Miquel Segarra i Xavi Barrera, quaranta anys contant el País Valencià per a TV3

Ens hem citat a la redacció de VilaWeb a València, i hi arriben relaxats, amb una fila diferent de la que feien quan arrossegaven el carro amb la càmera, el trípode, la motxilla i tot el material per a cobrir informacions per a TV3. Ara 3Cat, encara que costa de canviar el xip i el nom. A l’Octubre mateix, darrere la càmera, han fet entrevistes, han enregistrat exposicions, i, és clar, han informat dels Premis Octubre en l’època que l’Editorial 3i4 encara els organitzava. El posat que ara tenen Xavier Barrera i Miquel Segarra és el d’aquell que sap que està en situació de vacances permanent, que ningú no l’espera, que no arriba tard. En el seu cas, que no han d’agafar el cotxe per anar a cobrir una conferència de premsa, un accident o la festa de Sant Antoni de Canals. Que no s’han de preocupar per unes acreditacions que no arriben mai o per la falta de cobertura de la motxilla per a emetre en directe qualsevol esdeveniment. És per això que la conversa que mantenim és distesa, sense límit de temps, i saltant d’un tema a un altre.

Barrera i Segarra han estat el productor i el càmera de la delegació de TV3 al País Valencià durant prop de quaranta anys. Una parella estable, quasi família, diuen, perquè han compartit més hores a la feina que no les que han passat amb la família de debò. Ara Segarra experimenta els primers dies com a jubilat. El darrer dia de faena de Barrera va ser el 29 d’octubre de 2024, per tant, ja no li va tocar de cobrir els efectes de la gota freda.

Al pis de Joan Bustos, per començar

La trobada la fem perquè ens expliquen com han viscut i com han contat els darrers quaranta anys del País Valencià per mitjà dels informatius de TV3. Ells no han eixit en pantalla, però la seua tasca ha estat fonamental. Miquel Segarra va començar el 1987, quan es va obrir la delegació, i Xavi Barrera s’hi va incorporar el 1989. Han vist com passaven els delegats per l’oficina del carrer Ambaixador Vich. Primer, Joan Bustos, amb qui ho van engegar tot, i que va faltar l’any 1995. Després, amb Juli Esteve, Empar Marco i, més recentment, amb Pepa Ferrer, que continua a la delegació amb uns altres companys, tot i que, per exemple, la figura del productor ha desaparegut.

La delegació de TV3 al País Valencià es va obrir el maig del 1987. El malaguanyat Joan Bustos ja era el corresponsal, i Miquel Segarra treballava en una productora de Castelló que era qui servia les imatges a TV3. Quan es va prendre la decisió de donar més pes a la seu valenciana, Segarra es va traslladar a València. “Els primers anys, la delegació estava en el pis de Joan Bustos. Allà hi havia l’habitació de TV3 amb tot el material que vaig baixar jo de Barcelona.”

Dos anys més tard, Xavi Barrera va canviar Barcelona per València per muntar i obrir, físicament, un despatx que era la redacció i el magatzem del material. Van tardar tres mesos a trobar la seu del carrer ambaixador Vich on encara hi ha TV3.

Amb moto a cercar les cintes a l’aeroport

Barrera, que a València ha fet de productor, a Barcelona tenia una tasca completament diferent que explica de manera molt gràfica com es feia la televisió en els anys vuitanta i que ara, sembla ciència-ficció. “A Barcelona era motorista. Amb la moto recollia les cintes. Les de València que venien amb autobús, Mediterráneo Exprés… O anava a l’aeroport, a recollir cintes que venien de Madrid amb avió, o enfilava cap a Andorra, a recollir cintes per a l’informatiu.”

És possible que els lectors més joves del diari no entenguen què significa això d’anar a la parada de l’autobús o a l’aeroport a cercar les cintes amb les cròniques o amb els bruts que després s’editarien a la redacció de Sant Joan Despí, o al carrer de Numància de Barcelona, entre el 1983 i el 1986. Quan Barrera diu cintes, vol dir cintes físiques, en format Betacam.

En aquests quaranta anys han viscut l’evolució de l’analògic al digital. Les primeres càmeres pesaven uns deu quilos o dotze i, de mica en mica, van anar reduint el pes fins a arribar a les digitals. Ara, però, han incorporat les motxilles connectades per a emetre en directe o enviar els bruts. Entre una cosa i una altra, els motoristes van desaparèixer i les imatges s’enviaven per satèl·lit a Sant Joan Despí des de Canal 9 o Televisió Espanyola, o directament des d’un repetidor. “Pujàvem al Bartolo, per exemple, o si gravaves a Múrcia, te n’anaves al repetidor de la muntanya i ho enviaves des d’allà”, diuen pràcticament a cor Xavi Barrera i Miquel Segarra.

Uns anys complicats i il·lusionants

Dels primers anys de la delegació, a final dels anys vuitanta del segle passat, Segarra ho recorda tot amb una certa emoció. “Quan comences una feina ho fas amb una il·lusió especial. Tot és nou. Van ser uns primers anys molt intensos. A vegades n’hem parlat. Segurament, amb Joan Bustos ha estat amb qui menys temps hem treballat, però és amb qui tenim els records molt ferms.” Reconeixen que eren molt joves i que tenien ganes de fer coses. “València estava molt oblidada, i hi havia moltes coses per a contar. Ho vam passar molt bé.”

Eren èpoques en què un vídeo per a un Telenotícies podia durar més d’un minut i mig, a vegades arribaven a dos. Això ara és una eternitat, igual que un pla de tres segons, o una declaració de més de deu. Fins i tot, podien dedicar dos dies a una filmació per a fer un reportatge. “Ara és impensable. Ara dos dies és quasi fer periodisme d’investigació”, diu Barrera amb un somriure.

Però a banda de la revolució tecnològica, aquests dos professionals han ajudat a narrar el País Valencià i n’han mostrat els canvis socials, culturals i polítics. Quan es va obrir la delegació, l’any 1987, Joan Lerma era el president de la Generalitat, Ricard Pérez Casado era el batlle de València i, com recorda Miquel Segarra, era el final de la mal anomenada batalla de València. “Els blavers eren molt blavers i els catalanistes eren molt catalanistes. La lluita era molt dura perquè eren dos bàndols molt enfrontats. No era fàcil treballar a TV3”, recorda. Xavi Barrera diu que a vegades han patit una mica. “Ens han cremat un cotxe. A vegades ens han perseguit, ens han escopit, ens han tirat masclets davall el cotxe… De tot.”

I els preguntem si a Barcelona entenien que els passava això. La resposta de Segarra és contundent: “No. A Barcelona no ho han entès mai. No han entès mai com funciona el País Valencià. Hi havia, i encara hi ha, molt de desconeixement”, afirma. Ací, Barrera discrepa: “Jo crec que hi havia més coneixement abans que no pas ara. En el sentit que abans la gent ens donava més suport. Ara és com una sucursal. Estan un poc abandonats al País Valencià. Al principi hi havia un caliu de pertinença al mateix país, un interès perquè donéssem notícies de València. Ara, perquè et compren una notícia l’has de vendre com si fos or.”

Al mateix temps que diuen que en algunes ocasions no han estat ben rebuts, reconeixen que en moltes altres els valencians els han agraït la feina. Sobretot, quan informaven de qüestions sobre les quals Canal 9 callava per la censura tan fèrria que van imposar els governs del PP encapçalats per Eduardo Zaplana primer, i per Francisco Camps després. Recorden, per exemple, com els veïns del Cabanyal els van agrair la cobertura que van fer del conflicte amb l’ajuntament de Rita Barberà, entestada a destrossar la fesomia tradicional del barri per convertir-lo en una mena de complex turístic de luxe.

El tancament del repetidor de la Carrasqueta

Hi ha un punt d’inflexió en la vida de TV3 al País Valencià que és el tancament dels repetidors que permetien de veure l’emissió a través de l’antena. I un símbol de tot allò va ser el de la Carrasqueta. L’ordre de tancament la va donar Francisco Camps i s’havia d’executar el 27 d’abril del 2007, però una concentració bastant nombrosa de persones ho va impedir. “Va ser molt emocionant”, diu Miquel Segarra, que recorda que el dia acompanyava, perquè plovia, hi havia aquella boira que ho feia tot molt més èpic. Xavi Barrera recorda que es va emocionar, que va plorar. “Veus la gent que ve a defensar un lloc en què tu estàs implicat. Era contradictori, perquè dius, hòstia, tancaran el repetidor, quina passada i que absurd que és tot, perquè pots agafar qualsevol canal dels Estats Units i no pots veure TV3. Però, a la vegada, veure la gent allà va ser molt bonic.” Aquell dia els tècnics no van accedir a la instal·lació, però sí que ho van fer uns mesos més tard, i van tancar les emissions.

Uns anys més tard, també van ser testimonis directes del tancament de Canal 9. Era el 29 de novembre de 2013 i l’equip de TV3, amb Empar Marco, Xavi Barrera i Miquel Segarra, van aconseguir d’entrar a les instal·lacions de Burjassot per retransmetre tota la nit la resistència dels treballadors, i a les 12.19 del migdia van mostrar el darrer fotograma d’emissió i la fosa a negre. “Em va fer molta ràbia. A vegades et poses a plorar. És que no et pots contenir, perquè fa ràbia que una persona puga prendre aquesta decisió i tens allà tots aquells companys que se n’aniran al carrer”, diu Barrera.

Imatges que no s’esborren

Durant gairebé quaranta anys de cobertura informativa, hi ha hagut de tot. Hi havia els clàssics imprescindibles: les eleccions, el Nou d’Octubre, el Vint-i-cinc d’Abril, les falles… Temps per a mostrar coses boniques i agradables, i temps per al patiment. Xavi Barrera recorda amb especial cruesa l’accident d’autobús de Torreblanca, el mes d’agost del 1992, amb quaranta-sis morts. “Me’n recorde molt, quan van aixecar l’autobús i van començar a caure cossos. El meu fill tenia vuit anys, i hi havia nens de vuit anys, allà. Hi havia el Joan [Bustos], vam estar un parell de dies sense dormir. Va venir el president Pujol i també Joan Lerma. És un dels records més bèsties que tinc”, diu.

També recorden com a situació molt desagradable i penosa l’accident del metro de València, el 2006, amb Empar Marco com a delegada. El silenci, la poca informació i, en els primers moments, la sensació que allò seria molt greu. “Érem allà i va sortir Manolo Castilla, que era el cap de premsa de la policia i estava blanc i va comentar el desastre que hi havia allà baix”, diu Barrera. Segarra recorda l’enuig amb el govern local, amb la Generalitat. “Va ser molt gros tot el que van fer, com ho van ignorar, amb el papa passejant-se per allà”, diu.

Posar la vida en perill

A Xavi Barrera ja no li va tocar treballar durant la gota freda perquè just es va jubilar aquell dia, però Miquel ho recorda com un dels dies més difícils. Es van jugar la vida, literalment. El dia 29 tornaven de fer un rodatge d’Alacant i es van trobar amb la inundació. Van haver de dormir en el cotxe, no tenien pràcticament informació i una avinguda d’aigua els va agafar en l’autopista. “Realment ens vam jugar la vida, i a Barcelona no en van ser conscients. Si aquella tromba d’aigua que ens va agafar de pujada ens agafa en pla, ens ofega. No eren conscients a Barcelona de què passava ací. I a partir d’aquell dia, les coses han canviat bastant. Va ser qüestió d’un minut”, recorda.

Treballar amb llibertat

Durant la conversa, suren tota l’estona els mateixos temes sobre els canvis que hi ha hagut al país. Sobre la llengua, per exemple, i sobre les facilitats o les dificultats que tenen treballant per a una televisió que no és la del País Valencià. Encara es fan creus que a Barcelona hi haja certes coses que no entenen. I posen l’exemple de les falles, que si les indulten senceres, que si les cremen. “No hi ha manera”, exclamen, amb resignació i un somriure, després de quaranta anys informant-ne.

Una de les coses que sí que reconeixen és que han treballat amb molta llibertat. Si els delegats han rebut pressions, a ells no els han arribat, diuen. Sobre els delegats, amb cadascun han format una família i sí que noten que hi ha diferència en els temes que han tractat amb els uns i els altres. “Uns tiren més cap a temes polítics, uns altres socials, uns altres per la cultura…” I Barrera té una suposició sobre la gestió dels temes: “La meua teoria és que si allà dalt tenen problemes polítics, demanen temes polítics o conflictius d’ací, així compensen i diuen, veus, allà també tenen els mateixos problemes que ací”, diu.

Defensors dels mitjans públics

Després de quaranta anys en la delegació de València, i ja fora del mitjà, Xavi Barrera i Miquel Segarra continuen defensant la necessitat de l’existència de les televisions públiques i, sobretot, en els casos en què hi ha una llengua que no és el castellà.

Ja al final de la conversa, quan miren enrere, tots dos estan contents de saber que la seua feina haja servit perquè al Principat hagen conegut una mica millor la realitat del País Valencià. “Em done per satisfet”, diu Miquel Segarra.