Quan el contracte de lloguer indefinit el va liquidar el PSOE

Aconseguir que els contractes dels lloguers dels habitatges siguin indefinits i es renovin, de manera forçosa i automàtica. I així evitar trasllats cada dos per tres, i poder viure al mateix pis, amb les condicions i ajusts anuals pactats, tants anys com calgui. Aquesta és la demanda principal de les mobilitzacions de llogaters d’aquests dies. Aquesta demanda té lògica, si més no d’un punt de vista històric: els lloguers a l’estat espanyol ja ho eren, d’indefinits. Van ser-ho fins que el maig del 1985 el govern de Felipe González (PSOE) ho va fulminar, amb el famós decret Boyer, del ministre d’Economia, Hisenda i Comerç Miguel Boyer. Fins aleshores la gent no havia de patir per trasllats continus. Si volien, es quedaven al pis on vivien. Si volien, s’hi quedaven per sempre.

El govern del PSOE i Miguel Boyer van posar fi a aquest gran avantatge per al llogater i van justificar la mesura al BOE, dient que els contractes indefinits feien que els propietaris no oferissin pisos al mercat. I que, a sobre, si els oferien, els oferien cars, perquè els costava molt de fer fora el llogater.  Més oferta de pisos, deia el govern, “reduirà la pressió a l’alça dels lloguers”.

Es va aprovar el decret i no va passar ni l’una cosa ni l’altra. Ni van entrar més pisos, ni van ser més barats. El nombre de pisos de lloguer va continuar baixant, tot i una frenada inicial passatgera. Segons dades oficials (pdf), hi ha hagut una baixada continuada del 51% de lloguers el 1950 al 20% d’ara. I si el 1981, abans del decret Boyer, els pisos de lloguer eren el 25%, després del decret, el 1991, eren el 22%. Quant als preus dels lloguers, el decret no els va pas fer baixar, sinó que va tenir l’efecte contrari: els preus van pujar, com el govern del PSOE admetia el 1994, en un altre BOE.

El decret Boyer, deien els socialistes anys després d’aprovar-lo, “ha originat una enorme inestabilitat en el mercat dels habitatges de lloguer, perquè ha afavorit un fenomen de contractes de curta durada. Això, al seu torn, ha causat un augment molt significatiu dels lloguers, que s’ha agreujat pel fet que coincidís amb un període d’augment dels preus al mercat immobiliari”. Llegit aquest BOE així, semblaria que el PSOE girava cua i tornava al lloguer indefinit. No va ser el cas. La llei del 1994 va consolidar la fi de la pròrroga. Això sí, la llei establia que els lloguers no podien ser d’un any o dos de contracte, sinó de cinc, pel cap baix. I, bàsicament, quaranta anys després som al mateix punt: negociant la durada d’un contracte que sempre té un límit.

Avui, dimarts, el PSOE, empès pel drama de la Maricarmen, la dona de Madrid de vuitanta-set anys i amb un 50% de discapacitat, desnonada, diu que fa un decret de l’habitatge.El PSOE negocia fins al darrer moment amb els altres partits. Veurem si aquest decret conté la pròrroga indefinida que el PSOE va fulminar, com reclamen les organitzacions de llogaters.

Mercat dual

A partir de l’any 1985, s’ha de dir, els lloguers amb pròrroga forçosa no van desaparèixer del mercat. El mercat va ser, i és, dual: per una banda, els lloguers signats abans del 1985 (ara anomenats “de renda antiga”), amb la pròrroga forçosa i que encara en queden uns quants milers; i els signats a partir del 1985, sense pròrroga forçosa.

Aquell any 1985, dels 350 diputats del congrés espanyol, tan sols 7 (PCE i CDS) van votar en contra de fer caure la pròrroga forçosa. 169 van votar a favor de posar fi a aquell gran avantatge per als llogaters (PSOE i PNB) i 70 es van abstenir (PP i Minoria Catalana). 104 diputats no van ser presents en una votació recollida al diari de sessions (pdf) inclosa dins un paquet general de mesures liberalitzadores, en què els lloguers es tractaven a l’article 9.

Quant a Miguel Boyer, al cap de tres mesos d’haver-se aprovat el decret, el juliol del 1985, va dimitir el càrrec, després d’una vaga general contra la liberalització de les pensions. Abans de morir, el 2014, es va acostar al PP, fins al punt de fer-se patró de la Fundació FAES de José María Aznar. Un exemple de vas comunicant entre PP i PSOE.