Renau, el valencià que aixecava murals a la RDA

El gran vestíbul de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (OCCC) de València és presidit per un mural colorista de grans dimensions que l’artista i secretari general del Partit Comunista del País Valencià Javier Parra, amb el Taller Art-Ull, va realitzar entre el gener del 2020 i el desembre del 2021. No era pas una obra original, sinó una reproducció tan fidedigna com fos possible d’un mural concebut el 1969 a Berlín amb la intenció de destacar el paper protagonista de la classe treballadora en l’era de la revolució científico-tècnica. El futur treballador del comunisme, com es deia l’obra, no es va arribar a materialitzar mai a la capital alemanya, però d’ençà del juliol del 2023 sí que n’hi ha aquesta còpia a la plaça central de l’OCCC, al costat de la sala d’exposicions, la llibreria Fan Set, el bar del centre i la redacció de VilaWeb a València, entre més entitats.

La iniciativa volia recuperar la figura de Josep Renau i Berenguer, l’autor de l’esbós original, a la ciutat que el va veure néixer el 17 de maig de 1907 i que el va veure créixer com a pintor, cartellista, fotomuntador, publicitari i professor especialment durant els anys d’efervescència cultural i social de la República, en la qual es va implicar artísticament i políticament com a militant comunista convençut d’ençà del 1931, com a fundador de la Unió d’Escriptors i Artistes Proletaris i, ja el 1936, com a director general de Belles Arts. La defensa a ultrança dels ideals comunistes i republicans el va obligar, al final del conflicte, a un llarg exili de gairebé cinquanta anys lluny de la seva “màtria”, com anomenava València: primer a Mèxic, del 1939 al 1958, acollit com milers de republicans més pel govern progressista de Lázaro Cárdenas del Río, i després a la República Democràtica Alemanya (RDA), del 1958 al 1982, convidat personalment pel govern comunista.

En tots dos països d’acollida, la reputació de Renau es va engrandir en camps com ara el cartellisme, la il·lustració i, molt específicament, el muralisme, amb una obra monumental a la RDA que es va salvar, parcialment, del foc nou que va representar la reunificació alemanya, esdevinguda set anys després de la mort de l’artista valencià a Berlín, l’11 d’octubre de 1982. El muralisme de Renau, elevat a la màxima expressió a Alemanya, no es pot entendre sense la influència d’un ex-brigadista internacional de la guerra del 1936-39 que va conèixer en la primera etapa de l’exili a Mèxic: David Alfaro Siqueiros (1896-1974). Al costat seu va signar el famós mural Retrat de la burgesia del 1939 per a la seu del Sindicat d’Electricistes mexicans i van treballar plegats, dos anys més tard, en un altre mural que va restar inacabat. Quan Renau es va traslladar a la RDA amb la seva muller Manuela Ballester Vilaseca (1908-1994), artista i cartellista valenciana com ell, aquell muralisme inicial al servei de la revolució social va encaixar a la perfecció amb la irrupció de la nova arquitectura socialista alemanya.

El primer encàrrec que va rebre de les autoritats de l’Alemanya oriental va ser gairebé just acabat d’arribar al país, el 1959, però només n’han quedat esborranys, com va passar també amb l’esmentat El futur treballador del comunisme, pensat el 1969 per a una obra no realitzada de l’arquitecte Richard Paulick. De fet, els primers anys a Berlín els va dedicar a un altre vessant professional: el cinema d’animació. Així, la majoria de murals que Renau va aixecar a la RDA van ser ja cap a la dècada del 1970 en ciutats de nova planta d’estil realisme socialista: Halle-Neustadt, al costat de Halle (Saxònia-Anhalt), i la zona nord del municipi d’Erfurt (Turíngia).

El conjunt de murals ceràmics de Halle-Neustadt (actualment, un districte de Halle), desenvolupats entre el 1968 i el 1974, és format per La conquesta del sol (o L’ús pacífic de l’energia atòmica), de 18 metres de llargada per 6 d’amplada, i el díptic doble a la façana d’onze plantes de la residència d’estudiants constituït per El domini de la natura per l’home (1969 i 1971) i Unitat de la classe treballadora i fundació de la RDA (1972), amb l’efígie de Karl Marx a la part superior. També hi havia el magne mural La marxa de la joventut cap al futur (1969), desaparegut el 1998. Els altres mosaics de Halle, per sort, van poder superar l’etapa de revisionisme crític arran de la caiguda del Mur de Berlín i s’han anat restaurant gràcies al municipi de Halle i a la Fundació Wüstenrot.

Seguint el seu traç peculiar, basat a barrejar disciplines (art gràfic, pintura, fotomuntatge, fotografia…) i imprimir dinamisme i moviment a les representacions, l’últim gran mural ceràmic a l’espai públic de Josep Renau fou La relació de l’home amb la natura i la tecnologia, encarregat per l’Ajuntament d’Erfurt per al complex cultural de la plaça de Moscou i considerat un manifest de futur optimista, lligat a la natural i el desenvolupament de la ciència, la tecnologia i la cultura. De fet, fou un testament vital, perquè l’obra la van enllestir pòstumament joves col·laboradors seus el 1983. Com uns altres encàrrecs, el mural d’Erfurt podria haver desaparegut el 2009 a causa de la construcció d’un centre comercial en aquell emplaçament, però per sort les autoritats locals van optar per desmuntar-lo i restituir-lo, més endavant, en un altre racó de la ciutat. La Fundació Wüstenrot, una vegada més, es va fer càrrec de la restauració i la reinstal·lació en un altre espai urbà al final del 2019.

En la salvaguarda dels grans murals de Renau, marcadament comunistes, probablement hi ha acabat pesant més el pes artístic d’aquestes obres que no pas l’ideològic, seguint en part el seu credo en vida: “No pinto per al Comitè Central, no pinto per al partit, no pinto per als crítics d’art, sinó que pinto per a la gent que no està interessada a pintar. […] Perquè la gent vegi l’art actualment, ha d’anar a un museu, a una galeria o a una exposició, cosa errònia segons el meu punt de vista, perquè l’art ha d’arribar als humans, a cada casa, sense preguntar-ho!”

I una mica més: La majoria dels mosaics monumentals de Josep Renau foren concebuts i creats en una casa unifamiliar a l’avinguda residencial de Kastanienallee al Berlín oriental. Hi tenia també la biblioteca, l’estudi i el taller, d’on van sortir els dissenys murals en una tasca en equip amb un grup d’alumnes i estudiants, com per exemple Marta Hofmann. És l’altre llegat, immaterial, que va deixar Renau a la RDA.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat