El Liceu inaugura la temporada amb una ‘Aida’ d’esperit antiguerra, dirigida per Shirin Neshat

El Gran Teatre del Liceu ha inaugurat la temporada 2026/2027 amb l’òpera Aida de Verdi, amb direcció escènica de Shirin Neshat, que es podrà veure fins al 15 d’octubre. Després d’haver passat per Salzburg i París, Neshat porta al Liceu una proposta amb una mirada clarament antiguerra, que situa les dones entre la tirania política i el fanatisme religiós. Antonello Manacorda i Josep Gil s’alternen al capdavant de la direcció musical. El repartiment compta amb les veus d’Anna Netrebko i Anna Pirozzi (Aida), i Ivan Gyngazov i Piotr Beczala (Radamès). La inauguració ha coincidit amb el nomenament d’Helena Guardans com a nova presidenta de la Fundació del Gran Teatre del Liceu.

Shirin Neshat, que pateix “en carn pròpia” la guerra entre l’Iran i els Estats Units d’Amèrica, pretén evitar que la “Marxa triomfal” de l’òpera esdevingui una celebració grotesca de la guerra. Per això posa l’accent en les persones oprimides, els perdedors, els esclaus i tots aquells que no tenen esperança. Va reconèixer en conferència de premsa que el resultat pot trasbalsar molt, perquè retrata la guerra i el dolor.

Neshat ha afirmat que no vol disculpar-se amb ningú que pugui pensar que no és adient portar tal dolor i els cadàvers damunt l’escenari: “Això està passant i no podem tancar els ulls davant la realitat. L’art no és propaganda, és un reflex de la realitat i no tinc gens d’interès a ser activista en l’òpera”. L’artista visual admet que l’obra és “inquietant” i “pertorbadora”.

L’òpera parla dels grans conflictes de la història i de les persones atrapades en ells. Així, Aida, Radamès i Amneris no són només tres individus enfrontats per l’amor, el desig i el poder, sinó també cossos sotmesos a estructures polítiques i religioses que els superen.

Repartiment ampli i divers

El paper d’Aida el fan quatre sopranos dramàtiques: la diva russa Anna Netrebko (quatre funcions, inclosa la de l’estrena), Anna Pirozzi, Olga Maslova (sis funcions cadascuna) i Ewa Plonka. En el paper de Radamès, hi ha tres tenors spinto: Piotr Beczala, Ivan Gyngazov i Arsen Soghomonyan. El paper d’Amneris, concebut per a mezzosoprano i d’exigència vocal i dramàtica, l’assumeixen Ekaterina Semenchuk, Ksenia Dudnikova i Fiorenza Cedolins.

Els papers de veu greu del Faraó i Amonasro van a càrrec de George Andguladze i Vittorio De Campo (baixos) i quatre barítons: Artur Ruciński, Ludovic Tézier, Amartuvshin Enkhbat i Àngel Òdena. Els papers menors els interpreten Moisés Marín (Missatger), Carmen Buendía i Núria Vilà (sacerdotesses), i Alexander Köpeczi, Giorgi Manoshvili i Simón Orfila – que farà Ramfis.

L’orquestra la dirigeixen Antonello Manacorda i Josep Gil, encarregats de donar forma a la partitura monumental de Verdi.

Helena Guardans, nova presidenta

El Patronat de la Fundació del Gran Teatre del Liceu ha nomenat Helena Guardans Cambó nova presidenta de la institució en una reunió al Palau de la Generalitat. És la primera presidenta de la Fundació, després de deu anys de Salvador Alemany Mas al capdavant. Guardans assumeix el càrrec amb “la voluntat de preservar i fer créixer l’excel·lència artística i la valentia creativa del Liceu, i d’ampliar les formes de connexió amb la societat”. La nova presidenta aposta també per “preservar tot el que ha fet créixer la institució i garantir l’estabilitat necessària per a afrontar els reptes del futur”.

Instal·lació de Fito Conesa

El Liceu oferirà la instal·lació de l’artista Fito Conesa al Saló dels Miralls, dins el Liceu de les Arts, del 27 de setembre al 15 d’octubre. L’obra de Fito Conesa parteix del so com a llenguatge i com a matèria, i experimenta amb instal·lació, vídeo i música per explorar el poder narratiu del so i la seva capacitat de generar experiències sensorials i emocionals. Els seus treballs són viatges sonors que combinen poesia i crítica, sovint amb rerefons polític.

El desig en fuga, de Fito Conesa, parteix d’una memòria no explícita. Erika Michi interpreta “En el primer calabós”, una carcelera vinculada a Antonio Ranchal i Álvarez de Sotomayor. En aquesta peça, una veu escolta des de fora un home tancat i lamenta la llibertat perduda. La cançó parla d’una presó, però aquí s’hi pot sentir també la veu d’aquells cossos que van arribar a les ciutats buscant una sortida i que, per a molts, van acabar trobant hospitals, habitacions i una malaltia que semblava anunciar una condemna.