S’ha mort Carles Solà, ex-rector de la UAB i conseller d’Universitats en el primer tripartit

A punt de fer vuitanta-un anys, la matinada d’aquest dissabte, s’ha mort a Sant Cugat del Vallès, on residia de feia anys, Carles Solà i Ferrando (Xàtiva, la Costera, 1945), catedràtic d’enginyeria química, ex-rector de la Universitat Autònoma de Barcelona, conseller d’Universitats i Recerca del primer tripartit –presidit per Pasqual Maragall– i referent històric del valencianisme polític d’esquerres. Independentista “de tota la vida”, va tancar la llista de Solidaritat Catalana per la Independència l’any 2010.

Carles Solà va estudiar química a la Universitat de València, on va ser professor adjunt i agregat de química tècnica. L’any 1977 va ser nomenat catedràtic de química tècnica a la Universitat Autònoma de Barcelona, fins el 1983, en què aquesta disciplina va passar a anomenar-se enginyeria química. Més tard va impulsar el grau de biotecnologia, en què va ser professor fins a la jubilació, l’any 2016, quan va passar a ser-ne emèrit. 

L’any 1994 va ser elegit rector de la Universitat Autònoma de Barcelona. Deixant ben clar el seu compromís amb el país, en l’obertura del curs universitari, presidit per Jordi Pujol, va decidir de trencar la tradició i exhibir només la bandera catalana i deixar de banda, doncs, l’espanyola.

Va ser rector fins l’any 2002. Durant els anys de rectorat es va inaugurar la plaça Cívica del campus universitari i es van aixecar, el setembre del 1999, les quatre columnes obra de l’escultor Andreu Alfaro que han esdevingut símbol de la UAB. Aquest gran monument a la Xarxa Vives i als Països Catalans va ser extremadament complicat d’aconseguir, però Solà i el seu equip rectoral van saber esquivar tots els entrebancs, també econòmics, per a fer-lo realitat, conscients que, des del catalanisme, marcaria simbòlicament el futur de la universitat.  

El darrer dia que el vaig visitar, ja molt malalt, encara explicava entusiasmat alguns dels tràngols – arquitectònics, econòmics i conceptuals– que va haver de travessar per fer-la possible. A la sala gran de sa casa, just a l’altra banda del sofà on sèiem, un altre Alfaro, el famós i emblemàtic Catalan Power, resumia a la perfecció la seua vida: excel·lència, modernitat, ambició, compromís.

Un compromís que va demostrar sempre que va caldre. El gener del 1999, essent rector de la universitat, i amb motiu d’una visita del president del govern espanyol d’aleshores, José María Aznar, al Centre Nacional de Microelectrònica (situat dins el campus), es va lliurar una batalla campal entre la policia espanyola i centenars de manifestants que protestaven contra la presència del mandatari. L’agressió de la policia contra els manifestants es va perllongar durant dues hores, amb llançament de pilotes de goma, i hi van resultar ferits catorze estudiants i cinc agents. Carles Solà va condemnar durament i sense contemplacions aquests fets i, tot i que ell s’havia oposat a l’entrada de la policia al campus, va posar el càrrec a disposició del claustre, el qual, dies després, en una reunió extraordinària, el va ratificar amb una àmplia majoria i alhora declarà Aznar persona non grata. 

Anys més tard va repassar el seu pas pel rectorat en aquesta entrevista en vídeo.

Solà, que havia militat durant la dictadura en el desaparegut Partit Socialista del País Valencià, del qual es va separar quan es va fusionar amb el PSOE, el desembre del 2003 va acceptar la proposta de Josep-Lluís Carod-Rovira de ser conseller del govern de Pasqual Maragall, el primer conseller valencià de la Generalitat de Catalunya.

Sempre decidit a remarcar la condició de valencià, en el moment de prometre el càrrec Solà va afegir un inesperat “Visca el País Valencià!”, que va sorprendre més d’un. Hi donava tanta importància, a això, que anys després, i decebut encara pel seu pas per la política, remarcava en les converses privades que si havia acceptat el càrrec en bona part havia estat perquè creia que era important que un valencià fos amb normalitat conseller de la Generalitat de Catalunya, com una manera de recordar a tothom que les fronteres de la catalanitat no s’acaben en les fronteres de l’autonomia. 

Com a conseller va treballar per aconseguir competències pròpies catalanes en matèria d’educació i investigació i, com que tenia també la responsabilitat sobre societat de la informació, va ser el conseller que va poder celebrar la independència catalana a la xarxa, arran de l’aprovació del domini .cat. El domini havia estat reclamat per la societat civil, però ell en tot moment va estar atent al procés i, amb una gran discreció, va fer algunes de les gestions polítiques, sobretot amb el govern espanyol, que van aplanar el camí per a la consecució del domini.

Amb tot, aquell pas fugaç per la política va tenir el seu preu. Solà va veure de prop les misèries que acompanyen el partidisme i que l’angoixaven sobre manera. I, com va confessar anys després, la seua brillant carrera universitària se’n va ressentir.

Defensor sempre, d’ençà de la seua joventut, dels Països Catalans, Carles Solà fou un dels fundadors i tercer president de la Xarxa Vives d’Universitats (l’any 1998), institució de la qual va rebre la Medalla d’Honor l’any 2021. Ell i dotze rectors més que han romàs en la memòria també pel seu compromís amb el país –com Nadal Batle o Pedro Ruiz– van posar a Morella l’any 1994 els fonaments d’una institució universitària que clarament desbordava el marc espanyol i autonòmic i que acabà aplegant totes les universitats dels Països Catalans i la de Sardenya, per l’Alguer.

Reconegut internacionalment pel seu treball com a gestor universitari, Solà també va ser membre de l’institut d’Estudis Catalans, president de la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles (CRUE), membre del comitè executiu de l’Associació Internacional de Presidents d’Universitat (2000-2002) i membre del Consell de l’Associació Universitària Europea (2001-2005). Era doctor honoris causa per la universitat anglesa de Southampton.

En una entrevista publicada a VilaWeb l’any 2024, Carles Solà va criticar obertament la professionalització de la política i va lamentar el tomb del moviment independentista després del Primer d’Octubre que, a parer seu, ha acabat convertint-nos en “una autonomia que no molesta”. 

Gran conversador i home d’una vida social discreta, però riquíssima, Carles Solà era feliç fent un arròs per als amics i compartint sobretaules de les quals, aquests darrers mesos, havien anat desapareixent gent que estimava. Entre els més recents, Ernest Sena, que va faltar el mes passat. Però el moment més dolorós va ser la mort, ara fa uns quants anys, de la seua dona, Rosa, amb qui feia un magnífic equip i amb qui havia compartit tota una vida de projectes i il·lusions.