es va convertir en un dels moments més reivindicatius de la nit. En la projecció que acompanyava la cançó, hi van aparèixer Juan Carlos, Ayuso i Mazón. Aquest darrer es va endur la xiulada més forta. De fet, quan va acabar la cançó, tot el Roig Arena va cridar alhora: “Mazón, a presó!” Àrtur Martínez va aprofitar el moment per deixar anar: “Fa anys i dos dies que estem esperant disculpes i dignitat.”

Però si hi ha una cosa que la Fúmiga va voler reivindicar especialment en aquest comiat és la cultura valenciana. No s’hi van deixar res: xarangues, cercaviles, albaes, marxes mores, corals, la muixeranga… Fins i tot la Moma del Corpus i la pilota valenciana. Tot un recorregut per les tradicions que formen part de l’imaginari col·lectiu valencià.

Però per damunt de tot hi va haver un moment especialment emocionant: quan Pep Gimeno, Botifarra, Noelia Llorens, Titana, i Jonatan Penalba, acompanyats de tota la banda, van interpretar “La Malaguenya de Barxeta”. Una cançó que ens connecta directament amb les nostres arrels, amb allò que som i amb el lloc d’on venim. Poques peces tenen aquesta capacitat de despertar un sentiment de pertinença tan profund.

La Fúmiga sempre ha tingut molt clars els seus orígens. El grup va néixer d’una colla d’amics que havien compartit tota una vida entre instruments a la banda de música del poble. Un dia van decidir de muntar la seva xaranga. Primer, van arribar les versions; després, les cançons pròpies. I, amb aquestes cançons, uns quants himnes que han format part de la banda sonora de tota una generació. Precisament perquè mai no han oblidat d’on vénen no hi havia una manera més fidel a la seva història d’acomiadar-se.

En el darrer adeu, van tornar a agafar els instruments de vent i percussió per fer vibrar el Roig Arena amb “Amparito Roca”. La mateixa peça que havien interpretat tantes vegades als carrers dels pobles, que havia fet ballar tanta gent quan encara no eren la Fúmiga, va ser l’encarregada de fer saltar de nou el públic en un d’aquells moments que posen la pell de gallina. Com si, per un instant, tot hagués tornat al principi. Com si el cercle s’hagués tancat.

Els familiars dels dotze components de la Fúmiga també va tenir un protagonisme especial durant el concert. En un moment de la nit, Àrtur els va donar les gràcies per tots aquests anys d’espera i els va prometre que ara era el moment de tornar a casa. Un dels instants més emotius va arribar amb “Mami”. De sobte, a la llotja del Roig Arena van aparèixer les mares de tots els components de la banda. Les veus es van trencar en veure-les i algunes llàgrimes van caure dalt de l’escenari. Una emoció compartida per les mares, que van ballar com ningú la música dels seus fills. Quina cara d’orgull feien totes!

Com que no era un concert normal, la banda va decidir de fer una cosa que no havia fet mai: Àrtur va presentar un per un tots els components del grup. Durant quinze minuts, amb les seves paraules, ens va explicar la història d’una colla d’amics que han estat molt feliços dalt dels escenaris.

De sobte, em va ressonar al cap una frase que Pep, Botifarra, havia pronunciat uns minuts abans, durant l’albada: “Això és l’èxit de la gent normal.” I, com diuen ells, a la gent normal li passen coses boniques.

Durant les presentacions hi va haver molts plors, en recordar tot el que havien viscut junts, però també hi va haver molts somriures i complicitats. Si alguna cosa va quedar clara aquella nit és que estaven convençuts que havia arribat el moment de dir adeu. Però no es van oblidar d’esmentar el número tretze del grup. “Els que som aquí no hem fet res en comparació amb el número tretze. Una persona que un dia es va convertir en milers i milers i que ho ha fet possible. Aquesta és la vostra història, família. Això ho hem fet tots i totes vosaltres, amb l’orgull de poble. El més fort aplaudiment per al nostre públic, la nostra família.”

I, mentre dalt de l’escenari passaven totes aquestes coses, a baix, entre el públic, se n’escrivien moltes més. Una adolescent cantava amb la seva mare com si aquella nit no hagués de tenir mai un final. Dos amics no es van deixar ni una nota per cantar. Una família sencera, fins i tot avis, compartia el concert. Tres amigues s’emocionaven i s’abraçaven. Un nen d’uns cinc anys, uniformat amb la samarreta de la Fúmiga com el seu pare, saltava sense parar. I una noia, des de la primera cançó, deixava caure llàgrimes que ja no s’aturarien en tota la nit.

Fins i tot, entre el públic hi havia qui segurament era el fan més jove del grup. Solament té uns mesos de vida, però sempre podrà dir que les seves mares el van portar al darrer concert de la Fúmiga.

Petites històries que expliquen molt millor que qualsevol xifra què ha significat la Fúmiga per a tanta gent. Perquè les seves cançons han format part de moments compartits, de records, d’amistats i de vides. I, quan un grup aconsegueix això, deixa de ser solament un grup de música.

Per tancar el concert, van triar “Llavors”, la seva cançó dedicada al País Valencià. L’estadi es va il·luminar amb les llums dels mòbils del públic, i es va crear un moment màgic. El final perfecte. Perquè si alguna cosa ha fet la Fúmiga tots aquests anys ha estat reivindicar la seva terra, la seva llengua, la seva gent i les lluites compartides. Per això, no podia acabar d’una altra manera: amb el País Valencià cantant-se a si mateix, orgullós i feliç de ser qui és.

Les cançons de la Fúmiga, com les dels altres grups valencians, ens han ajudat a construir-nos com a poble, especialment quan les coses s’han posat difícils. Potser l’Ajuntament de València, amb el PP i Vox al govern, ha volgut silenciar la Fúmiga, però ells han continuat fent ressonar les seves cançons i recordant-nos qui som com a poble.

Ara baixen dels escenaris, però costa d’imaginar que aquella colla d’amics deixi de fer música. Segurament, de tant en tant, tornaran a agafar els instruments i tocaran “Amparito Roca”. Potser en petit comitè, potser solament per als amics, lluny dels grans escenaris i dels focus. Perquè hi ha coses que no s’acaben quan s’apaguen els llums. Com ara la música.

La Fúmiga ha decidit de posar punt final a la seva història, però potser el seu llegat més bonic comença ara: en totes aquelles colles d’amics que, a partir d’ara, decidiran muntar una xaranga. I que, quan arribi el moment de triar què tocar, potser deixaran de banda “Amparito Roca” per fer sonar les cançons de la Fúmiga.