Cicatrius, recels i trinxeres: qui és qui en la samfaina del front d’esquerres espanyol

L’avançament electoral ha agafat l’esquerra espanyola amb el pas canviat. El bloc és atomitzat per sigles, cares i recels. La referència política principal, Sumar, es troba en mínims històrics de suport, segons els sondatges. Yolanda Díaz n’ha fugit –amb els ulls fixats en la direcció de l’Organització Internacional del Treball– per no haver-ne de gestionar l’embarrancament.

Divendres s’acaba el termini per a presentar coalicions a les eleccions i, ara per ara, allò que havia de ser un front unitari d’esquerres és una samfaina. Sumar canviarà de nom i s’hi presentarà com a Front Ampli. L’operació de maquillatge té el suport dels Comuns, Més Madrid, Esquerra Unida i el Moviment Sumar, i es presentarà en públic dissabte.

El Front Ampli, tot i la pompositat de la marca, té una projecció de catorze diputats en la millor de les previsions, segons els sondatges. El 2023, Sumar, que integrava Podem, en va obtenir trenta-un. L’esquerra somiava Gabriel Rufián dirigint la remuntada com a cap de cartell, però la candidata, de moment, serà Ada Colau.

Rufián, que assegura que vol un acord entre les esquerres –en contra d’allò que defensa la direcció del seu partit–, serà el cap de llista d’ERC, que ha tancat una aliança amb Podem, una formació del tot residual a Catalunya. Arreu de l’estat, els sondatges li atorgaven un màxim de quatre escons.

El panorama és ple de cicatrius, però tots els partits i protagonistes asseguren que hi ha contactes o fan cants de sirena per engrandir la seva trinxera. La ruptura entre Sumar i Podem al congrés espanyol encara cou i, tot i que Colau ha ofert fer un pas al costat per mirar de trobar una entesa, les cúpules de totes dues formacions encara s’intercanvien retrets als mitjans.

Dit això, la malfiança i les crítiques esquitxen tots els actors: Esquerra Unida, Rufián i Més Madrid, que arrossega una guerra interna.

La tornada efímera de Colau?

L’ex-batllessa de Barcelona Ada Colau ha tornat al primer pla de la política. Després d’haver alimentat rumors durant dies, ha acceptat la proposta d’encapçalar el Front Ampli amb el suport dels quatre partits que formen la coalició. Colau, que va ser batllessa entre el 2016 i el 2023 –segons que va dir, va refusar ser ministra al govern del PSOE i Sumar–, ara presidia la fundació dels comuns, Sentit Comú.

Però la candidatura no és definitiva. Dimecres va assegurar que estaria disposada a renunciar-hi si això facilitava la incorporació de Podem. Fins i tot va oferir de canviar el nom de la coalició. L’objectiu, segons ella, és una candidatura unitària, sense vets ni línies vermelles. Això vol dir amb Irene Montero, però també amb Gabriel Rufián i formacions com Compromís, Més i la Chunta.

Cal dir que la relació entre els Comuns i Podem acumula greuges i tensió de fa temps. Colau ha estat més pròxima a Yolanda Díaz que no pas al binomi Pablo Iglesias i Irene Montero. Per exemple, l’octubre del 2023, quan es negociava la composició del nou govern espanyol format pel PSOE i Sumar, l’ex-batllessa va exigir a Podem que respectés els compromisos de la coalició. Iglesias hi va reaccionar amb duresa i va advertir que aquelles declaracions tindrien conseqüències.

Cal dir que Gerardo Pisarello, ex-primer tinent de batllia de Barcelona i home de la màxima confiança de Colau, també ha estat un gran defensor de l’entrada de Rufián al Front Ampli i hi ha tingut contactes. Ara, la relació entre ERC i els Comuns no és fàcil arran de tota mena de topades, sobretot a Barcelona. De fet, els Comuns han acusat Rufián d’haver alimentat la divisió de l’esquerra optant per ser el cap de llista d’ERC.

Mónica García i Emilio Delgado, enemics íntims

La designació d’Emilio Delgado com a cap de llista del Front Ampli per Madrid té un antecedent especialment significatiu, una guerra oberta al cor de Més Madrid. Fa menys de mig any, Delgado i Mónica García, ministra de Sanitat espanyola i dirigent de la formació, es disputaven el control de la direcció.

García, metgessa anestesiòloga, es va donar a conèixer políticament com una de les principals adversàries d’Isabel Díaz Ayuso a l’Assemblea madrilenya. Va esdevenir ministra de Sanitat el novembre del 2023, quan Més Madrid es va integrar al govern espanyol de Pedro Sánchez mitjançant Sumar.

Delgado, també diputat a l’Assemblea madrilenya, representa un altre sector del partit. Al febrer va organitzar a Madrid un acte amb Rufián per a debatre sobre el futur de les esquerres, una iniciativa que no havia acordat amb la direcció. Aquella reunió va disparar la tensió interna.

Segons que va publicar El País, el conflicte va esclatar quan García va comunicar per telèfon a Delgado que, durant un acte conjunt amb militants, anunciaria la seva candidatura a la direcció del partit. “No em sembla bé”, li va dir Delgado. “A mi tampoc no em va semblar bé allò d’en Rufián”, li va respondre ella.

El conflicte tenia arrels més profundes. De fet, tots dos dirigents discrepaven fins i tot del format de les primàries. Delgado les volia obrir a tots els simpatitzants i García defensava el sistema establert pel partit.

Fora de la guerra interna, la relació entre García i Irene Montero no és precisament cordial. L’abril del 2025, quan Montero va convidar Sumar a integrar-se directament al PSOE –pel vassallatge que hi veia amb Pedro Sánchez–, García no es va poder contenir i va dir que estava tipa de les seves lliçons i insults. I encara va anar més enllà: va acusar Podem d’assemblar-se cada vegada més al PP i Vox perquè, segons ella, pretenien de fer caure el govern i presentar-se com els salvadors del país.

Antonio Maíllo, el dirigent a qui Montero va plantar

Un altre dels protagonistes de les negociacions és Antonio Maíllo, coordinador federal d’Esquerra Unida (EU). Professor de llatí i grec, el dirigent d’EU ha defensat la necessitat de reconstruir un espai electoral conjunt –com va ser Unides Podem, que va arribar a setanta-un diputats al congrés– i ha insistit repetidament a incorporar-hi Podem.

Però la seva relació amb Irene Montero també ha tingut moments de tensió. El maig del 2025, tots dos havien de participar en un homenatge a Julio Anguita a Còrdova, pel cinquè aniversari de la mort de l’històric dirigent comunista. Tres hores abans de l’acte, Podem va anunciar que Montero no hi assistiria.

En lloc d’anar-hi, l’ex-ministra d’Igualtat va enviar una carta en què recuperava la teoria de les dues ribes d’Anguita i criticava el govern espanyol. Montero situava en una riba els qui defensaven la pau i, a l’altra, els qui avalaven el rearmament. El missatge apuntava directament a Esquerra Unida, que formava part del govern espanyol mitjançant Sumar.

Maíllo va expressar sorpresa per l’absència i va lamentar la sobreactuació. També va recordar que Anguita mereixia respecte. Malgrat això, ha continuat defensant la necessitat d’arribar a acords amb Podem. En canvi, amb Rufián ha estat més taxatiu: “És aigua passada, no serà candidat del Front Ampli.”

Verónica Martínez, la veu de Sumar

Verónica Martínez, inspectora de treball i portaveu parlamentària de Sumar al congrés, és una altra de les cares destacades de les negociacions. Codirigent de Moviment Sumar, representa l’organització sorgida del projecte electoral que Yolanda Díaz va impulsar el 2023.

El seu paper és diferent del de García i Colau. Martínez ha defensat la negociació entre els partits i ha insistit en la necessitat de mantenir la discreció, sobretot quan les discrepàncies sobre el repartiment de les candidatures han transcendit públicament. També ha fet una crida a Podem perquè reconsideri la decisió de quedar fora del Front Ampli.

“Això és molt senzill, si vols posar la teva posició damunt la taula i arribar a un acord, allò que has de fer és reunir-te”, ha dit. Segons Martínez, Sumar no s’ha aixecat en cap moment de la taula de negociació amb la intenció de “tancar tots els aspectes per a una aliança estable”. “No volem discutir d’aquí a tres mesos en un procés electoral”, ha afegit.

Tanmateix, el seu partit arrossega una ruptura traumàtica amb Podem. Després de les eleccions espanyoles del 2023, els diputats de Podem van abandonar el grup parlamentari de Sumar i es van integrar al grup mixt. La divisió va consolidar dues organitzacions que competien pel mateix espai electoral.

Al darrere de la disputa hi ha Yolanda Díaz, actual vice-presidenta del govern espanyol i impulsora de Sumar. Tot i que ara no encapçala la nova candidatura, la seva trajectòria resulta imprescindible per a entendre la tensió actual.

El juny del 2023, Ione Belarra, secretària general de Podem, va acusar Sumar d’haver vetat Irene Montero a les llistes de les eleccions espanyoles. Belarra va denunciar que els demanaven de sacrificar el principal actiu polític del partit. L’exclusió de Montero va ser un dels episodis més conflictius de la negociació.

La mateixa Montero va arribar a qualificar la designació de Díaz com a successora de Pablo Iglesias, l’any 2021, del “principal error polític” que havia comès Podem.

Irene Montero i Ione Belarra, la bicefàlia de Podem

Irene Montero és el principal referent electoral de Podem. Ex-ministra d’Igualtat del govern espanyol entre el 2020 i el 2023 i actualment eurodiputada, ha estat una de les figures més visibles del partit d’ençà de la retirada de Pablo Iglesias de la primera línia institucional.

Montero ha estat protagonista d’algunes de les disputes més dures dins l’esquerra espanyola. A més de les topades amb Díaz, García i Maíllo, també ha criticat reiteradament el govern de Pedro Sánchez per la política de defensa i per la resposta a la guerra de Gaza. També ha posat en dubte que Sumar representi una alternativa política realment diferent del PSOE.

Així mateix, ha treballat per formar una aliança amb Gabriel Rufián –i de retruc amb ERC– que situa Podem fora del Front Ampli. Tot i que ha reconegut converses amb els impulsors de la coalició –havia posat com a condició fer-hi primàries obertes, cosa que Sumar no ha acceptat–, ha descartat que el seu partit s’hi integri en les condicions actuals. En canvi, ha deixat oberta la possibilitat d’acords territorials.

Ione Belarra, secretària general de Podem i ex-ministra de Drets Socials espanyola, representa la direcció orgànica que ha conduït la ruptura amb Sumar. Ha defensat la preservació d’un projecte polític propi i ha criticat repetidament les decisions del govern espanyol, sobretot l’augment de la despesa militar.

Aquesta setmana, Belarra ha reivindicat l’aliança amb ERC com un acord històric i ha convidat les altres forces de l’esquerra a afegir-s’hi. Cal recordar que al febrer la dirigent va criticar la intenció de Rufián de reordenar l’esquerra espanyola si es feia només amb el prisma del càlcul electoral: “Si la proposta es redueix al càlcul de la llei electoral, a la matemàtica parlamentària, a elegir la candidatura amb més opcions, llavors la conclusió és clara: cal donar suport al PSOE i cal votar el PSOE perquè és la candidatura més gran.”

Gabriel Rufián i Oriol Junqueras, un cisma a l’horitzó?

Gabriel Rufián, portaveu d’ERC al congrés espanyol, és la figura que fa més temps que defensa la necessitat de construir aliances entre les esquerres, sobretot per impedir un govern del PP i Vox. Aquesta estratègia l’ha acostat a dirigents com Emilio Delgado, amb qui va compartir un acte a Madrid que va acabar contribuint a la crisi interna de Més Madrid.

Però l’aliança que finalment ha impulsat no és amb el Front Ampli, sinó amb Podem. L’acord estableix que Podem no es presentarà a Catalunya i que donarà suport a ERC –amb alguns candidats a les llistes. En canvi, ell participarà en actes electorals amb Irene Montero fora de Catalunya (excepte al País Basc, on el pacte amb EH Bildu no ho permet).

L’entesa contrasta amb les crítiques que el dirigent va dedicar a Podem i a Iglesias ara fa uns quants anys a Twitter. El 2014, qualificava el seu discurs de ser “unionista i trampós” i ironitzava sobre els seus posicionaments: “A mi, del PSOE, allò que més m’agrada és Pablo Iglesias” o “A mi, de Podem, allò que més m’agrada és Lerroux”. El 2018, fins i tot, va retreure a Iglesias que anés als Lledoners a negociar el pressupost espanyol amb Junqueras en compte de pressionar Pedro Sánchez perquè l’alliberés.

Pues yo he visto muy bien a Pablo Iglesias. pic.twitter.com/e9f0fW9mpp

— Gabriel Rufián (@gabrielrufian) February 23, 2015

La decisió d’acostar-se a Podem ha originat discrepàncies dins ERC. El president, Oriol Junqueras, ha defensat de mantenir-ne la identitat independentista i ha refusat de diluir-la en una candidatura d’àmbit espanyol. Aquesta setmana, el portaveu adjunt, Isaac Albert, va descartar una aliança amb els Comuns, però Rufián el va desautoritzar i va defensar que també calia explorar aquesta via.

Figures destacades d’ERC, com ara l’ex-consellera Dolors Bassa, han lamentat que la direcció no consultés la militància sobre l’acord amb Podem i n’ha qüestionat els beneficis. Segons Bassa, Podem hi surt guanyant electoralment i Rufián aconsegueix d’impulsar la proposta política que feia temps que defensava.

De moment, no s’han fet públics tots els detalls de les llistes, però Rufián, més enllà de l’entesa amb Podem, disposarà de nous companys als escons del congrés. Diputats com Pilar Vallugera i Jordi Salvador, amb qui la relació no era bona i hi tenia picabaralles, no repetiran. Com tampoc Francesc-Marc Álvaro, que serà cap de llista al senat per Barcelona.

Què passa amb les Illes i el País Valencià?

El Front Ampli també topa amb les reticències de Més i Compromís, que volen preservar el protagonisme que tenen i evitar de quedar subordinats en una candidatura d’àmbit espanyol. A les Illes, Més per Mallorca i Més per Menorca, juntament amb Ara Eivissa, opten per una candidatura unitària articulada entorn d’Ara Més, oberta a incorporar-hi més formacions d’esquerres, però amb un lideratge propi i una relació de caràcter confederal amb el Front Ampli.

Al País Valencià, Compromís també té converses amb unes quantes formacions, entre les quals Esquerra Unida i Podem, però defensa que la candidatura es presenti amb la seva marca i amb un caràcter del tot valencianista. Aquesta exigència ha topat amb l’oposició d’Esquerra Unida, que considera que la fórmula relegaria la resta de partits a un paper secundari.