Roger Español: “Al judici em bullia la sang”

El judici per la mutilació ocular a Roger Español ha quedat vist per a sentència. Ara és feina del tribunal decidir si l’excepcionalitat de disparar bales de goma al carrer de Sardenya de Barcelona era justificada –gairebé no se’n van disparar enlloc més–, si l’escopeter Israel Ramos volia fer mal quan va prémer el gallet i si els seus comandaments van decidir de no impedir-ho tot i que eren conscients del risc. Ha estat l’únic judici per la violència policíaca del Primer d’Octubre i la primera vegada que es jutja una mutilació per bala de goma amb l’escopeter plenament identificat.

Español explica en aquesta entrevista que està plenament satisfet amb la manera com han dut el judici els seus advocats, que hi han aportat tota mena d’enregistraments, informes i testimonis que reforçaven la seva versió. Els policies, en canvi, hi han aportat únicament desenes d’agents repetint un relat desmentit per les imatges. Malgrat això, no les té totes sobre el sentit de la sentència i considera que una condemna als agents, seguida d’una amnistia, seria una derrota. “Si en aquest cas, amb tantes imatges i tot tan ben demostrat, no s’arriba a la conclusió que hi va haver la intencionalitat de fer mal, difícilment s’hi arribarà en qualsevol altre judici”, conclou.

—Com ha estat reviure el judici amb els policies al costat?
—Força impactant. Unes muntanyes russes, sobretot quan van declarar els policies amb tota aquella exageració respecte d’allò que realment va passar a l’Escola Ramon Llull. Hi ha hagut moments complicats, intercanvis de mirades amb els policies… Això et toca.

—És sorprenent que qui hagi tingut un atac d’hipertensió en el judici hagi estat l’inspector en cap de la unitat.
—A més, el primer d’octubre, que és quan havíem d’acabar el judici. Va ser una sorpresa, els altres dies no semblava que ho hagués passat tan malament. Ens van tenir mitja hora esperant fora de la sala i només vam saber que no podia venir quan vam seure tots.

—Us va molestar haver d’allargar més l’agonia de tot aquest procés, que ja ha durat nou anys?
—Sí, tenia molt coll avall que el primer d’octubre acabaria el judici. És una data molt marcada i important per a mi. Saber que s’allargaria una mica més em va fer emprenyar bastant.

—El dia que es van reproduir les imatges dels fets, us vam veure afectat. Les havíeu mirades tot preparant el judici?
—Les havia vistes, però allà, amb tota la parafernàlia del judici i amb els policies al costat, va ser un cop de realitat. Fins llavors, no era del tot conscient que en aquell curt espai de temps en què van succeir tots els fets m’havia canviat tant la vida. Va ser com un xoc de realitat que es va accentuar més amb la solemnitat del judici.

—Malgrat l’impacte, és el punt fort de la vostra acusació. Els policies van descriure un relat apocalíptic, però les imatges ho desmenteixen.
—Van portar com a testimonis cinquanta policies que representa que estaven obligats a dir la veritat. Però totes aquelles exageracions, moltes de les quals directament mentida, no tindran cap conseqüència. Nosaltres hem aportat testimonis, imatges, pèrits… i l’altra part ha aportat cinquanta policies dient tots la mateixa cosa. Hem aportat tot el pes documental, peritatges que han costat molt, fins i tot el que va poder identificar l’escopeter. És la primera vegada que passa en un judici així a l’estat espanyol. En canvi, per defensar els policies l’única cosa que han fet ha estat portar més policies exagerant absolutament els fets.

—Durant l’interrogatori de Benet Salellas, l’escopeter va assumir obertament que havia disparat el tret, però també va dir que no n’era responsable i que els agents no es feien càrrec d’on anava la bala de goma. Què vau pensar?
—Em bullia la sang. Cap dels policies que han declarat no ha dit mai que va veure ningú caure desplomat a terra. És increïble com un escopeter pot disparar una bala de goma i no veure quins efectes té. Aquell escopeter va disparar cap on era jo, a la banda dreta, al costat dels periodistes. I diuen que no en van veure cap, i això que anaven identificats amb el braçalet i els jupetins. A més, i això ho vaig descobrir al judici, tenen restringit el tret quan rere la gent contra qui disparen hi ha una paret o no hi ha possibilitat d’escapatòria. Que confirmés que almenys va disparar dues bales de goma en el meu sentit, que digués que no va veure caure ningú, que no veiés quins efectes van tenir aquells trets que va disparar… sembla bastant poc creïble.

—Com ho recordeu? Qui us va ajudar després del tret?
—No vaig veure que em disparessin, simplement vaig rebre el tret, em vaig posar les mans a la cara i vaig caure a terra. Després d’això, vaig començar a notar que em sortia sang i vaig lligar caps. Vaig entendre que havia estat una bala de goma i que podia ser greu. Recordo crits de gent demanant que no disparessin més. Tot i això, van continuar disparant cap a la meva direcció. Després, recordo que em van agafar i em van apartar cap a un portal, va venir l’ambulància i vaig ser atès.

—El vostre advocat va demanar que us garantissin reconeixement, reparació i garanties de no-repetició. En algun moment d’aquests nou anys se us ha adreçat algú de la policia espanyola o del govern espanyol?
—No, en cap moment. El Benet va recordar que abans del judici pel cas de l’Ester Quintana la Generalitat es va interessar per ella i fins i tot van arribar a un acord econòmic. En el meu cas no ha estat així en cap moment. Al contrari, han intentat de criminalitzar-me i justificar la seva actitud, dient que jo havia atemptat contra l’autoritat i que els havia llançat tanques. Han mirat de justificar allò que m’havia passat pels fets anteriors. No tenen en compte que són dos moments del tot diferents. Quan rebo el tret, com es veu a les imatges, sóc a la vorera, envoltat de periodistes i sense actitud de confrontació.

—De fet, vau declarar que ho consideràveu una represàlia i gran part del judici és per a demostrar la intencionalitat de l’escopeter. Creieu que el tribunal ho veurà així?
—Bé, és la justícia espanyola jutjant la policia espanyola. És molt complicat arribar a la justícia i la reparació. Però no sols hi ha el dol o la intencionalitat de disparar-me a mi directament, sinó que els policies també saben que aquell tret pot fer mal, sobretot a curta distància. Encara que no sigui fer-me mal a mi, ja és una intencionalitat de fer mal. No sé si arribarem on nosaltres volem arribar, però és clar que hi havia intencionalitat de castigar i de fer mal.

—Si el tribunal considera que són culpables de lesió imprudent, però no hi ha intencionalitat, podria amnistiar els agents. Què significaria?
—Seria una derrota, realment. Si en aquest cas, amb tantes imatges i tot tan ben demostrat, no s’arriba a la conclusió que hi va haver la intencionalitat de fer mal, difícilment s’hi arribarà en qualsevol altre judici. Hauria de marcar un precedent per a judicis semblants en el futur. Seria una derrota. No sols per a mi, sinó també per a tots els judicis que puguin venir.

—Heu sentit el pes de protagonitzar l’únic judici per la violència del Primer d’Octubre?
—Del tot. És evident que si hi hagués hagut els més de cent policies acusats que hi havia al principi, tindríem més força. L’excés de la violència policíaca és evident en totes les imatges. És un pes afegit, hi ha molta gent que s’ha quedat sense reparació, reconeixement ni justícia, i tot això pesa. Més de mil persones ferides estan pendents d’aquest judici.

—Aquests dies heu demanat ajut econòmic per a cobrir part dels 100.000 euros que us ha costat el procés. Us heu sentit acompanyat?
—Sí, del tot. Irídia i les entitats socials han estat al meu costat en tot moment, en l’àmbit judicial i del punt de vista psicològic. Durant aquests nou anys hi ha hagut molts alts i baixos. Com que és un judici amb una càrrega política forta, durant aquests nou anys els moviments polítics han estat nombrosos i variats, he passat unes muntanyes russes de sentiments. També he tingut molt de suport de la ciutadania, que me l’ha fet arribar de moltes maneres.

—El judici ha mostrat una part del procés que havia quedat més amagada: depressió, ansietat, problemes socials i insensibilitat crítica per a tocar el saxòfon. Com vau entomar que els advocats de la policia ho menystinguessin dient que sí que podíeu bufar i que, fins i tot, havíeu tingut una nova vida presentant-vos a les eleccions?
—Un cop baix. La meva vida econòmica i professional es va aturar del tot. Havíem preparat molt el meu interrogatori, m’esperava que els advocats fossin més incisius en uns altres aspectes. Però només em van preguntar això i em vaig quedar estranyat. No tenen en compte que el meu intent de tornar a l’activitat professional [musical] es va deure a la meva situació econòmica. Necessitava recuperar-me econòmicament. Que només em preguntessin si havia tocat tal dia o tal altre, o si m’havia presentat a les eleccions… Evidentment, hi havia un component polític i el moviment independentista era en un altre moment. Però també hi veia un futur professional, la possibilitat de guanyar diners.

—Malgrat tot, heu acabat tranquil el judici?
—Els al·legats que van fer els nostres advocats em van deixar amb la boca oberta. Em vaig adonar de moltes coses, ho van fer espectacularment bé. En vaig sortir molt tranquil, tot i saber que és la justícia espanyola jutjant la policia espanyola: van deixar molt clar que tenim tota la raó i el pes probatori.